Programa doble

El mite que assegura que mai no miro la televisió aviat se n’anirà en orris. La tarda del dissabte, sense gaire ganes d’allunyar el cul del sofà ens vam empassar dues pel·lícules a la (no tant) petita pantalla. I ni tan sols ens vam molestar en escollir-les, tal era la nostra mandra: vam acceptar el que passaven en aquell moment al canal Cinematk.

La primera, “Le voyage du ballon rouge” (2007) del taiwanès Hou Hsiao-hsien, és un encàrrec del Museu d’Orsay en homenatge al film d’Albert Lamorisse “El globus vermell”. Si no recordo malament, el vaig veure al cinema Atlántico (siempre apto), i mai no oblidaré els seus blaus i vermells saturats de color sota els cels de París.

Aquesta reencarnació contemporània és decididament d’art i assaig, sense guió, amb plans llargs, so directe i anècdota escassa. La història se centra en el pis d’una atribolada Juliette Binoche (a quantes pel·lícules intervé aquesta senyora al llarg de l’any?) i en les seves relacions amb un fillet molt assenyat, la cangur xinesa, la professora de piano i uns veïns aprofitats. És una peripècia domèstica anodina, però plena d’anades i vingudes. Abunden escenes de carrer on els arxiconeguts paisatges parisencs estan contemplats amb l’estranyesa d’uns ulls forasters i l’embadocament autista que sembla propi dels orientals. Tot plegat pot sonar a llauna superlativa i malgrat tot, si s’arriba a entrar en el joc (jo hi vaig entrar), t’hi podries passar les hores veient com la vida dels altres discorre, mentre la de l’espectador roman en “stand by”.

Però el plat fort arribà amb la segona part del programa, “The Host” (2006) del director sud-coreà Joon-ho Bong, una pel·lícula de la qual havia sentit dir coses bones, però que havia deixat de banda a causa del gènere al que està adscrita (faig cara de ser aficionat als films de monstres mutants?).

I sí, “The Host”, sobre el paper (i sobre la pantalla), és una pel·li de monstre amb vocació poc transcendent de sèrie B o d’alguna lletra més avançada de l’alfabet; però no deixa de ser una raresa, potser pel simple fet que no passa a Nova York i els estilemes del gènere, lliures de les rigideses marcades per Hollywood, són alegrement subvertits. La criatura maligna que habita al centre de la pel·lícula és el resultat d’uns vessaments tòxics al riu (fins aquí, res de nou); però, en contra de la tradició, no se’ns amaga l’ou fins l’apoteosi final, com se sol fer, i des de les primeres i memorables escenes sabem quina pinta gasta. I quina criatura tan ben dissenyada! Potser no és tan terrorífica com la d’Alien, però fa goig de mirar-la, tan activa i tan acrobàtica ella!

A “The Host”, l’enfrontament clàssic entre la comunitat i l’ésser anòmal que l’amenaça, redueix l'àmbit comunitari al d’una sola família, la dels propietaris d’una parada de “txutxes” i piscolabis a la vora del riu. Es tracta d’una família decididament poc heroica, però que treu el millor de si mateixa quan algun dels seus membres es troba en perill. Aquest element familiar recorre tot el guió i, sense donar-li més importància de la necessària, toca temes de mort i resurrecció que transcendeixen la mera anècdota.

L’extrem orient és font de perpètues perplexitats i la seva curiosa manera de barrejar comicitat amb tragèdia ofereix escenes que només sabria trobar al cinema més negre de Berlanga: on s’és vist que un dramàtic funeral derivi en riallades compulsives per part de l’espectador?

Hi ha també a la pel·lícula un element de denúncia i sàtira sobre la manipulació informativa dels mitjans de comunicació. No és pas el que més m’interessa de “The Host”, d’altres ho han fet millor. Em quedo amb aquesta barreja de drama familiar amb monstre incorporat, amb la molt calculada dosificació dels elements del guió, amb el brillant joc visual que ofereixen els ponts i les clavegueres del riu que deu de passar prop de Seul. I també, no cal negar-ho, amb aquests moments de poesia filmada que ens arriben de tant en tant, com qui no vol la cosa. (Quin magnífic final!)

A l’inici, ben poc motivats, ens havíem dit “mirarem com comença i després ho deixem córrer”; però només calgueren un parell d’escenes per ser incapaços de desenganxar-nos. Poc ens esperàvem que ens entretindríem tant amb un producte que, sobre el paper, semblava tan genèric. Vivament recomanat a tothom que vulgui passar una enriquidora estona sense por a la barreja de registres incongruents. Un regal inesperat!