divendres, 18 de setembre de 2015

Elogi a l’emprenedor moreno


No tinc una opinió gaire formada sobre si és bo o dolent llegir literatura relacionada amb el país on penses passar les vacances abans de viatjar-hi o durant l’estada. En tot cas, la pregunta aquest any va fer tard, ja que no va ser fins l’últim dia del viatge, a l’aeroport de Delhi, que vaig comprar «The White Tiger» d’Aravinda Adiga [la tenim disponible com a «Tigre blanc», Ara Llibres 2008, i «Tigre blanco», Roca 2008], un periodista originari de Chennai que amb 33 anys debutà amb aquesta novel·la i s’endugué el preuat Man Booker Prize de 2008.

Balram Halwai, el protagonista, pertany a l’Índia rural més endarrerida i humiliada, la que en paraules seves representa la Foscor, la cara vergonyosa del mirall d’un país que intenta treure pit com un dels grans èxits nacionals del naixent segle XXI. Balram, tot treballant com a xofer per la família del cacic local, serà promocionat fins a besllumar la vida dels rics i poderosos a Delhi, la capital. Una decisió crucial li obrirà les portes de les elits de l’eclosió tecnològica a Bangalore. La descripció d’aquesta línia argumental —la tramposa ascensió social d’un pària— delata la vocació picaresca de la novel·la i el seu to desencantat i sarcàstic.

Articulada a partir de correus electrònics que Balram li envia al premier xinès Wen Jiabao la vetlla de la seva visita a Bangalore, el protagonista s’ofereix a assessorar el mandatari. Argumenta que, tot i que els xinesos excel·leixen en obres públiques, sanitat, cortesia, puntualitat, disciplina i sentit de la higiene, no han aconseguit fomentar emprenedors com els que l’Índia cria com bolets, i cap de més representatiu que el propi Halwai. L’estratègia argumental pot semblar bastant inversemblant, però funciona molt bé en el context semi-humorístic del llibre; a més, la suposada ignorància que té el líder xinès de les idiosincràsies vigents al subcontinent, són l’excusa perfecta per dibuixar un retrat tan detallat com despietat de l’Índia.

No sé com hauran entomat els seus compatriotes la visió d’Aravinda Adiga, el qual no ha sabut trobar-los-hi ni un sol tret redemptor. Si li hem de fer cas, són vicis nacionals el servilisme, la corrupció, la insolidaritat de classe, la venalitat, el xantatge i la família com a definitiva entitat repressora. Tota aquesta càrrega crítica sona francament merescuda i, encara que «The White Tiger» no presenti una solidesa literària digna d’un Man Booker (res a veure amb les altures dels «Fills de la mitjanit» de Rushdie, per entendre’ns), la veritat és que la novel·la es llegeix en un no res i t’ho fa passar de conya. L'única pega que li trobo és que reveli el seu principal gir de guió a les primeres planes i que després no aporti cap més sorpresa substancial. Amb això el que vull dir és que la recomano a tota mena de públics, sense cap restricció.

Ben mirat, millor haver llegit aquesta obra després de la visita: m’hagués deprimit imaginar el que s’amagava darrera de cada matoll de cuneta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada