dilluns, 9 d’agost de 2010

Dickens segons Zweig


Com a Dickensià de guàrdia, ha estat inevitable que em llegís amb curiositat el llibre de Stefan Zweig “Tres Maestros (Balzac, Dickens, Dostoievski)” [traducció de J. Fontcuberta, El Acantilado, 2004]. Sempre és un plaer llegir qualsevol llibre de Zweig, encara que no estic segur que, amb tota la seva finor centroeuropea, sigui l’autor més adequat per parlar del no sempre subtil Dickens.

En el pròleg Zweig justifica l’elecció d’aquests tres escriptors ja que els considera els únics grans novel·listes del segle XIX. Aclareix que algunes obres de Goethe, Keller, Stendhal, Flaubert, Tolstoi i Hugo són molt superiors a res del que escrivissin Balzac i Dickens (fixeu-vos com omet Dostoievski), però que cap d’ells assoleix la condició de “novel·lista” com aquests tres mestres. Perquè per a Zweig el novel·lista és aquell que amb la seva obra construeix tot un cosmos amb els seus propis models i les seves pròpies regles. De forma una mica simplificadora considera que cadascun d’ells opera en una esfera diferent: Balzac en el món de la societat, Dickens en el de la família i Dostoievski en el de l’U i el Tot. Per raons òbvies em centraré d’entrada en l’assaig sobre Dickens i potser un altre dia ja comentaré els altres dos.

Comença Zweig destacant l’amor que sentiren per Dickens els seus contemporanis, un amor que en el moment d’escriure l’assaig a principis del segle XX encara compta amb testimonis vivents que relaten el deliri amb que eren acollits els nous lliuraments de les seves obres. Aquesta influència tan enorme i duradora la justifica Zweig en la conjunció anòmala de dos elements que habitualment són antagònics: la identificació d’un geni amb la tradició de la seva època.

“Dickens es el único gran escritor del siglo cuyo propósito más íntimo coincide plenamente con las necesidades espirituales de su tiempo. Su novela se identifica totalmente con los gustos de la Inglaterra de entonces, su obra es la materialización de la tradición inglesa (…) No es él quien ha escrito esta obra, sino la tradición inglesa, la más fuerte, rica y peculiar, y por esto también la más peligrosa de las culturas modernas”.

I aquí Zweig s’embolica amb allò, ara una mica tronat, dels suposats “caràcters” nacionals i afirma que ser anglès marca d’una forma indeleble i profunda, com no ho fa el fet de ser alemany o francès. I addueix com a prova, que els anglesos que volgueren alliberar-se del pes de la seva pàtria i optaren pel cosmopolitisme (Byron, Shelley i Wilde, que de fet era irlandès) acabaren destruint les seves pròpies vides. Aquesta condició inescapable de la cultura anglesa obligà Dickens a bastir la seva obra a partir de la seva tradició cultural, com ja havia fet Shakespeare molt abans, amb la diferència que el dramaturg va néixer en una època en la qual la nació era jove i plena d’audàcia creativa, mentre que al novel·lista li va tocar el burgès segle XIX dels banquers i els comerciants.

No sé si avui algú gosaria fer tals generalitzacions sobre la forma de ser d’un poble. Afirmar, com fa Zweig, que Anglaterra és la menys poètica de les nacions o que està mancada d’imaginació sona a arbitrarietat irresponsable i plena de prejudicis.

A partir d’aquí l’austríac Zweig, encomanat potser de l’alt idealisme de certa cultura alemanya, qualifica les ambicions de Dickens de molt limitades i mancades de qualsevol símptoma de rebel·lia i ens el presenta com un conformista en sabatilles que a l’únic que aspirava era a la felicitat que ofereix una caseta amb hortet. Aigualeix les campanyes reformistes del novel·lista i les justifica en la seva infantesa desgraciada. Zweig deixa entendre que tota la infantesa de Dickens fou un cúmul de penúries, quan no va ser així, i sembla suposar que l’estada a la fàbrica de betum es prolongà durant anys (quan només fou de sis mesos). Aquestes llacunes biogràfiques mostren un prejudici que contribueix a demostrar una tesi que en el fons devalua els assoliments del novel·lista. Així, segons Zweig, el mèrit de Dickens s’expressa en termes molt limitats:

“...el genio de un hombre que nos mueve a encontrar interesante y casi amable ese mundo repugnante del bienestar satisfecho, el genio que convirtió en poesía la prosa banal de la vida”.

Zweig no li nega virtuts, però sempre les acompanya d’alguna reticència, amb un continu “sí, però”. El troba eminentment democràtic, però no és socialista (li falta sentit radical) i només l’amor i la compassió li confereixen el foc de la grandesa. S’admira de la quantitat de personatges memorables que va crear, lloa la plenitud i les incessants emocions de les seves novel·les [“no como nuestras novelas psicológicas alemanas, casi todas abultadas sólo en grosor”]. El troba un geni visual que ha deixat retratada per la posteritat i sense ambigüitats tota una època.

Però no és psicòleg, ni filòsof i és incapaç d’abordar la tragèdia, a tot estirar arriba al melodrama. Certament, en això cal donar la raó a Zweig; però és necessari que tot escriptor per assolir l’excel·lència hagi de tenir aquestes virtuts?

Sembla que a Zweig el que li molesta és que Dickens no sigui com ell voldria. Diria que, en el fons s’estima més l’aclaparadora i cega passió de Balzac o els deliris entre demoníacs i redemptors de Dostoievski, que el llegat de felicitat i bon humor que ens reserva Dickens. Encara així, li augura la fama eterna, ja que la humanitat cansada tornarà una vegada i una altra al recer assolellat de les seves pàgines. Amén, doncs.


15 comentaris:

  1. És curiós com defugim de les generalitzacions del països perquè ho trobem superficial però hi tornem una i una altra vegada amb els tòpics.

    Bona anàlisi de l'anàlisi de Stefan Zweig!

    ResponElimina
  2. M'apunto el llibre: no fa massa vaig llegir "El món d'ahir" i em va semblar un text impressionant, imprescindible per entendre moltes coses.
    Crec que de moment, entre Dickens i Zweig encara m'inclino per Zweig. Però no et desanimis: tard o d'hora llegiré algun Dickens gràcies a la teva insistència.

    ResponElimina
  3. Galde, les generalitzacions son inevitables (i ara que som de vacances encara més); pero dir certes coses, com que tot un poble no està dotat per la poesia, és anar massa lluny.

    ResponElimina
  4. Lluis, tu només pensa que abans de jutjar Zweig devia llegir-se bona part de Dickens.

    ResponElimina
  5. Allau: el cas és que hem de resoldre algun dia un vell problema matemàtic:
    1- es calcul·la la quantitat anual d'hores lliures disponibles per a la lectura
    2- es multiplica pels anys de vida que em queden
    3- es divideix pels llibres pendents de llegir

    I... inexplicablement, sempre em surt que no puc llegir "Grans esperances"...! (El títol l'he agafat a l'atzar, és clar).

    ResponElimina
  6. Interesant isim...moltes gràces Allau.
    El problema matemàtic que planteja en Lluís Bosch és molt divertit..al menys a mi m'ho ha semblat i m'he fotut un bon fart de riure...

    ResponElimina
  7. Tu, Robert, ves rient; però quedarà molt lleig si tu i jo no ens hem llegit "Grans esperances" per a finals de setembre.

    ResponElimina
  8. Una de les meues més grans satisfaccions lectores va ser "Los papeles póstumos del club de Pickwick". Portat pel entusiasme mai he dubtat de recomanar-lo regalant-lo sovint. Sorprenentment a pocs els ha apassionat com a mi. En Dickens, més enllà de la història, el que veritablement m'enlluerna és la mestria amb que descriu físicament i espiritual a cadascú dels personatges amb allò que menys esperes. Què literatura més poc pretensiosa la de aquest home que, segons diuen, vestia sempre de forma molt estrident.

    ResponElimina
  9. M'ha fet rumiar aquest paràgraf:
    "Però no és psicòleg, ni filòsof i és incapaç d’abordar la tragèdia (...) però és necessari que tot escriptor per assolir l’excel·lència hagi de tenir aquestes virtuts?"

    Certament, a mi m'agraden els escriptors filòsofs, i els que aprofundeixen en la la ment humana, però jo no diria que siguin condicions necessàries -i ni molt menys suficients- per ser un bon escriptor.

    ResponElimina
  10. Vicicle, què difícil és de vegades compartir els nostres entusiasmes! Ja veus el que m'està costant convèncer els que no estan ja convencuts. No cal dir que coincideixo totalment amb tu.

    ResponElimina
  11. Sortosament, Brian, hi ha escriptors de tots els "gustos" i n'hi ha un per cada moment. El que no suporto són aquells crítics programàtics que dicten com ha de ser un novel.lista i de quina manera ha d'escriure. I ara recordo Tom Wolfe qui, ran de publicar "La foguera de les vanitats", afirmava que calia tornar a escriure com Dickens. Pots comptar que m'agrada molt Dickens; però mai no gosaria donar consells tan taxatius.

    ResponElimina
  12. ...pots pujar-hi de peus, Allau (que l'haurem llegit)

    ..al comentari de Vicicle (que subscric de pe a pa) s'hi podria afegir que és un perfecte retratiste d'una societat...poca gent ha retratat un temps i una ciutat com Dickens...

    ..el d'en Brian (de comentari) donaria molt de si, però si jo hagués de dir-hi la meva hauria d'anomenar Dostoyevsky i em sembla que no és el bloc adequat...:)

    ResponElimina
  13. Robert, ja pots dir la teva; en aquest bloc també hi ha lloc per Dostoievsky. Precisament l'acabo de veure en estàtua (ara podria fer un concurs: on és Allau?)

    ResponElimina
  14. Allau, estic a punt de penjar un post al meu nou blog (http://booksincities.blogspot.com) sobre una foto on hi surt aquest llibre que comentes aquí. Si no et sembla malament, faré referència al teu comentari sobre el llibre, jo no l'he llegit i poc en puc dir.

    ResponElimina
  15. Cap problema, Marta, com tu vulguis.

    ResponElimina