dimecres, 22 d’agost de 2012

Fantasies animades d’aquest mes d’agost (1 de 2)

És sabut que l’estiu, cinematogràficament parlant, és un desert que desafia les neurones més inquietes dels nostres respectius cervells. Deixant de banda les cintes d’explosions i testosterona, dedicades als adolescents menys estèticament exigents, i les pel·lícules nominalment cultes que, ben mirades, són pur Reader’s Digest (“Inception” l’any passat, “Prometheus” enguany) queden les pel·lícules suposadament infantils, on s’estableix una complicitat entre els pares/víctimes i la seva agraïda quitxalla. De vegades en aquests films s’hi troba també el nèctar i l’ambrosia que brilla per la seva absència en empreses d’ambició major.

Un cas exemplar seria la collita anual de Pixar, estudi del qual no em perdo res (sempre que no tingui com a protagonista un automòbil vermell). “Brave” (o “Indòmita”, que coincideix així amb el títol del penúltim Soderbergh) és un Pixar ben atípic i bastant contaminat pel seu soci Disney. El film ha estat promocionat com el “nec plus ultra” del feminisme a Hollywood, punt que la codirectora Brenda Chapman sembla demostrar implícitament.

Les princeses Disney del nou mil·lenni havien demostrat més rebel·lia i independència de criteri que les seves antecessores, però tot aquest admirable bagatge s’emprava en darrer terme per encalçar i casar-se amb el príncep de torn. I sí, és cert que dins d’aquesta tradició, no hi ha hagut princesa menys heteronormativa que aquesta Mérida (nom ben poc gaèlic a orelles d’un espectador hispanoparlant) que ni es vol casar al principi del film, ni en resultarà casada al seu final. El conflicte de la filla rebel que no vol repetir els errors d’una mare massa aferrissada a les convencions té un punt d’originalitat que segurament serà compartit per les espectadores de catorze anys. És un sector del públic certament limitat i per no alienar l’audiència masculina, s’intercalen escenes d’humor físic protagonitzades per mascles més aviat idiotes i de pèl panotxa. També hi ha moments de màgia i criatures fantàstiques que d’alguna manera podrien connectar amb la saga vampírica del crepuscle. La combinació d’aquests diversos registres no sempre es produeix amb fluïdesa i, si he de ser sincer (sí, ho he de ser), la peripècia em va interessar molt moderadament.

“Brave” potser no és sensacional, però tampoc hi ha cap motiu per carregar-se-la. El disseny dels personatges és magnífic i em va fer molta gràcia la bruixa a qui Julie Walters posa veu, tot i que em sembla excessivament inspirada en la seva homòloga a “El viatge de Chihiro”. Per la raríssima secta que va a veure les produccions animades en versió original, atenció a Emma Thompson en el paper de mare.

Els paisatges escocesos no fan mai un mal paper en pantalla i aquí són orgàsmicament preciosos: digna justificació del preu de l’entrada. Em pregunto on rau la relativa decepció davant de “Brave”, quan els seus elements, presos d’un en un, són immillorables. Potser d’un film del taller Pixar esperem més que unes notes de correcció política enmig d’un context de conte de fades.

D’un equip creatiu capaç de donar vida a robots post-apocalíptics i enamorats, a pensionistes amb ànima d’Indiana Jones, a tendres monstres amigables i a rates de tres estrelles Michelin, una princesa que vol romandre soltera sona a repetició del mite vellíssim de Diana, la caçadora.

El ja tradicional curt previ al llargmetratge es titula “La Luna”. A diferència d’edicions anteriors, les crítiques rarament el mencionen; potser perquè és molt cursi. Hem de començar a preocupar-nos? 

15 comentaris:

  1. jo no tinc cap canalla que em serveixi com a excusa per anar-lo a veure, per tan (i per sort) em quedaré sense veure-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pons, de moment jo tampoc tinc canalla/coartada però hi vaig igualment, sense prejudicis.

      Elimina
  2. Allau, gran crítica (com sempre) i personalment m'adhererixo a ella. El millor del film per a mi van ser els paisatgess i els colors, arriscadament grisos i verd obscur per a una producció 3D però que funcionen molt bé. L'adjectiu "infantil", que crec que és un dels que es mereix la peli, i que no té en principi res de peioratiu, aquí cau com una maledicció i com un sinònim de "previsible", "superficial" i "ximplet". Potser és que tothom esperem molt dels Píxar, però el cas és que jo vaig sortir força decebut i la Carme J ídem; afortunadament, l'Elena s'ho va passar d'allò més bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja és això, Leb, una bona pel·lícula perquè gaudeixi l'Elena.

      Elimina
  3. Gràcies per la crítica, la trobo molt encertada.

    També vaig trobar interessant (i perdoni si té previst parlar-ne al pròxim apunt) que a can Hollywood hagin fet una picada d’ullet tan poc dissimulada a l’independentisme escocès. D’acord que també ho deu ser a Braveheart (amb el blavós clan Macintosh) i que aquesta pel·li potser tampoc no ho era gaire, de dissimulada. Però els caminois de focs follets i els discursets que acompanyen l’acompliment de l’anhel de llibertat de la Mèrida déu n’hi do com són d’explícits. Diu que fins i tot l’Alex Salmond va anar a l’estrena.

    De pel·lis ni en veig gaires ni hi entenc, però és la primera vegada que veig representada d’una manera tan clara (per nens, sí, sí) l’analogia (que aquí també agrada molt a algunes articulistes) de la dona sotmesa per un home dèspota (o una tradició patriarcal lletjota) que busca separar-se’n = el país oprimit per un estat autoritari que busca independitzar-se’n.

    La pel·li em va agradar força, però me’n puc imaginar de molt terrorífiques (i contraproduents per als independentismes i als feminismes d’on sigui) amb aquest mateix esquema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pedregar, confesso que (tot i que hi són els indicis) no hi vaig fer cap lectura en clau independentista que queda una mica lluny del que hom pot esperar d’un film de Hollywood.

      Elimina
    2. Ai, carai. Així dec ser jo, que veig llumetes blaves i ja m'imagino ves a saber què :)

      Elimina
  4. A mi m'ha encantat, una fantasia deliciosa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'ha fet sentir de nou adolescent ;p Ara vaig a veure què dius.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Suposo, Galde, que l'hauràs hagut de veure per les teves filles.

      Elimina
  6. En 3D, més de pintures que de dibuixos (tan bones que fan esgarrifar), culta fins a dir prou de tan primitiva (-32.000 anys!), amb un elenc de secundaris impagables..., és la pel·li de l'Herzog sobre la prodigiosa Cova de Chauvet. Un santuari major on comprendre com d'antic ens resulta això d'explicar históries i, on si no hi vas de la seva mà, mai hi entraràs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Volia veure-la, Girbén, però l'han relegat a una sessió una mica impossible.

      Elimina
  7. Huy, no sé, jamás he encontrado un motivo para encerrarme en un cine en una tarde de verano... esta película creo que tampoco lo va a ser.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sufur, en Varcelona, el aire acondicionado es un poderoso incentivo.

      Elimina