La vida manual d’ús: Lubin Baugin

Entre les traves que Perec s’imposà n’hi ha una que força fer a cada capítol una referència a un de deu quadres cèlebres seleccionats, entre els qual n’hi ha de tan famosos com El matrimoni Arnolfini de Van Eyck, Las meninas de Velázquez o La Caiguda d’Ícar de Brueghel. En alguns casos la citació és molt subtil: qui, en llegir «col·locar un mirall rectangular entre dues portes», pensaria en «Las Meninas».

De les deu opcions alguna no es refereix a un quadre sinó a un pintor —Metsys, Carpaccio, Bosch— i entre ells un tal Lubin Baugin (quin nom estrany!), que no havia sentit en la vida. Va néixer als volts de 1612 a Pithiviers a la regió de Val de Loire i morí a París el 1663. Pels seus orígens camperols tingué dificultats per obrir-se pas a la capital. Durant la primera part de la seva carrera es dedicà a les natures mortes; però després d’una estada a Roma i d’haver rebut la titularitat de pintor del rei va consagrar-se dedicant-se a la pintura religiosa. Oblidat durant molt de temps, la seva figura va començar a ser reivindicada a la segona part del segle XX.

Si bé Sant Jeroni és un dels temes recurrents de la novel·la, i a dalt es pot veure l’apreciable versió que va pintar Baugin, el quadre en el que es va inspirar Perec per extraure les seves citacions és la Natura morta de l’escaquer que es troba al Louvre.

A l’article que la Wikipédia dedica al pintor tenen el detall d’indicar totes les al·lusions al quadre que es poden llegir a la novel·la.

• Capítol XV: «…i una partitura musical de format italià, oberta.»
• Capítol XXX: «…l’únic objecte veritablement valuós que mai va posseir: una mandora del segle XVII…»
• Capítol XXXI: «Un llibre d’art de mida gran intitulat Ars Vanitatis, és obert entre els genolls i mostra una reproducció a tota pàgina d’una d’aquestes famoses vanitats […] : […] d’atributs referents als cinc sentits […] : el gust […] en substitució del clàssic got de vi; […] finalment l’olfacte no és evocat mitjançant els tradicionals rams de […] clavells…»
• Capítol XXXVIII: «…i va treure’s de la butxaca una baralla greixosa, però immediatament va adonar-se que faltava la sota de trèvols.»
• Capítol LV: «…sobre torrades del pa rodó utilitzat per fer pan bagnats.» i «…d’una important xarcuteria de Pithiviers…»
• Capítol LX: «…tres clavells ficats en un gerro de vidre de cos esfèric, de coll curt, amb l’única inscripció «PINTAT AMB LA BOCA I ELS PEUS»…»
• Capítol LXIII: «…del qual penja una escarsella, una bossa de pell verda fermada amb un cordonet de pell negra…»
• Capítol LXVIII: «un tauler d’escacs de viatge, de pell sintètica…»
• Capítol LXXX: «…i un plat octogonal d’estany…»
• Capítol XCV: «…l’esplèndid got de cristall cisellat…»

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXXI. Beaumont, 3

Vanitas de Sebastian Stoskopff

Sorprèn el numeral 3, quan no havíem estat en els pis dels Beaumont més que un capítol; però cal recordar que al capítol VI (Habitacions de servei, 1) hem sabut que l’estudiosa Béatrice Bredel, neta de la senyora de Beaumont, ha estat autoritzada a fer servir com a estudi aquesta cambra de les golfes també propietat seva.

La vella senyora de Beaumont és asseguda al seu llit. Té entre les cames un llibre obert titulat Ars Vanitatis, que mostra un d’aquells bodegons de l’escola d’Estrasburg on un crani és envoltat d’objectes que simbolitzen els cinc sentits. En segueix una descripció acuradíssima, no ho dubtéssiu.

Però la major part del capítol —el més llarg de la novel·la— està dedicat a la investigació sobre l’assassinat d’Elisabeth, la filla fugitiva de la senyora de Beaumont, i el seu marit François Breidel. La fascinant resolució del misteri inclou un parell de relats que l’índex final anomena «Història del diplomàtic suec» i «Història de la noia que va fugir de casa».

Un últim paràgraf intenta explicar l’aparent estoïcisme de madame de Beaumont davant de la mort de la seva filla i el suïcidi del seu marit pel fet d’haver estat testimoni de l’execució de gairebé tota la seva família durant la Revolució Russa.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXX. Marquiseau, 2

 

Una mandora no és...

... una mandola

En una cambra de bany un home i una dona agenollats dins d’una banyera mig plena d’aigua. Ell li llepa el pit esquerre, mentre que ella li agafa el penis amb la mà dreta. Un gat negre jove amb una taca blanca sota el coll s’ho mira. Sense que el text ho precisi es dona per entès que són Philippe i Caroline Marquiseau. El gat sí que sabem que es diu Petit Polzet.

En aquest apartament vivien els Échard. Quan la seva filla Caroline es va casar als vint anys amb el seu company de la facultat d’història Philippe Marquiseaux, el jove matrimoni es va veure obligat a anar a viure a casa dels pares d’ella. La convivència entre la sogra i el gendre fou un desastre, malgrat els esforços pacificadors del senyor Échard —un bibliotecari jubilat, enderiat per recollir proves que demostressin que Adolf Hitler continuava viu—. El conflicte es prolongà durant anys i arribà fins les agressions físiques. Només se solucionà amb la mort de la senyora Échard, ennuegada per una espina. El vidu es va retirar a una cabana que tenia prop d’Arles. Poc després morí el pare de Philippe —ric home de negocis que desaprovava el matrimoni del seu fill— de manera que heretà una fortuna. Després d’acabar els estudis va obrir una agència publicitària d’èxit dedicada als artistes del music-hall entre els quals Arthur Rainbow (joc de paraules amb Arthur Rimbaud; a posteriori veig que el va inventar Nabokov a Lolita).

***

El número de la casa de camp del matrimoni és el 50 de Jouy-en-Josas, de manera que és combina la referència a les coordenades del capítol amb les teles de Jouy que ja hem trobat diverses vegades.

Voldria discrepar sobre algunes solucions de traducció. La frase «tot i no obtenir el seu certificat va acabar finalment la llicenciatura» no té gaire sentit. Ho substituiria per «tot i no obtenir la beca», com ja s’han traduït en un altre lloc les sigles IPES.

El postre que Philippe no suportava i que va ser motiu d’agressió a la sogra s’ha traduït com «pa amb oli», però el «pain perdu» és molt similar a les torrades de Santa Teresa.

L’únic objecte de valor que posseïa Philippe era una «mandore» o sigui una «mandora» (o gallizona o gallichon), instrument medieval de la família dels llaüts. S’ha traduït com a «mandola», un instrument de la família de la mandolina i que es toca, per tant, amb un plectre. A la versió castellana, traducció de Josep Escuer, en diuen "mandorla", la forma ametllada amb la qual s'emmarquen algunes imatges.

Una mandorla

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXIX. Tercer dreta, 2

(...) sota un petjapapers de bronze que representa el famós Ares reposant d'Escopes, una sotacopa plena de raves; cogombres, albergínies i mangos ja assecats i una resta d'enciam a punt d'agrejar-se...

Recordem que en una altra cambra d’aquest pis està tenint lloc el ritual iniciàtic de la secta dels Tres Homes Lliures. Però en aquest gran saló tot suggereix l’endemà d’una festa. Per una porta oberta es veu avançar una noia adolescent amb un got de llet a la mà. Una altra noia d’edat similar jeu en un divan, vestida només amb una caçadora de niló. L’escena, eròtica i misteriosa, fa pensar en quadres de Paul Delvaux o Balthus; però tot el capítol en realitat és una prolixa descripció del paisatge una mica desolador que queda després d’una celebració, un monumental bodegó on es barregen les menges fetes malbé, la vaixella bruta, les peces de roba desaparellada i les deixalles de tota mena.

Hi ha escampats un munt de discos dins i fora de la funda. Alguns criden l’atenció pel seu escàs to festiu:

• Les marxes i fanfares de la Divisió Blindada.
• El llaurador i els seus fills explicat en argot per Pierre Devaux [Pierre Devaux (1901-1966) escriptor i periodista, especialista en argot.]
• Fernand Raynaud: el 22 a Asnières. [Fernand Raynaud (1926-1973) humorista i artista de music-hall. Ignoro què va passar a Asnières i no sé si el 22 es refereix a un any.]
• Ja que les coordenades del capítol són (6-8), no sorprendrà que apareguin en un disc titulat Maig del 68 a la Sorbona.
• Una versió de La Tempesta di Mare de Vivaldi, interpretada al sintetizador per Léonie Prouillot, que és un altre personatge de Pierrot mon ami, la novel·la de Raymond Queneau.
• El disc d’or d’Yvette Horner, sobre el qual s’hi ha vessat un pot de mostassa. Yvette Horner (1922-2018) va ser una acordionista tremendament popular a França. Va saltar a la fama actuant al final de totes les etapes del Tour del 52. Sylvain Chomet la va homenatjar amb el personatge de Roberte Rivette a Les Triplettes de Belleville.

Yvette Horner al Tour de France

Les capses obertes, els embalatges desfets, les cintes i els cordills indiquen que s’acaba de celebrar una festa d’aniversari. Entre els regals a la vista:

• «Un petit mecanisme de capsa de música que presumiblement deu tocar Happy Birthday to you.»
• Un dibuix a la ploma del pintor noruec Thordvaldsson, possiblement imaginari. Representa un noruec vestit de nuvi amb el ganivet escandinau al cinturó—«el Dolknif que porta sempre el veritable noruec», com es llegeix en un fragment de la novel·la de Jules Verne Un billet de loterie (1886).
• Un cartell publicitari antic de la ginebra Hulstkamp
• Un dibuix titulat The Punishment de William Falsten (1873-1907), caricaturista americà del que no he trobat rastre, però que és homònim d’un enginyer, personatge de Le Chancellor (1874) de Jules Verne.

un cambrer d’ulls maliciosos, amb una pipa de terrissa a la mà, que s’està servint una copeta de ginebra Hulstkamp, copeta que, d’altra banda, en un petit cartell falsament «en abisme», just darrere seu, ja es disposa a tastar mentre una multitud s’afanya a envair la taverna

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXVIII. A les escales, 3

Paisatge típic de Socotra 

Fou a les escales on fa tres anys Valène va topar-se amb Bartlebooth per última vegada. El va trobar envellit i com absent, no es van entrecreuar les mirades. Després de disset anys reconstruint més de quatre-cents puzles, el seu entusiasme inicial s’havia dissipat. La tasca cada cop li semblava més dificultosa i més buida de sentit.

Per a Bartlebooth només eren els estrafolaris peons d’un joc sense fi les regles del qual havia acabat oblidant —sense saber ni tan sols contra qui jugava, ni quina era l’aposta, ni quin l’objectiu— bocinets de fusta amb retalls capritxosos que es tornaven objectes d’un malson, matèria única d’una lletania solitària i rondinaire, components inerts, ineptes i sense escrúpols d’una recerca mancada d’objectiu.

Crec que és en aquest capítol on es menciona per primer cop el gran projecte del pintor Valène: el quadre que mostrarà l’edifici seccionat amb totes les històries i habitants que acullen les seves parets; és a dir, la representació visual del que narra la novel·la.

La idea mateixa del quadre que projectava fer, les imatges vistents i escampades del qual havien començat a poblar els més petits instants de la seva vida, a moblar els seus somnis, a forçar els seus records, la idea mateixa d’aquell edifici esventrat que mostrava ben nues les fissures del seu passat, l’ensulsiada del seu present, aquell revoltim d’històries grandioses i irrisòries…

Pensa llavors Valène en els habitants actuals de la finca petrificats com si estiguessin esperant la mort. I d’aquí passa a tots aquells desapareguts, bé perquè es van traslladar a una altra banda, bé perquè se’ls endugué la mort. Rememora, o potser prediu, una sèrie d’esdeveniments dels que encara no hem tingut notícia, però que trencaran la rutina quotidiana del veïnat.

Ja en un futur no gaire llunyà serà el mateix edifici el que desapareixerà —per culpa d’un nou pla urbanístic, per l’apertura d’un nou bulevard, per l’engrandiment del parc Monceau…—, o definitivament per una ambiciosa promoció immobiliària [de la qual s’adjunta extens fullet informatiu].

***

En aquest capítol es cita la rue des Pyramides; al capítol anterior se’ns informa que l’avi d’Emilio Grifalconi va visitar les piràmides; un capítol abans era una postal del camp de la Batalla de les Piràmides penjada a l’avantcambra de Bartlebooth. Queda clar que «piràmide» és un dels leitmotiv de la novel·la.

Ports mencionats al capítol: Majunga i Diego Suárez, tots dos a Madagascar (actualment, Mahajanga i Antsiranana, respectivament), les illes Comores i les Seychelles, Socotra, Moka (Iemen) i Hodeida (avui Al-Hodeïda, també al Iemen. Com es pot veure, baules d'un itinerari per diversos ports de l’Índic.

El príncep Luigi Voudzoï, a qui havien robat un famós diamant, és un personatge de la novel·la de Raymond Queneau Pierrot mon ami.

«Dodéca» és dotze en grec. Que un gosset s’anomeni així sembla que només serveix perquè la portera l’anomeni Dodécaca pel seu costum de defecar a les escales.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XXVII. Rorschash, 3

Castell de la Muette

Comença el capítol amb la descripció del retrat convencional d’una família. Són els Grifalconi: el pare Emilio, la seva muller Laetizia, quinze anys més jove que ell, i els bessons Vittorio i Alberto, ocupants del pis als anys cinquanta, molt abans que Gratiolet el vengués a Rorschash. Emilio Grifalconi era un ebenista de Verona contractat per restaurar el mobiliari del castell de la Muette [històric edifici proper al Bois de Boulogne que, en la seva quarta versió, havia estat construït a instàncies de Henri de Rothschild a principis dels anys 20]. 

La bella Laetizia tenia tot el barri enamorat, en especial el llogater del cinquè dreta, Paul Hébert. Detingut l’any 1943 amb divuit anys, ran de l’atemptat que va acabar amb la vida del capità Dittersdorf i els tinents Nebel i Knödelwurst, fou deportat a Buchenwald. Alliberat l’any quaranta-cinc, passà set anys en un sanatori dels Grisons. Quan va tornar a França esdevingué professor de física i química al col·legi Chaptal. Els seus alumnes li donaren el sobrenom de pH.

El cognom Dittersdorf homenatja al compositor i violinista austríac Karl Ditters von Dittersdorf (1739 - 1799). «Nebel» és boira en alemany. Knödelwurst és un plat de la cuina alemanya consistent en una salsitxa Knackwurst recoberta de massa de patata i fregida a la paella. El prestigiós Lycée Chaptal d’ensenyament secundari encara existeix avui dia. Rep el nom del químic Jean-Antoine Chaptal (1756-1832), descobridor del procés pel qual augmentava la graduació del vi afegint-hi sucre.

La relació entre Laetizia i Paul constitueix el que s’anomena «Història de la bella italiana i el professor de física i química». Inclou una declaració d’amor que Laetizia envià a Paul, la qual reprodueix al peu de la lletra (però amb el gènere canviat) la carta que Gustave Flaubert envià a la seva amant Louise Collet el 13 de setembre de 1846.

Quan va expirar el seu contracte, Emilio se’n tornà a Verona amb els bessons. Abans però li encarregà a Valène un retrat de la família que inclogués també a la fugitiva Laetizia. Aquest és el quadre que hem vist descrit a l’inici del capítol.

Emilio agraït li regalà dos objectes preciosos al pintor. El primer era una falç d’or, com les que feien servir els druides per collir el vesc. No sé si la segona aventura d’Asterix hi té alguna relació. El segon regal semblava una tofa de corall gris, però el seu origen era molt més estrany. No diré res més, llegiu-ho!

A continuació hi ha una descripció de com és actualment el saló dels Rorschash. L’únic que em sembla destacable és la presència d’un joc de jaquet electrònic anomenat Feedback-Gammon. El pis de Hébert ara l’ocupa Geneviève Foulerot i el seu infant de mesos. Del parador del físic i químic en sabem alguna cosa gràcies al jove Riri, del cafè-estanc de la cantonada, que havia sigut alumne seu i se’l va trobar l’any 70 a Bar-le-Duc (Lorena), quan feia la mili. L’escena és deliciosament melancòlica.

La vida manual d’ús: la trava de les coordenades

 

Les regles que es va imposar Perec per escriure el seu llibre estan perfectament documentades i constitueixen per si soles un meravellós mecanisme per construir novel·les, però també poden ser aclaparadores pel lector inquiet que no vol passar res per alt. Fins fa dos dies no era conscient (o no recordava) algunes de les traves (contraintes) suplementàries que l’autor s’havia marcat. En alguns casos eren restriccions només aptes per a experts en Perec —posar a cada capítol una al·lusió a algun dels seus llibres— o directament indetectables —referir-se a algun esdeveniment quotidià succeït durant la redacció del capítol—.

Molt més senzill és enfrontar-se al que podríem anomenar la trava de les coordenades. Recordem que a efectes estructurals l’immoble del carrer Simon-Crubellier es pot contemplar com un escaquer de 10x10. Perec n’estableix un sistema de coordenades, on una primera xifra indica la planta, començant a comptar des del terrat, i la segona marca la posició horitzontal d’esquerra a dreta. Amb aquest sistema cada casella de la graella s’identifica per una dupla (x,y). A partir d’aquí la concatenació de la x i la y formaran una xifra que Perec s’obliga a fer aparèixer. 

Per exemple, el capítol I té lloc a les escales, a la tercera planta, i correspon a la casella (6,6): «una fitxa de dòmino amb el doble sis». En el capítol II, coordenades (7,8): «Va redactar un informe tècnic de 78 pàgines sobre l’organització de les excavacions». Per no fer-me exhaustiu, al capítol que acabem de veure, el punt (6,3), llegim a l’esquela que Gaspard Winckler va morir als 63 anys. Com es pot veure, i no és cap sorpresa, Perec fa servir les seves restriccions amb força imaginació i, com ja sabem, de tant en tant se les salta per a desesperació dels completistes.