La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCV. Rorschash, 6

 

A la tauleta de nit de Rémi Rorschash hi ha un marc de fusta amb quatre fotografies d’Olivia Norwell. Totes són descrites amb detall, però jo em quedo amb la que mostra a Rémi i Olivia en una vespa passant per davant de Stazione Termini, com si fos la pel·lícula Vacances a Roma. Com ja s’ha dit abans, Rorschash està vell i malalt, passa molt de temps entrant i sortint de clíniques i hospitals. Tot sembla indicar que ja no tornarà mai més a aquest dormitori, que està adquirint un aire mortuori. 

Aquesta habitació va ser el saló-menjador dels Gratiolet durant quatre generacions, des del final dels anys 1880 fins al principi dels anys 50. Aquest fet dona peu a explicar la història de la construcció de l’edifici en un raval encara ple de petites indústries i on a partir de 1883 es va anar aixecant la colossal Llibertat de Bartholdy. Samuel Simon hi tenia un negoci de venda de fusta i el seu veí Norbert Crubellier era arrendador de cotxes de punt. Al principi van resistir-se al corrent urbanitzador que dominava el barri, però quan es van trobar envoltats d’immobles residencials van haver de claudicar. Així és com va néixer el carrer Simon-Crubellier. Resulta curiós que a Les choses (1965), la primera novel·la de Perec que es va publicar, ja hi ha una menció al nom Crubellier:

Ils partirent donc. On les acompagna à la gare, et le 23 octobre au matin, avec quatre malles de livres et un lit de camp, il embarquaient à Marseille à bord du Commandant-Crubellier, à destination de Tunis.

Juste Gratiolet, que compartia negocis amb Simon, va adquirir una parcel·la. Se’ns diu que totes les cases foren construïdes per l’arquitecte Lubin Auzère [un eco del pintor Lubin Baugin que ja ha aparegut diverses vegades] i el seu fill Noël:

tots dos eren arquitectes honrats, però mancats d’imaginació, i van construir cases gairebé idèntiques: façanes de carreus i darreres de fusta, balcons al segon i al cinquè pis, i dues plantes sota teulat, una de les quals tenia mansardes.

Juste no va viure gaire a l’edifici, s’estimava més viure a la seva masia del Berry. El capítol dedica els seus últims paràgrafs —deixant de banda les habituals descripcions de quadres— a les vides d’Émile i François, fill i net de Juste, i a la progressiva desaparició del patrimoni Gratiolet de l’edifici, ara reduït al piset que ocupen Olivier i la seva filla.