Amor amb sacarina

Llegeixo que «Modern Love» és una popular columna setmanal de The New York Times en la qual els lectors donen testimoni de les seves particulars experiències amoroses. Esdevinguda en el seu dia un «podcast» radiofònic amb col·laboradors de luxe, arriba ara la versió televisiva de la mà d’Amazon Prime. Són vuit capítols d’una mitja hora que es consumeixen en un vist i no vist i passen ràpidament a l’oblit.

I és una pena perquè al darrera hi ha gent solvent, com el director i guionista John Carney, autor de grans films musicals com «Once», «Begin Again» o «Sing Street», i un planter d’actors que «a priori» es mouen entre la popularitat i l’excel·lència (John Slattery, Tina Fey, Andrew Scott, Julia Garner, Andy Garcia…) Però, tot i que desconec el to de les columnes periodístiques originals, el que acaba predominant en pantalla és la comèdia romàntica, aquell gènere poc conflictiu de desenvolupament amable i final feliç amb perillosa tendència a l’enfarfegament ensucrat.

La cosa comença raonablement bé, tot i que voreja l’empatx, amb una noia que té com a fada madrina el seu porter albanès. [Sí, a «Modern Love» quasi tothom la bitlla i els seus apartaments són absolutament envejables.] El segon capítol, potser el millor, intercanvia dues històries d’amors perduts i retrobats, protagonitzats respectivament pels sempre eficaços Dev Patel i Catherine Keener. El tercer tracta sobre trastorns bipolars i utilitza un to força discutible que els nombrosos amants de la feina d’Anne Hathaway disculparan.

Curiosament els millors episodis són els quatre primers i després la cosa es torça per la poca potència dels relats. El número 6, «So He Looked Like Dad. It Was Just Dinner, Right?» es revela particularment problemàtic amb el retrat de la noia jove que busca una relació casta (però interessada) amb una figura paterna. L’episodi final amb els seus adorables vellets i la revisitació de tots els contes anteriors aporta la clausura més irrellevant possible. De fet, l’aparició en el capítol 7 del cantant Ed Sheeran ja hauria d’haver-nos servit de veu d’alarma. Com a norma general, Ed Sheeran constitueix sempre l’indubtable indicador d’un control de qualitat sota mínims.

A dalt, a baix

Pocs directors de cinema com el coreà Bong Joon-Ho, que fa pel·lícules de gènere radicalment diferents, totes tocades per una enorme capacitat d’entreteniment i per un toc poderosament personal. El vaig descobrir amb el kaiju «The Host», una veritable muntanya russa d’emocions, que va ser seguida per «Mother», una investigació criminal d’ambient domèstic. «Snowpiercer» era un tebeo de distopia futurista, mentre que «Okja» era una faula fantàstica amb tocs ecologistes.

La recent «Parasite», flamant Palme d’Or a Cannes, resulta més difícil de classificar a nivell de gènere, a mig camí entre la comèdia i el «thriller», però amb un to indubtablement negre carbó. El film narra com, amb una barreja de malícia i càlcul, la humil família Kim s’introdueix en qualitat de servents a la llar de l’acomodada (i bonifàcia) família Park, sense revelar que tots ells estan relacionats. Si amb aquestes escasses dades imagineu que ens trobem davant d’un típic «thriller» d’invasió domèstica és que no coneixeu com les gasta Bong Joon-Ho, perquè l’argument de totes les seves obres és qualsevol cosa menys previsible.

Per descomptat «Parasite» té un component molt marcat de lluita de classes, començant pel pacte degradant de la servitud i la rasa invisible que marca, molt ben exemplificat en l’olor de «pobre» que fan els criats; però el seu desenvolupament va molt més enllà, sempre amb intel·ligència, mala llet, sorpreses i diversió: un pòquer infal·lible.

Magníficament interpretada, amb una espaiosa mansió de luxe que és un personatge més, i una direcció molt imaginativa i perfectament calculada, «Parasite» és una delícia de cap a fi pels amants de l’inesperat.

Un món de metros: Txerepovets

Com que no només de ciutats xineses desconegudes vivim, els presento la russa Txerepovets, amb 315.000 habitants la ciutat més poblada de l'óblast de Vólogda. El seu mapa del tramvia històric no podria ser més ranci, com si el Teló d'Acer no hagués caigut encara. Va ser inaugurat el 1956 i figura que disposa de tres línies (la 2, la 4 i la 8 (sembla que comptin en base 2)); però si grates una mica te n'adones que totes tres circulen pel mateix recorregut.

Una curiositat: el poeta Joseph Brodsky i la seva família van viure refugiats a Txerepovets un cop acabada la Segona Guerra Mundial.

Amb aires espanyols

Un amic em fa arribar «Tintín-Hergé. Una vida del siglo XX» de Fernando Castillo (Fórcola ediciones, 2019, versió ampliada d’un original de 2011), del qual no tenia cap notícia prèvia. A aquestes altures de la vida poques novetats espero trobar en un enèsim llibre sobre el dibuixant belga i la seva arxifamosa creació; i és que el mercat fa anys que està saturat de materials d’aquest tipus i diria que me’ls he llegit gairebé tots. Encara així, m’endinso en aquest volum amb la meva habitual voracitat lectora.

Aquest «Tintín-Hergé», com ja indica la precedència en el títol, és abans que res una biografia del personatge i, només en segon terme, com aquesta té un correlat en la vida del seu creador. Fernando Castillo, autor de diversos llibres sobre la Guerra Civil i el París ocupat, posa l’accent en tot el context històric en el qual tenen lloc les diverses aventures, de vegades fins i tot amb una prolixitat exagerada. Està bé, per exemple, que parlant a propòsit de «Tintín al Congo», es descriguin les condicions del país com a intensiva explotació colonial belga als anys 20 i 30 del segle XX, l’època en la que s’esdevé l’àlbum; però ja és excedir-se ampliar el marc temporal fins a relatar el seu procés d’independència que tingué lloc a la dècada dels 60.

No negaré que l’autor, enmig d’algunes inexactituds i freqüents redundàncies, aporta alguna idea original en un terreny on semblava que ja estava tot dit. Curiosament sent una particular obsessió pel parament de la llar dels diversos habitatges on viu el jove periodista: el més aviat auster mobiliari, així com els quadres i bibelots que decoren les estances, són descrits amb gran detall. I així que Tintín es trasllada al castell de Moulinsart, el bo d’en Castillo es preocupa de localitzar on han anat a parar les marines i les «chinoiseries».

Però el tret diferencial més distintiu d’aquest «Tintín-Hergé» és la seva voluntat de detectar a l’univers Tintín qualsevol mena de connexió possible amb Espanya i la seva cultura. En alguns casos aquest punt de vista es revela útil de cara a la crònica personal i viscuda, com quan es detalla l’ordre i l’anyada de la publicació en castellà de les aventures canòniques a Editorial Juventud. També resulta interessant descobrir que l’al·legat anticomunista «Moscou sans voiles» de Joseph Douillet, un dels textos inspiradors del propagandístic «Tintin al país dels Soviets», fou uns anys més tard un petit èxit editorial durant l’erm franquista.

Altres lligams hispans resultaran entre discutibles i agafats pels pèls; i, si no existeixen, aprofites que l’Onyar passa per Girona per introduir-los. Aquí uns exemples.

pues Hergé, como dijo Rafael Alberti al referirse a sí mismo, también nació con el cine.

Sin duda, el recuerdo de magnicidios y atentados especialmente sangrientos y espectaculares, como los de Cánovas del Castillo, el zar Alejandro II, la emperatriz Isabel —Sissí— de Austria, el del Liceo de Barcelona o el dirigido contra Alfonso XIII el día de su boda debieron pesar notablemente en el subconsciente colectivo de los grupos más conservadores de Europa…

se creó un taller que permitía la distribución del trabajo y su realización en equipo, al igual que siempre hicieron los artistas con más prestigio y mayor demanda, como Murillo, Zurbarán o su compatriota Rubens…

estaba escindida desde su nacimiento en dos bandos o, si se quiere, parafraseando a Antonio Machado, en «dos Bélgicas».

Però on Fernando Castillo resulta més entranyable és en les ocasions on es lamenta de les oportunitats perdudes de rebre una visita tintinesca a la península ibèrica. Primer a «Tintín al Congo»:

En esta nueva edición, más académica y de factura menos brillante que la primera versión en blanco y negro, lamentablemente se suprimieron unas viñetas que son especialmente importantes para los lectores de nuestro país, pues en ellas aparece territorio español por primera y única vez en las aventuras de Tintín. Se trata de la isla de Tenerife, que el reportero contempla junto a Milú apoyado en la borda del «Thysville» (…) El privilegio de ser Tenerife la única tierra española que aparece representada en una aventura tintinesca duró tan sólo hasta 1946, pues en la versión moderna el reportero evita la escala tinerfeña.

Després a «El cranc de les pinces d’or»:

Nunca en toda su existencia estuvo Tintín tan cerca de recalar en España, un país en el cual al menos sabía que no vivían dromedarios, ni con tantas posibilidades de visitarlo como en esta ocasión. Sin embargo, en el último momento un error involuntario ajeno al reportero impidió lo que hubiera sido un hecho verdaderamente histórico para todos los españoles interesados en la vida del periodista. ¿Se imagina alguien lo completa que habrían sido la vida y las aventuras de Tintín si entre los lugares visitados por este personaje se hubiera incluido alguna ciudad española? ¿Cómo habría representado Hergé a la zona de Andalucía, probablemente Cádiz o Málaga, a la que se dirigía el hidroavión con el reportero y el capitán a bordo?

La relació de les aventures canòniques es complementa amb un capítol dedicat a la nombrosa producció apòcrifa. Si no me n’he descuidat cap, totes elles presenten relectures polítiques, on Tintín visita altres zones de conflicte internacional de finals del segle XX. Fernando Castillo evita escrupolosament qualsevol versió/perversió executada en clau marranota.

Per acabar, sóc conscient que les condicions draconianes que imposen els hereus d’Hergé fan quasi impossible emprar material original per il·lustrar qualsevol llibre sobre Tintín que no estigui emparat per la marca Moulinsart; però amb tota franquesa, per incloure fotografies tan tristes com aquestes de Bernard Plossu (vegeu la de la portada per fer-vos una idea) a partir de peces de marxandatge no oficial, més valia que se les haguessin estalviat.

Una fantasia una mica més fantàstica

Recordem-ho, l'any passat la primera part de la primera temporada de "Disenchantment" va deixar-nos freds a tots i l'opinió unànime fou que la idea original de Matt Groening, duta a terme en realitat per una colla d'altres guionistes, no havia estat gaire inspirada. L'estrena recent de la segona tanda de deu capítols ha agradat, en termes generals, una mica més. Tanmateix no gosaria afirmar que hagi millorat la qualitat del producte, sinó que ara ja sabíem el que podíem esperar, o sigui que les expectatives no estaven tan altes. A més és inevitable que, a mesura que et familiaritzes amb els personatges, hi descobreixes més matisos i la seva personalitat es va fent més completa.

Aquesta temporada no conté tantes trames que ocupin més d'un capítol, tot i que hi ha una certa continuïtat en els esdeveniments de la sèrie. Potser el seu principal problema és la falta d'homogeneïtat en el to dels diversos capítols: a partir d'un ambient vagament medieval s'introdueixen tocs fantàstics de tots els gèneres possibles. Hi ha civilitzacions antigues, viatges escatològics al cel i a l'infern, criatures fantàstiques del bosc, monstres marins i fins i tot un capítol "steampunk". Fer encabir de forma satisfactòria tota aquesta diversitat sota un mateix títol resulta tasca poc menys que impossible.

Afortunadament comencem a sentir simpaties particulars per alguns membres d'aquesta patuleia. Si l'elf Elfo (Nat Faxon) va ser qui primer em va enamorar pel seu caràcter de marginat entre els marginats, ara el dimoni Luci (Eric Andre) va revelant que no és tan agre com aparentava i que potser fins i tot amaga un cor ben tendre. En quant al príncep Merkimer (Matt Berry), convertit en porc a causa d'un encanteri, no puc evitar contemplar-lo com una ànima bessona.

Dins del món de la televisió animada "Disenchantment" no té ni de lluny la categoria de "BoJack Horseman", però amb tota seguretat faré un tast de la propera temporada (prevista pel 2020-2021).

Ashleigh o els perills de la virtut

Cap pel·lícula de Woody Allen haurà tingut una carrera comercial més accidentada que «A Rainy Day in New York» («Un dia plujós a Nova York»), conseqüència directa de la creixent sensibilització sobre abusos sexuals, antany consuetudinaris, en el món de la faràndula i més enllà. Tot i que les acusacions que pesen sobre el director de Brooklyn tenen orígens llunyans en el temps, mai no s’ha arribat a demostrar la seva veracitat davant la llei. Encara així, els actuals protocols de bones maneres que regeixen als Estats Units, han convertit Allen en un empestat, de manera que Amazon, que era la productora del film, ha impedit l’estrena americana del film i ha tallat tota la relació amb el seu director.

Considerem-nos doncs afortunats per no viure en indrets tan puritans i poder gaudir, encara que sigui amb un any de retard, d’aquesta comèdia romàntica i més aviat inofensiva. Fa temps que Woody Allen funciona en mode pilot automàtic, amb les neurones a mig gas, de manera que poques sorpreses trobarem en aquest conte de fades ambientat a una Nova York no plujosa sinó directament monsònica.

El seu protagonista, portentosament anomenat Gatsby Welles (Timothée Chalamet), és un universitari ludòpata fill de les altes esferes de la ciutat. Acompanyat de la seva xicota Ashleigh (Elle Fanning), una provinciana filla de banquers de Tucson (Arizona), es disposa a passar un cap de setmana romàntic a la Gran Poma encisera; però l’entrevista que ella té concertada amb un director de cinema de culte (Liev Schreiber) separarà el camí dels enamorats per introduir un canvi substancial a les seves vides.

Abans de veure «Un dia plujós a Nova York» em temia el pitjor pel que fa al personatge d’Ashleigh, la típica noieta innocent, freqüent a la filmografia d’Allen, embadocada davant d’homes madurs carregats de tones de prestigi. Afortunadament Elle Fanning es mostra com una comediant consumada, ingènua però no tant, envoltada d’uns atractius depredadors interpretats per Liev Schreiber, Jude Law i Diego Luna, més patètics en les seves febleses que no pas veritablement temibles.

Malgrat la pluja gairebé omnipresent, Vittorio Storaro fotografia la ciutat com si fos una gran botiga de llaminadures amb gust de taronja. Els decorats i els ambients que reflecteixen el film són d’un luxe asiàtic que la majoria d’espectadors mai no coneixerem. No sé si són aquests els ecosistemes que Allen freqüenta actualment, però en tot cas proporcionen a la pel·lícula un aire d’irrealitat que la fa encara més inconseqüent.

Timothée Chalamet em continua semblant un sòmines i Selena Gomez, molt apreciada pels crítics, resulta una mica barroera. «A Rainy Day in New York» conté dues o tres frases gracioses, tipografia Windsor en blanc sobre negre, cançons estàndard tocades al piano i la garantia d’un somriure quasi permanent. No crec que enganyi ningú.

Un món de metros: Chemnitz

 

L'alemanya Chemnitz (ex Karl-Marx-Stadt) a Saxònia (247.000 habitants) compta amb tramvies electrificats des de finals del segle XIX. Són cinc línies, 59 estacions i 28,6 quilòmetres de xarxa. Al mapa s'entortolliguen com males herbes les línies d'un tren lleuger que s'estén cap al Nord i el Sud. Observin les boniques sanefes multicolors del centre de la ciutat. El riu també es diu Chemnitz.