La vida manual d’ús: CAPÍTOL LVII. La senyora Orlowska (habitacions del servei, 11)

En aquesta habitació petita i endreçada viuen Elzbieta Orlowska i el seu fill Mahmoud de nou anys. Molt apreciada pels veïns de l’escala, se la coneix com la bella polonesa. 

Apart de dos llits, un d’ells amb barrots, i un llum amb branques de coure foradat (similar al del retrat dels Arnolfini de van Eyck), hi ha dues taules petites, un fogó de càmping i un cendrer octogonal. (Aquesta és una novel·la plena d’objectes octogonals.) També hi ha dos llibres a la vista:

• The Arabian Knights. New visions of Islamic Feudalism in the Beginnings of the Hegira de l’islamista irlandès (possiblement fictici) Charles Nunneley. Arabian Knights (cavallers àrabs) és pràcticament homòfon amb Arabian Nights, que és com es coneix en anglès el llibre de Les Mil i una Nits. Crec que el joc de paraules ja era vell quan Perec el va fer servir.
• Un novel·la policíaca de Lawrence Wargrave, El jutge és l’assassí, amb el següent argument: «X ha matat A fent per manera que la justícia, tot i saber-ho, no pugui inculpar-lo. El jutge d’instrucció mata B fent per manera que X sigui declarat culpable i executat sense haver pogut fer res per demostrar la seva innocència.» Amb lleugeres diferències aquesta és també la trama de Deu negrets d’Agatha Christie, on per cert el personatge del jutge es diu Lawrence John Wargrave.

La història de la senyora Orlowska comença quan tenia onze anys i la van enviar de colònies a França. Allà es va fer inseparable del tunisià Boubaker. Seguiren deu anys de separació, units per una correspondència freqüent. El seu matrimoni hagué de superar les traves que oposaven tant el Teló d’Acer com l’Islam i va trencar-se poc després del naixement de Mahmoud.

Ara du una vida tranquil·la, treballa com a traductora de l’àrab i es dedica exclusivament al seu fill. Estimada pels veïns, fins i tot l’indiferent Bartlebooth l’ha convidat a sopar un parell de vegades i li va ensenyar —fet inaudit!— un dels puzles que estava reconstruint, un port de pescadors de l’illa de Vancouver, Hammertown (del qual no he trobat cap referència).

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LVI. Escales, 8

La princesa amiga de Borges

Un altre capítol molt breu. Un client d’aire militar està trucant a la porta del doctor Dinteville. Du un diari sota el braç, a la portada del qual hi ha una notícia sobre la princesa de Faucigny-Lucinge, que era amiga de Borges i que surt citada a Ficciones.

Al replà, al costat de l’estora, hi ha un paraigüer i una pila de diaris lligats, perquè els recullin els estudiants. El diari del damunt és un butlletí de l’Institut Lingüístic de Lovaina. A l’edició catalana es reprodueix la portada sense traduir, mentre que a la d’Anagrama s’han pres la molèstia de traduir-la.

Apart de Marcel Benabou, que era membre de l’Oulipo i amic de Perec, a la portada hi surt un tal Boris Baruq Nolt, sota el qual s’amaga el conte de Borges Tlon Uqbar Orbis Tertius. També es citen Henri Bachelier i Stephen Albert, noms que es poden trobar als contes de Ficciones.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LV. Habitacions del servei, 10. Fresnel

Augustin-Jean Fresnel

L’any mil nou-cents dinou va venir a viure a l’edifici Henri Fresnel, un cuiner marsellès especialista en peix, marisc i primers plats de verdures. Se’ns diu que en honor del seu homònim llunyà havia creat una recepta de llenties guisades amb sidra. Com que no ho aclareixen els traductors, afegiré que l’homònim és Augustin-Jean Fresnel físic pioner en l’estudi de la natura de la llum. També cal recordar que en francès tant «lent» com «llentia» es diuen «lentille».

El mil nou-cents vint-i-quatre va casar-se amb Alice i poc després obriren un restaurant d’èxit, freqüentat per celebritats de l’època: Maurice Chevalier, l’aviador Nungesser, el joquei Tom Lane (potser apòcrif)… Però malgrat el reconeixement i l’arribada imminent d’un fill, Henry s’avorria. Un dia va desaparèixer per iniciar la carrera d’actor. Alice va intentar continuar amb el restaurant, mentre pujava el fill, però la seva història no és gaire interessant.

La de Fresnel, en canvi, és plena de peripècies i dona nom a quatre de les històries de l’índex: Història del cuiner enamorat del teatre, Història de la filla del banquer que volia dedicar-se al teatre, Història de l’americana excèntrica i Història de l’aviador argentí. Com ja es pot intuir pels títols, hi trobareu les aventures d’una companyia de comèdies itinerant (ecos de Hamlet), uns firaires que fan espectacles circenses, una milionària excèntrica i ex-reina de Broadway i un triomf final com a cuiner mediàtic. El retrobament final entre Alice i Henri no deixa de ser una gran escena anticlimàtica.

En aquest moment l’habitació l’ocupa un home d’uns trenta anys que, totalment despullat, es rebolca amb cinc nines inflables.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LIV. Plassaert, 3

 

Els invasius Plassaert seuen l’un al costat de l’altre al seu despatx. Encara que en Jean du una camisa hawaiana i l’Adèle, un vestit jaqueta vermell, l’escena recorda el famós quadre de Quentin Matsys El canvista i la seva dona, un dels leitmotiv de la novel·la. Enlloc de la balança on pesa les monedes, l’home té a les mans uns fermalls art-déco; mentre que la dona ha substituït el devocionari de l’original per llegir un diccionari d’egiptologia de 1560. Bats i Lladó fan una bona aproximació del francès arcaic al català de l’època (Josep Escuer, a la versió castellana, ni ho intenta):

Piràmides. Grans bastiments fets de pieira o de mahons quadrats, amples per bax e afuats per la puncta, com és la forma d’una flama de foch. Vós en porets vore dessús lo Nyl, pres de lo Caire.

Els Plassaert fa vint anys que es van conèixer, en un viatge turístic a la Mongòlia Exterior, on van descobrir la seva comuna afició als orientalismes. Des de llavors han anat bastint un petit imperi brocanter, ajudats per un intermediari holandès i un artesà de Makassar capaç de reproduir objectes de baquelita i de cel·luloide com si fossin de cinquanta anys enrere.

D’entre els molts objectes que han traficat destacaré un plat decorat:

Una broma de mal gust: un home fa la migdiada al jardí; un altre que s’ha atansat de manera subreptícia, li vessa algun líquid dins l’orella…

La «broma» no és altra que l’assassinat del pare de Hamlet pel seu germà Claudi. Hi ha altres plats amb acudits que la versió catalana adapta, mentre que la castellana torna a relegar-los a la nota al peu.

El tret més significatiu que caracteritza el matrimoni Plassaert és la seva gasiveria. Se n’adjunten alguns exemples, com el de servir whisky belga en una ampolla que n’havia contingut d’escocès, o la llibreta o Adèle anota cada despesa:

pa 0.90

llonguets 0,40

2 carxofes 1,12…

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LIII. Winckler, 3

Una habitació on només queda un llit i una gran foto que recull una escena d’una obra de teatre. Aquí és on treballava la miniaturista Marguerite Winckler i de fet tot el capítol és un homenatge a la seva memòria, tal com la recorda amb emoció el pintor Serge Valène. 

Paradoxalment, aquesta dona meticulosa i mesurada acostumava a treballar enmig d’un absolut desordre de tota mena d’objectes, no sempre relacionats amb la seva professió. [Segueix una llista que sembla exhaustiva.] Només un gat podia moure’s per aquell caos sense causar un desperfecte; i, efectivament, els Winckler tenien un gat pèl-roig (roux), al qual van anar anomenant Leroux, Gaston (per l’escriptor Gaston Leroux), Chéri-Bibi (pel criminal protagonista d’uns populars fulletons de Leroux) i finalment Ribibi per economia expressiva.

144 plomins de rodona num. 394 de Baignol et Farjon...

la capsa amb la inscripció CURIOUSLY STRONG ALTOIDS PEPPERMINT OIL

La manera com Marguerite conegué al jove Gaspard Winckler sembla pel seu escenari —un cafè del port de Marsella sota el plugim, el jove legionari acabat de llicenciar, la noia que el convida a un cafè— una escena d’algun film de realisme poètic a la Marcel Carné. Després, un ràpid matrimoni, la instal·lació a París i els primers avenços professionals, ell com fabricant de joguines, ella com decoradora en dimensions minúscules.

Un incís per comentar la reaparició dels Voltimand, parents de Winckler que ja vam conèixer al capítol I i que tenen el mateix nom que un personatge de Hamlet. En quant a la frase «L’amo del bar, un tal La Brigue, personatge courtelinesc malgrat el seu nom…» no mereix cap comentari per part dels traductors (tampoc en castellà), tot i que l’adjectiu «courtelinesc» em sembla que a hores d’ara ni a França l’entendrien. Pel que he pogut esbrinar prové del dramaturg Georges Courteline i es refereix de forma humorística a les vides grises dels funcionaris i els buròcrates.

La jove parella es traslladà a Simon-Crubellier quan Bartlebooth contractà Winckler perquè li fes els puzles. Valène els va conèixer poc després i s’enamorà d’ella sense ser correspost. S’iniciaren uns anys d’amistat interromputs per la tragèdia que va enfonsar el creador de puzles en la inactivitat. Quan es va recuperar, va llençar a les escombraries tot el que li recordava a Marguerite.

Actualment l’habitació és una peça grisa de pols i de tristor, una peça buida i bruta amb un paper esgrogueït: a través de la porta oberta del lavabo esquerdat es veu una pica maculada de calç i rovell, amb un caire esberlat damunt el qual una ampolla encetada de Schweppes de taronja s’està florint des de fa dos anys.

Miquel Strogoff

Sota l’influx de Perec he llegit una novel·la de Jules Verne, cosa que crec que no feia en més de quaranta anys. L’elegida ha estat Miquel Strogoff en traducció de Josep Maria Pinto, publicada per Viena Edicions el novembre de 2023. Abans que res, un detall que sempre m’ha fet nosa, aquest ‘Miquel’ que evidentment ve de l’original francès ‘Michel’ i que no sé si és gaire propi de les estepes. Encara bo que al pobre Verne ja no li diuen Juli o Julio.

L’argument de la novel·la és força lineal. Strogoff és un motivadíssim membre del correu imperial a qui encarreguen lliurar un missatge del tsar al seu germà, que es troba a Irkutsk a la Sibèria oriental, on totes les comunicacions han estat tallades per la invasió dels tàrtars. Es tracta d’una ruta de més de 5.000 quilòmetres viatjant d’incògnit per una estepa assolada per les calors estiuenques i que conclourà tres mesos després quan l’hivern comenci a ensenyar les urpes. 

Sense l’ajuda de wikipèdies ni googlemaps, l’autor demostra haver-se documentat sobre unes terres que em sembla que no va trepitjar mai (es diu que Turgueniev el va ajudar una mica). Si més no, no para d’oferir-nos tota mena de dades de la fauna, la flora, la geografia i la cultura de la regió, amb una insistència especial en les distàncies, tant en verstes com en quilòmetres.

Se sol associar Verne amb les lectures juvenils i per això m’ha sobtat el grau de violència extrema del text, on hi ha mutilacions, tortura, una violació i una pila de morts. Potser al segle XIX els lectors estaven fets d’una altra pasta, però no deixa de resultar xocant la poca importància que es dona a un episodi de violència sexual. 

És més previsible el relatiu conservadurisme de l’autor que en cap moment posa en dubte l’autoritat del tsar (ni la maldat sense matisos dels tàrtars), fins el punt que un deportat polític com és el pare de la Nàdia estarà disposat a donar la vida per l’emperador sense la més mínima animositat. De fet, tots els personatges principals són capaços d’una abnegació i un esperit de sacrifici que voregen l’absurditat. El cas més flagrant és el del protagonista, d’una lleialtat sense fissures que, a través d’un veritable viacrucis (humiliacions, laceracions, llops, ossos, foc, gel, fam…) s’erigeix en tot un super-heroi amb matisos crístics, incloent-hi una «resurrecció» final.

Malgrat tot, tractant-se d’un autor com Verne, ja podem intuir que l’aventura acabarà bé pel nostre heroi, el que no impedirà que llegim les últimes pàgines tot mossegant-nos les ungles. Suposo que aquesta incitació als nostres sentiments més elementals, juntament al ritme inclement i l’escenari exòtic són el que fan aquesta lectura encara tan entretinguda 150 anys després de la seva publicació.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LII. Plassaert, 2

Els Plasaert es van anar estenent, com herba paràsita, per les dependències del servei. Primer es van apropiar de la cambra que havia ocupat l’estrany estudiant d’història Grégoire Simpson. Quan el llibreter Troyan va morir, li compraren l’habitació a l’administrador. Al final del passadís vivia el vell Troquet, que es guanyava la vida recollint ampolles buides. Els Plasaert en van sol·licitar l’expulsió a causa dels seus freqüents impagaments del lloguer, una demanda que van guanyar amb facilitat.

Però ara tornem a Grégoire Simpson, que és el veritable protagonista del capítol. Durant un temps va treballar com a sotsbibliotecari a temps parcial a la biblioteca de l’Òpera, on s’ocupava del fons creat pel ric aficionat Henri Astrat (‘astrat’ = ‘astruc’ en occità). Segueixen uns quants paràgrafs, on es descriu amb tot detall els procediments administratius que regien a la biblioteca. També es citen alguns noms coneguts del món operístic (del Monaco, Sabata, Tebaldi…) on s’hi cola un tal Haig Clifford, personatge de  La Disparition.

Grégoire fou acomiadat a causa d’un reajust del pressupost. Va sobreviure un curs amb feinetes indesitjables, pròpies d’un estudiant. L’any següent li van donar una beca i, enlloc d’aprofitar-la, va caure en un estat d’indiferència molt similar a una depressió no diagnosticada. Va començar l’època de les passejades per la ciutat. Mirava aparadors de tota mena: corones de difunts, les fotografies dels retratistes, una catedral feta de llard a una xarcuteria o les targetes de visita humorístiques d’una botiga d’articles de broma.

Per cert, aquestes targetes no sempre són tan fàcils de traduir com en el cas de «Madeleine Proust. Souvenirs». Els traductors catalans hi han posat valor i se n’han sortit prou bé. «Adolf Hitler. Fourreur» [‘fourreur’, que vol dir ‘pelleter’, sona gairebé com ‘Fuhrer’] es converteix en «Adolf Hitler. Firaire» i «Jean Bonnot. Charcutier» en «Pere Nil Serrano. Xarcuter». El traductor al castellà ha deixat els originals i es limita a explicar els jocs de paraules a les notes a peu de pàgina.

En els seus volts urbans l’estudiant va començar a imposar-se tasques absurdes, com ara recórrer tots els restaurants russos del districte XVII en un itinerari que evités creuar-se a ell mateix. Recorda als jocs que Perec proposava als lectors de Télérama sota el nom de Perec/rinations. Per exemple, fer un itinerari per París on els carrers seguissin l’ordre alfabètic. 

Finalment Grégoire passava la major part del temps a la seva cambra, fins que un dia va desaparèixer. Corria el rumor que havia saltat pel pont Cardinet. Tota aquesta peripècia —tot i que no el seu final— coincideix amb la del protagonista innominat de Un homme qui dort, la tercera novel·la de Perec.