El misteri de la cambra tancada

Una propensió als drames de cambra recorre les darreres pel·lícules de Bernardo Bertolucci, encara que la tendència ja es podia rastrejar a la llunyana “L’últim tango a Paris” amb els encontres dels seus amants protagonistes a l’interior d’un pis desoladorament buit. “Besieged” (1999) transcorria en gran part a l’apartament romà on convivien un pianista anglès i la seva minyona africana; mentre que “Dreamers” (2003) tancava els seus tres joves protagonistes en un altre pis parisenc, al mateix temps que les revoltes de maig del 68 capgiraven els carrers i aixecaven les llambordes.

Deu anys més tard, anys que el director ha passat lligat a una cadira de rodes, retorna amb “Io e te” (“Tu i jo”) l’adaptació d’una novel·leta per adolescents del popularíssim (a Itàlia) Niccolò Ammaniti. Si voleu, la podeu llegir a Anagrama (recordem que Herralde ha venut la seva editorial a Feltrinelli i per això ara publica el que publica); però jo no la recomanaria a un lector adult.

Lorenzo és un adolescent amb problemes de relació amb els seus companys d’escola que fingeix participar en una “setmana blanca” d’esquí per refugiar-se en realitat al soterrani de casa, on planeja dedicar-se a innocents plaers onanistes (música, còmics i llaminadures). Les seves intencions són sabotejades per l’aparició d’Olivia, la seva germanastra per part de pare, deu anys més gran i a la que a penes coneix. Afegiu-hi que Olivia és una ionqui i que ha escollit el soterrani familiar com a escenari on passar el “mono”.

Coneixent el material original d’Ammaniti, d’una consistència dramàtica de paper de fumar, confesso que vaig anar al cinema amb una esperança tirant a nul·la (estat d’ànim ideal per sortir gairebé sempre una mica satisfet per l’espectacle). M’alegra dir que les meves expectatives foren defraudades en tots els fronts i que, el que sobre el paper no passa de digna mediocritat literària, accedeix a un nivell superior per purs mitjans cinematogràfics. El guió, escrit a quatre mans entre Niccolò i Bernardo, afegeix alguns detalls visuals interessants (com la colònia de formigues; no tant l’armadillo, massa subratllat) i ens estalvia un final tràgic, bescanviat per un pla fix totalment Truffaut/Leaud. Els debutants Tea Falco (Olivia) i sobretot Jacopo Olmo Antinori (un Lorenzo fabulosament massacrat per l'acne) donen cos a la faula amb l’autoritat de veritables veterans.

I Bertolucci agafa aquesta història senzilleta d’escenaris limitats a quatre parets sota terra i, com que el cinema en 3D és per a adolescents badocs, la filma en 2D. Però encara així aconsegueix fer-la interessant. L’autor pot viure encadenat a una cadira de rodes, però la seva mirada sobrevola qualsevol privació i fa de “Io e te” una festa. Qualsevol festa.

Romans com nosaltres

Després d’una experiència lectora tan corprenedora com la que va representar “Stoner”, no hi havia dubte que calia llegir l’altra novel·la de John Williams per la qual pugna pel record dels seus contemporanis i per tant per un racó de la posteritat. Es titula “Augustus” (“August” en l’edició catalana de 62 (bona traducció d'Albert Torrescasana) i “El hijo de César” en la castellana i creativa de l’editorial Pamies), fou publicada l’any 1972 i guanyà el National Book Award de l’any següent (juntament amb “Chimera” de John Barth). D’entrada, no podeu imaginar dos llibres més diferents que “Stoner” i “August”: el primer, la depriment biografia d’un fosc professor universitari, ofegat entre la mediocritat cultural de l’acadèmia provinciana i una vida sentimental que harmonitza perfectament amb aquesta mediocritat; el segon, una aproximació a un dels personatges amb més pes i conseqüència d’aquest relat que solem denominar Història (amb majúscules). Els apologetes d’”August” troben tota mena de concomitàncies amb “Stoner”. Opino que forcen la màquina i que a aquesta aparent novel·la històrica no li fan falta valedors, perquè es defensa perfectament.

La figura d’August (63 A.C. - 14 D.C.), protegit de Juli César i fundador de l’imperi romà, gaudeix de tanta rellevància sota els atents focus de la historiografia, que qualsevol aproximació a la seva persona i la seva època conciten sospites de redundància. Encara més, d’ençà que la BBC popularitzés l’any 1976 el que Robert Graves havia novel·litzat molts anys abans sobre les anades i vingudes de la família de l’emperador Claudi. A la sèrie televisiva August era el formidable, en tots els sentits, Brian Blessed, un actor que requereix un signe d’exclamació cada vegada que se’l menciona. I tots recordem també com era de dolentíssima la seva esposa Lívia.

Però torno a l’August de Williams que és molt menys “novel·lero” que el de Graves. Per començar és una novel·la epistolar o sigui que tot el seu text està constituït a partir de cartes que s’entrecreuen els més diversos personatges. De les tres parts ben diferenciades que constitueixen el llibre, la primera s’inicia amb l’assassinat de Juli César i culmina amb la fundació de l’imperi amb César August com a cap absolut de l’estat. Els fets que es narren són de caràcter bàsicament polític i bèl·lic i, apart de la figura titular, hi tenen molta importància els seus amics de jovenesa (Salvidiè Ruf, Mecenes i Agripa) i el principal antagonista, Marc Antoni. La correspondència, no sempre contemporània als fets, inclou fragments de les memòries d’Agripa, notes del diari de Salvidiè Ruf, informacions que Mecenes forneix a l’historiador Tit Livi, cartes de Ciceró a Marc Juni Brut, intercanvis entre Marc Antoni i Cleopatra…

La segona part gira entorn de Júlia, l’única descendència directa que tingué l’emperador i cas exemplar d’una vida sacrificada al bé de l’estat. Aquí predominen les intrigues de cort, els rumors i el safareig, mentre la vida quotidiana de la capital de l’imperi hi treu el nas vívidament. Entre els corresponsals hi trobem celebritats de la categoria literària d’Ovidi, Horaci o Virgili, encara que l’espinada d’aquesta part són els fragments del diari de la pròpia Júlia des del seu exili a l’illa de Pandatària.

Aquestes dues primeres parts, que conformen el 85% del llibre, ofereixen una visió calidoscòpica d’aquells temps i dels seus protagonistes. Malgrat la proliferació de brins narratius, no costa gens orientar-se per seguir el fil principal; fins i tot el lector menys atent sent un efecte immersiu que li fa preguntar-se coses com perquè algú aguantava la dura vida dels remers o s’embarcava en una guerra que no era la seva amb el resultat cantat d’una mort certa.

Curiosament, en especial per a un llibre que es denomina “August”, la figura de l’emperador (romà) roman sempre en segon terme, siluetejada enmig del fresc històric, però sense dret a la paraula. August es revela només a la tercera part i, en una carta a un amic oriental i jueu, desgrana els seus dies finals, mentre es pregunta sobre el sentit de la seva vida. Amb 75 anys, que en aquella època representaven una vellesa excessiva i gairebé obscena, August opina que ha sobreviscut l’edat de les seves il·lusions i que potser foren més feliços els que moriren joves i encara il·lusionats. Williams dota les paraules apòcrifes d’August d’una serenitat i una saviesa clàssiques que, de fet, ja les trobàrem a “Stoner”.

Arran d’aquella trobada amb Hírtia, vaig pensar que hi ha una varietat d’amor més poderosa i duradora que la unió amb una altra persona que ens atrau amb els seus plaers sensuals, i més poderosa i duradora que la varietat platònica en què, mentre contemplem el misteri de l’altre, ens convertim en nosaltres mateixos. Les amants es fan velles o ens n’atipem, la carn es torna flàccida, els amics es moren i els nens fan realitat —i, per tant, traeixen— el potencial que els havíem atribuït. És un amor al qual tu mateix, amic Nicolau, has dedicat una bona part de la vida, i amb el qual els nostres poetes van ser molt feliços; és l’amor que el text desperta en l’erudit, el que la idea desperta en el filòsof, el que les paraules desperten en el poeta.

No deixeu escapar “August”, un altre triomf de la grapa narrativa de l’injustament oblidat John Williams.

(39) Besa’m com si t’ho creguessis

Ell és el meu senyor, Ell és el meu salvador
i recompensa la meva bona conducta
La meva ànima secreta, sé que l’ha vista
Diu, nena, vine i besa’m com si t’ho creguessis
Em diu nena, diu besa’m com si t’ho creguessis

És la meva llum i la meva salvació
Sempre té raó, sempre té paciència
Em pessigo, és com si estigués somiant
Diu, nena, vine i besa’m com si t’ho creguessis
Em diu nena, diu besa’m com si t’ho creguessis

És el meu amor, sempre ho ha estat
Diu, nena, vine i besa’m com si t’ho creguessis
Em diu nena, diu besa’m com si t’ho creguessis

Amb tota la seva imatgeria religiosa al damunt, Merritt confessa que retrata una relació de dominació/submissió. Podríeu sentir-la als volts de Nashville cantada per algun evangelista sonat.

Ostatges

Bones ocasions ofereix l’estiu d’endinsar-se a la foscor del cinema per descobrir mostres de cinematografies infreqüents a les nostres cartelleres com ho és la pujant cinematografia filipina. Si no m’equivoco, del guardonat director Brillante Mendoza (qui des de 2005 ha filmat ja 16 films) aquí només s’havia estrenat “Lola” del 2009, encara que corre en DVD el seu interessant debut “Masahista”. Ara ens arriba “Captiva” del 2012 que, llegeixo, no ha agradat tant com altres pel·lícules seves.

“Captiva” es basa en fets reals: el segrest per part de la guerrilla islàmica d’una vintena de persones a un complex turístic del sud de les Filipines el 27 de maig de 2001. Aquest grup multiracial, on hi havia tant turistes locals, com missioners occidentals i empleats de l’hotel, romangué en mans dels seus capturadors durant poc més d’un any en el decurs del qual es produïren tota mena d’incidències: morts, alliberaments,  enfrontaments amb l’exèrcit i fins i tot matrimonis. Mendoza filma aquest calvari a través d’escenes concises, separades per fosos en negre, i defugint gairebé sempre qualsevol parany melodramàtic. També evita pronunciar-se políticament sobre els fets que retrata que és, al cap i a la fi, les reivindicacions de la població musulmana del seu país. Aquesta distància neutral permet que la banda de segrestadors no siguin presentats com els monstres de maldat que Hollywood sol tipificar en aquests casos.

De fet, és una pel·lícula que te la creus molt i que (amb les degudes llicències) deu ser bastant fidel a la realitat del que va passar. Opino que hauria sigut preferible controlar el ritme dels esdeveniments, ja que “Captiva” comença en punta i no permet ni un sol moment de repòs durant la primera hora i quart. Les crisis se succeeixen les unes a les altres de forma una mica histèrica i l’espectador, que se’n ressent, acaba vivint-ho com si fos un captiu més. Cinema de crispetes no n’és, ja us ho dic.

Al tram final d’aquestes dues hores llargues de pel·lícula (hores que es noten a cadascun dels seus seixanta minuts respectius i dels seus tres mil sis-cents segons) apunten alguns moments de distensió, apareixen símptomes de la síndrome d’Estocolm i una imatgeria fora de lloc, que a l’”Avatar” de Cameron quedava estupenda (o estúpida, això va a gustos).

Confesso que he anat a veure “Captiva” perquè Isabelle Huppert encapçala el cartell (no té al darrera cap altre actor o actriu “coneguts”, a menys que siguis resident habitual a les Filipines, és clar). La Huppert és el centre absolut de la pel·lícula: la segresten gairebé al primer minut i l’alliberen literalment al darrer minut, sense que res s’expliqui del destí de la resta de segrestats. Tampoc s’explica gaire d’ella, més enllà que és una treballadora social francesa i catòlica.

Sabem de la Huppert que és capaç de lliurar-se a certes experiències masoquistes amb tones de professionalitat. I que pot esdevenir també un focus d’energia i de ràbia. Si entremig hi ha a més una mica d’art, la duresa indubtable del visionat de "Captiva" queda redimit en part.

Un món de metros: storylines

Dec a l’amabilitat de Neus Romero el descobriment d’aquest mapa obra de l’artista (londinenc? londinenca?) Dex. Encara que la definició de la imatge no sigui la més desitjable, la idea que la guia és ben clara: el mapa del metro de Londres, que ja havia servit per cartografiar músics contemporanis, s’utilitza ara per fer quelcom de similar amb obres literàries de tots els temps. Cada línia uneix títols que pertanyen al mateix gènere. Així la groga Circle Line està ocupada per la comèdia, mentre que l’atziaga (i negra) Northern Line és el territori propici per l’horror. Allà on conflueixen dues o més línies s’ha procurat col·locar-hi un llibre que participi de tots els gèneres connectats.

No cal que digui que aquest és un mapa fortament discutible, començant pel seu traçat aparentment a pols, que proposa una versió “artística” del disseny original de Harry Beck. Els rètols de les estacions i altres afegitons fantasiosos completen l’artifici del conjunt. Però l’adscripció de determinats títols a uns gèneres concrets admet també tota mena de discrepàncies i fins i tot fructíferes discussions. Té sentit considerar “Cien años de soledad” com a novel·la històrica? A “El guardià en el camp de sègol” no hi ha una etiqueta que li escaigui més que la de “drama”? D’acord que “Don Quijote” té la seva part còmica, però no estic gens d’acord que sigui una novel·la fantàstica, més aviat tremendament realista.

Digueu-me elitista, però no em sembla bé que a la línia verda de la fantasia l’estació que correspon a l’Odissea sigui contigua a la d’”El lleó, la bruixa i l’armari”. En canvi, em fa gràcia que la hipercanònica “Moby Dick” es trobi entre dues sèries B com “Les mines del rei Salomó” i “Tarzan dels micos”.

Pel que fa a les estacions d’enllaç hi ha una mica de tot, però en general són encertades. “El retrat de Dorian Gray” barreja horror i drama (és a dir les línies de metro que representen l’horror i el drama), “Mort” de Terry Pratchett concita a la vegada humor i fantasia, “Romeu i Julieta” és simultàniament comèdia, història, drama i literatura rosa. “Candide” és sàtira i història, “Rebeca”, misteri i “romanços”. “Les mil i una nits”, representades per una llàntia d’Aladí, fantasia, comèdia i drama.

Així anem fent: classificant, catalogant obres que ens depassen. Exercici sobrer, però agraït i que només pot molestar als quatre gats implicats.

Instruccions d’ús

Al carrer estival de la teva ciutat, envaint les voreres, sobretot a les sortides del metro, hi trobes els forasters, capficats en les seves eines de navegació: guies, mapes, ipads o smartphones. Contemples la seva desorientació i no pots evitar sentir-te una mica superior, com qui coneix les veritables regles del joc.

Després, hi veus la metàfora: tots connectats per una sola tasca comuna, aprendre l’ofici de viure amb manuals d’instruccions defectuosos i obsolets.

Cap al silenci

Ho tinc observat: cada dia escolto menys música. Almenys de forma voluntària. I no és només perquè assisteixo a menys concerts, festivals i recitals, encara que això també ajuda.

Abans, el primer que feia en arribar a casa era posar un disc, com si al pis sumit en el silenci li manqués alguna cosa. La música (qualsevol tipus de música) em feia companyia i mai no em destorbava, encara que hagués d’estudiar, llegir o escriure. Per descomptat, en els moments de concentració actuava com una mena de banda sonora tot just percebuda, no la millor manera de gaudir d’ella.

Si bé la música no era mai una molèstia quan me la programava jo mateix, la que sonava en un lloc públic podia arribar a irritar-me més enllà del que és raonable. La insipidesa inofensiva de la música per ascensors encara podia ser acceptable per la seva involuntària comicitat, però intervencions més agressives com els fils musicals d’alguns restaurants, la radio-fórmula de cal barber o els “lloros” del tren de la costa em podien fer venir ganes d’envair Polònia.

D’un temps ençà, però, la música (qualsevol tipus de música) em produeix un efecte una mica atabalador i el so amb el que em trobo més a gust és el del silenci. Passo moltes estones sense escoltar música i res no m’agrada tant com atrapar aquells rars moments quan sembla que la ciutat calla i no arriba ni un so dels seus carrers, com si tot hagués mort. Per uns instants aturo la lectura o l’escriptura i em delecto en el buit auditiu més relaxant.

Segurament aquesta tendència creixent a no sobrecarregar l’orella (ni la memòria musical) tindrà alguna explicació fisiològica relacionada amb l’envelliment, cosa que no seria tan preocupant si no vingués acompanyada d’un palès deteriorament del meu criteri estètic. I ho dic perquè darrerament, quan per fi em ve de gust escoltar una mica de música, ja no escullo entre els molts discos de la meva col·lecció sinó que em refio dels programes patateros de YouTube. Premo l’enllaç al mix de The Cure, Pet Shop Boys, Phish o New Order i ja em puc desentendre de prendre decisions durant hores. I ni tan sols m’incomoden les interrupcions publicitàries (“The Purge. La noche de las bestias. Sólo en cines”, “Dos amics, quatre espardenyes, cent vint-i-cinc escopinyes…”)

No és un present molt envejable, però tot són formes d’entrenar-se pel silenci irracional, postrer, i definitiu.