dissabte, 27 de juliol de 2013

Un món de metros: storylines

Dec a l’amabilitat de Neus Romero el descobriment d’aquest mapa obra de l’artista (londinenc? londinenca?) Dex. Encara que la definició de la imatge no sigui la més desitjable, la idea que la guia és ben clara: el mapa del metro de Londres, que ja havia servit per cartografiar músics contemporanis, s’utilitza ara per fer quelcom de similar amb obres literàries de tots els temps. Cada línia uneix títols que pertanyen al mateix gènere. Així la groga Circle Line està ocupada per la comèdia, mentre que l’atziaga (i negra) Northern Line és el territori propici per l’horror. Allà on conflueixen dues o més línies s’ha procurat col·locar-hi un llibre que participi de tots els gèneres connectats.


No cal que digui que aquest és un mapa fortament discutible, començant pel seu traçat aparentment a pols, que proposa una versió “artística” del disseny original de Harry Beck. Els rètols de les estacions i altres afegitons fantasiosos completen l’artifici del conjunt. Però l’adscripció de determinats títols a uns gèneres concrets admet també tota mena de discrepàncies i fins i tot fructíferes discussions. Té sentit considerar “Cien años de soledad” com a novel·la històrica? A “El guardià en el camp de sègol” no hi ha una etiqueta que li escaigui més que la de “drama”? D’acord que “Don Quijote” té la seva part còmica, però no estic gens d’acord que sigui una novel·la fantàstica, més aviat tremendament realista.


Digueu-me elitista, però no em sembla bé que a la línia verda de la fantasia l’estació que correspon a l’Odissea sigui contigua a la d’”El lleó, la bruixa i l’armari”. En canvi, em fa gràcia que la hipercanònica “Moby Dick” es trobi entre dues sèries B com “Les mines del rei Salomó” i “Tarzan dels micos”.

Pel que fa a les estacions d’enllaç hi ha una mica de tot, però en general són encertades. “El retrat de Dorian Gray” barreja horror i drama (és a dir les línies de metro que representen l’horror i el drama), “Mort” de Terry Pratchett concita a la vegada humor i fantasia, “Romeu i Julieta” és simultàniament comèdia, història, drama i literatura rosa. “Candide” és sàtira i història, “Rebeca”, misteri i “romanços”. “Les mil i una nits”, representades per una llàntia d’Aladí, fantasia, comèdia i drama.

Així anem fent: classificant, catalogant obres que ens depassen. Exercici sobrer, però agraït i que només pot molestar als quatre gats implicats.

9 comentaris:

  1. si deixem a banda la part primmirada de la qualificacio d'alguna novel·la, trobo que és una molt bona, divertida i original idea, i molt currada que diuen ara.

    Per cert, i no té res a veure, en anglés es veu no fan servir la paraula 'Footing' sinó running, o sia que footing ens l'hem inventat aquí.

    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. També en diuen "jogging", Francesc; però nosaltres bé podríem dir-ne "córrer" i llestos.

      Elimina
  2. A més de l'encís que proporciona quasi qualsevol classificació, aquest plánol mostra clarament com d'important ha estat el cinema a l'hora de trobar referents bibliogràfics. Però atenció: anatema! Les mines del rei Salomó les qualifiques -de nou, la influència omnipresent del cinema- de sèrie B. Fa estona que li estic donant voltes a aquesta afirmació, intentant deixar de banda el meu estatus de fan d' aquesta novel·la, i mirant com enganxar-li l'etiqueta de sèrie B, però no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Leb, potser sí que m'he deixat influenciar per les versions cinematogràfiques, però estic segur que "Les mines..." no juga a la mateixa categoria que "Moby Dick".

      Elimina
  3. La quasi totalitat de la literatura no juga a la mateixa categoria que Moby Dick. Per altra part, entre l'obra d'en Haggard i la de Burroughs, la distància és enorme, sigui dit això amb tot el carinyo del món per l'obra d'aquest últim

    ResponElimina
  4. Per cert, i ja que parlem de literatura i de Melville, m'atreveixo a recomanar-te "Shakespeare y la ballena blanca", d'en Jon Bilbao. El títol pot induir a error, ja que no és una novel·la d'aventures ni un pastitx, sinó una excusa per reflexionar -amb força erudició, però de manera amena- sobre Shakespeare com autor teatral. Encara no l'he acabat -estic a punt - però em sembla una lectura refrescant ara a l'estiu

    ResponElimina
    Respostes
    1. En prenc nota, últimament apareixen moltes balenes a la meva vida.

      Elimina
  5. Potser em comença a fallar la vista, però la tipografia no es la més adeqüada per llegir segons quins titols, i menys els que estan a la linia de colors tan pocs llegibles com el groc, pobre Terry Pratchett amb prou feines es veu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entre la tipografia de fantasia, la manca de definició i el color groc, la línia de la comèdia fa de molt mal llegir. L'artista voldrà que li comprem el póster.

      Elimina