Resulta difícil de justificar l’atracció que sento per les novel·les ben gruixudes, de moltes pàgines, com no sigui la promesa que impliquen d’hores d’immersió continuada en un sol univers literari. El fet innegable és que els llibres dels quals n’he repetit més vegades la lectura han estat sovint totxanes com Middlemarch, La Regenta, Guerra i pau, Bleak House, La broma infinita, Ulisses o el Quixot. Per això és fàcil comprendre l’interès que em va desvetllar l’existència de A Little Life de Hanya Yanagihara, un volum de més de 800 pàgines que, des de la seva publicació el 2015, va esdevenir un èxit internacional, candidat a premis tan prestigiosos com el Man Booker o el National Book Award, i considerat per The Guardian com un dels 100 millors llibres del segle XXI.
Des del primer moment va intrigar-me la coberta, una foto clàssica de Peter Hujar que mostra el rostre d’un jove amb expressió que tant podria ser adolorida com orgàstica. Sabia que el llibre tractava de l’amistat de quatre homes al llarg dels anys. Era una novel·la de temàtica gai?, em preguntava esperançat. La resposta ha hagut d’esperar un temps, perquè, malgrat que Lumen la va publicar en castellà el 2016 (i ja va per la vintena edició), no ha estat fins el 2024 que hem disposat de la versió catalana de Tan poca vida (Editorial Amsterdam, traducció d’Alexandre Gombau).
Malaguanyada curiositat!, més hagués valgut ignorar l’existència del llibre, ja que en poques ocasions una lectura m’ha irritat de tal manera. I malgrat que anava avançant pàgines amb indignació sempre renovada, no per això podia abandonar la novel·la, fascinat per veure els excessos de sadisme als que era capaç d’incórrer la senyoreta Yanagihara. De fet, vaig arribar a l’última pàgina (la 821) amb tal emprenyamenta, que he decidit escriure aquest text per dissuadir incauts a punt de caure en la temptació. Això vol dir que, a partir d’aquest punt penso esbudellar l’argument de l’obra (o dit clar i català SPOILER ALERT).
Diu la contracoberta: «Una novel·la per descobrir què diuen i què oculten els homes. D’on ve i cap a on va la culpa. Com d’important és el sexe. A qui podem considerar un amic». Ja sé que la literatura de les contracobertes és pura faramalla publicitària, però encara així sembla suggerir que el llibre toca grans qüestions universals. En realitat els seus quatre protagonistes no són precisament uns homes qualssevol: amics des de la universitat, residents a Nova York, acaben assolint el grau més alt en les seves respectives carreres. Un és un primera espasa de l’advocacia, un altre és una estrella de Hollywood, el tercer és arquitecte de renom i el que queda és un reconegut artista plàstic. Tots viuen a Manhattan, però arribat el cas poden disposar de cases (de propietat o en préstec) als Hampton, a Londres o a la Toscana. En definitiva són uns privilegiats i no sé si constitueixen precisament el millor referent per saber «què diuen i què oculten els homes». Tant se val, perquè després d’un capítol introductori on apareixen els quatre amics en igualtat de condicions, descobrirem que Tan poca vida se centra exclusivament en un d’ells, Jude l’advocat.
Jude és un jove introvertit i misteriós, coixet i molt atractiu, encara que no se li coneix cap vida amorosa. Jude té un «passat» —que coneixerem en dosis homeopàtiques a partir de la pàgina dos-cents (o tres-cents)—, però no un «passat» desgraciat normalet, com el dels nens de Dickens, que passen fred i gana i maltractes, però que també tenen algun amic a mà per reconfortar-los. No, la infantesa de Jude és tremenda a un nivell que només pot existir a la ment destarotada de l’autora.
Vegem. A Jude l’abandonen acabat de néixer al costat d’un cubell d’escombraries. Uns bons frares el recullen, tot i que el convent no és un orfenat. Suposo que això a finals del segle XX no devia ser legal, però de vegades sembla que Hanya Yanagihara escrigui com si fóssim a l’època victoriana. Per descomptat, els frares violenten l’infant i n’abusen sexualment. Així van passant els anys i quan el xicot arriba a la preadolescència, un «hermano» que diu que se l’estima molt li proposa que s’escapin plegats. Acaben fugint de motel en motel, subsistint gràcies als senyors que paguen per enllitar-se amb Jude. Quan la policia els pesca, el religiós es penja i el noi va a parar a un orfenat, on els altres estadants el maltracten, perquè coneixen els seus antecedents. Finalment s’escapa, però es topa amb un doctor sàdic que el tanca en un soterrani i el sotmet a tota mena de sevícies. Quan sembla que li retornarà la llibertat, el que fa el doctor és atropellar-lo amb el cotxe. D’aquí la coixesa. Apareix una treballadora social que sembla que arreglarà les coses, però mor de càncer als pocs mesos.
Aquí el text fa una el·lipsi que senyala la fi dels infortunis, ja que ens trobem Jude envoltat d’amics, graduat amb honors a Harvard (o similar) i treballant d’advocat en un bufet de prestigi. Es diria que totes li ponen, oi? Però no, Jude no és feliç, perquè el pes del passat no l’abandona. Es diria que el gran clixé de la ficció americana —potser una influència de la psicoanàlisi— és intentar explicar tota vida adulta, sigui la d’un criminal o la d’un super-heroi, a partir dels traumes d’infantesa. En qualsevol cas, Jude els té molt presents i a més se’n culpabilitza. No troba millor resposta que autolesionar-se de les formes més creatives: estampar-se contra la paret, cremar-se i sobretot fer-se talls al braç. Això ho fa moltes vegades. Durant anys. Durant més de vuit-centes pàgines. Té un amic que és metge i que està disponible a totes hores per fer-li les primeres cures. També el renya una mica, però no li acut ingressar-lo en una institució. La resta d’amics també el cuiden i li accepten totes les rareses, sembla que el seu únic propòsit és estar per ell i protegir-lo. I l’home continua amb la seva carnisseria particular, cada vegada que troba una contrarietat. Una vegada i una altra. Durant anys. Durant més de vuit-centes pàgines.
Al cap d’un temps forma parella amb un amic que, malgrat no ser gai, n’està molt enamorat. De sexe no n’hi ha gaire, perquè Jude ja va quedar servit quan era jove, però sembla que per fi han trobat una mena de felicitat. No dura gaire: la mort és a tocar. Arribats a aquest punt, quan la majoria dels personatges comencen a morir prematurament (accident, malaltia, suïcidi) jo ja m’ho prenia tot com una comèdia. No sé quin sentit té explicar aquesta història tan esbiaixada cap a la negativitat. Quina lliçó en podem extreure sobre l’amistat, sobre la culpa, sobre el que els homes diuen o oculten? Me’n faig creus.
I malgrat tot abunden els lectors que han sortit ben satisfets de l’experiència Tan poca vida (no endebades és un best-seller). Diuen que han plorat molt i que els hagués agradat continuar llegint sobre els protagonistes. Suposo que han trobat a faltar alguna mutilació més. La novel·la està bastant ben escrita, això sí que ho té.
