dijous, 19 d’agost de 2010

Stuttgart, per exemple

Deia fa poc que Stuttgart no es pot considerar un destí turístic de primera magnitud. Dins d’Alemanya, caldria començar per ciutats com Berlín, Munic, Hamburg o Colònia, que estan realment plenes d’atractius. I tanmateix, Stuttgart no sembla una mala elecció per fer-se una idea de la història recent del país i d’allò que se’n va dir “el miracle alemany”.

Passejant pels seus carrers més cèntrics és fàcil imaginar la devastació que van produir els bombardejos aliats durant la Segona Guerra Mundial, els quals van destruir bona part de la ciutat vella. La reconstrucció, com en molts altres llocs d’Alemanya, va mirar de restaurar tot el que era salvable i, per a la resta, es va utilitzar un estil funcional típic dels anys 50, eficient però poc engrescador. És un patró que trobarem pertot arreu: el centre de la ciutat com a illa de vianants comercial, impersonal i intercanviable, amb algun edifici històric (generalment l’ajuntament i l’església principal) d’autenticitat dubtosa.

Si bé, estèticament, no hi trobarem gens de caràcter, s’hi sol respirar un ambient amablement relaxat i el tràfic, fins i tot a Berlín, no sembla el malson habitual a les nostres ciutats mediterrànies. Llegeixo que Stuttgart és una de les ciutats d’Alemanya amb millor qualitat de vida.
A qualsevol racó d’Alemanya és inevitable trobar referències a la Gran Cultura. Prop de la ciutat passa el riu Neckar, lligat per cançons i poemes a l’època romàntica. El retrobarem diverses vegades en diferents moments del seu curs. Georg Wilhelm Friedrich Hegel, el filòsof, va néixer aquí. Hi té museu dedicat a la seva casa natal. El poeta, dramaturg i filòsof Friedrich von Schiller també va ser un estadant il·lustre. Hi té estàtua dedicada a una de les places que conserven millor els aires d’antany.


És fàcil atribuir a la ciutat un paper crucial com a “motor” de l’economia alemanya, tant abans com després de la darrera guerra. Fou aquí on Robert Bosch inventà la bugia, Gottlieb Daimler perfeccionà el motor de combustió interna i Ferdinand Porsche creà el famós “escarabat”. Significativament, la cèntrica Königstraße, el carrer comercial per a vianants més llarg del país, s’estén entre un edifici coronat pel neó de la casa Bosch fins a l’estació, on gira l’emblema de la Mercedes-Benz. Aquesta estació, lletja i severa com una penitenciaria wagneriana, sembla que està afectada per un projecte que pretén soterrar-la. Vam ser testimoni del moviment de protesta ciutadana que s’oposa a les obres i, en especial, a la tala de 260 arbres centenaris. Els manifestants no semblaven gaire nombrosos davant de la important presència policial, però el moviment d’oposició és prou fort com per afectar les properes eleccions regionals.


Un altre tret de la ciutat, aquest em temo que universal, és la presència d’un edifici de nova planta, firmat per una estrella de l’arquitectura internacional. En aquest cas es tracta de l’ampliació postmoderna de la Staatsgalerie, obra del britànic James Stirling. No m’agrada, però el contingut del museu, que abasta des del medieval alemany fins el contemporani de tot arreu, mereix la visita, encara que sigui de forma selectiva.

Tony Cragg, esculptor titular d'aquest bloc, davant de la Staatsgalerie

4 comentaris:

  1. És curiosa aquesta sensació que donen les ciutats d'Alemanya de ser o molt funcionals sense gràcia o els centres de ser restauracions d'edificis antics... una mica com el barri gòtic!

    ResponSuprimeix
  2. Galde, no es pot comparar el barri gòtic amb els edificis dispersos i antics que pots trobar a les poblacions de Baden-Wurtemberg que hem visitat, ni per extensió (a favor de Barcelona) ni per estat de conservació (a favor dels alemanys).

    ResponSuprimeix
  3. Has copsat la imatge exacta que servo de la ciutat. No era lletja o desagradable en absolut, però hi havia allà el rastre d'un tall brusc que la desfigurava. No la ferida, però sí la cicatriu. I la seva fredor.
    No sé si heu rodat per carreteres. Passa el mateix en els rerepaïsos. De vegades hi ha llocs d'encís indubtable, d'aquell vell idil·li romàntic alemany que s'hi ha anat a buscar, però en altres s'hi ha enganxat una excrescència de xalets adossats, centres comercials, polígons, terres de ningú que fa impressió. Una mica com aquí, però el contrast és encara més xocant.

    ResponSuprimeix
  4. Alexandre, només vam arribar allà on el tren ens permetia, però la repetició de la mateixa pauta a tants altres llocs ens va donar idea de l'aferrissament del bombardeig aliat.

    ResponSuprimeix