dimecres, 2 de setembre de 2015

Parella de fet

Poques figures literàries tan intrigants, tan fèrtils i tan catalitzadores de “fan fiction” com les de Sherlock Holmes i companyia. Fins i tot des del desconeixement i el respecte distant la creació de Conan Doyle convida a l’admiració, ja que continua ben viva prop d’un segle després de la seva darrera aventura oficial. Cada època ha revisitat el mite i l’ha visualitzat segons l’aire del seu temps. En el present comptem amb la versió injectada de dòlars de Guy Ritchie, interpretada per Robert Downey Jr. i Jude Law, com a Holmes i Watson respectivament, una visió que contempla el detectiu victorià com a heroi d’acció, servitud imposada pel que se suposa que reclama el jovent d’ara.

Menys fidel a l’embolcall, però d’ànima més genuïna és la sèrie televisiva “Sherlock” de la BBC, estrenada temptativament l’any 2010 i que ja comptabilitza tres anòmales temporades d’èxit (cadascuna constituïda per tres llargmetratges d’hora i mitja). Els guions de Mark Gatiss i Steven Moffat traslladen l’acció a principis del segle XXI, en un Londres estrictament posat al dia, on Holmes és usuari de smartphone i el doctor Watson relata les seves aventures en un blog d’èxit mediàtic. Potser d’acord amb la dictadura salutífera present han desaparegut la morfina i la pipa, tot i que el detectiu mostra en un determinat moment uns pegats de nicotina aplicats al braç. El fet que l’exmilitar Watson pateixi d’estrés posttraumàtic ran de la seva estada a l’Afganistan, pot fer pensar que els guionistes s’han excedit en la posada al dia. En realitat, el Watson original de Conan Doyle ja era un veterà de la guerra d’Afganistan, o sigui que potser res ha canviat tant durant el darrer segle.

De fet, Gatiss i Moffat, més enllà dels epitelials detalls tecnològics, demostren que són experts en la saga. Cadascun dels títols programats s’inspira en un dels títols clàssics de Doyle i s’omple de referents que apel·len a una multitud d’altres novel·les i contes. Així la sèrie s’obre amb el brillant “A Study in Pink”, reflex colorista de “A Study in Scarlet” i es prolonga brillantment a la segona temporada amb “The Hounds of Baskerville”, deliri paranoic que vol fer pensar en “The Hound of the Baskervilles” o “A Scandal in Belgravia”, rèplica de “A Scandal in Bohemia”. El joc entre literatura i televisió és complex, però mai gaire forçat. Apart dels detalls de guió, no hi falta cap dels personatges mítics del món holmesià: l’inspector Lestrade (Rupert Graves), Mrs. Hudson (Una Stubbs), Mycroft Holmes (interpretat pel guionista de la sèrie Mark Gatiss), Irene Adler (Lara Pulver) o Jim Moriarty (un Andrew Scott amb un pèl de ploma, però absolutament inquietant).

Com en tota dramatització de Holmes el quid del seu èxit és la caracterització del protagonista i del seu fidel escuder. Benedict Cumberbatch, actor de físic poc convencional i diria que un xic antipàtic en les distàncies curtes, potencia el caràcter de sociòpata del personatge. Per fortuna Cumberbatch és un gran professional i no permet que els tics més cridaners de Holmes ocultin del tot les seves íntimes febleses. Difícil imaginar aquesta sèrie amb un altre actor. En quant a Martin Freeman, estem tan acostumats a veure’l com el típic espècimen de l’home corrent (o hobbit corrent), que seria fàcil passar per alt la gravetat una mica neuròtica i kamikaze que afegeix al personatge. Un dels mèrits de “Sherlock” és que intenta explorar el rerefons de la relació entre Holmes i Watson molt més enllà del que va escriure Conan Doyle. La conclusió òbvia passa per un desig homosexual poc sublimat (servituds de la liquiditat sexual al segle XXI), que aquí s’explota en clau de comèdia: Watson es passa tota la sèrie negant-ho, mentre Holmes no podria ser més indiferent a qualsevol insinuació sobre les seves tendències sexuals. Però el que ens expliquen els guionistes sobre la simbiosi Holmes-Watson, més enllà d’aquestes brometes, no em sembla desencertat.

[I com que no trobo un altre lloc per dir-ho, afegeixo aquí que qui fa de Mary Watson (Amanda Abbington) és la companya a la vida real de Martin Freeman. I que els pares de Sherlock i Mycroft a la sèrie, potser una primícia (parlant en termes de ficció), són els pares de Benedict Cumberbatch. ¿Cal afegir “a la vida real”?]

El format d’hora i mitja per capítol correspon més al cinema que a la televisió i la majoria d’ells (dels capítols) semblen artificialment allargats i una mica boteruts dramàticament, encara que l’acumulació d’incidències s’hagi de visionar acceleradament perquè no es percebin les incongruències i els forats. De fet, qualsevol guió de “Sherlock” passat a càmera lenta, possiblement deixaria bastant a desitjar. Però no he vingut aquí per enterrar una sèrie sinó per exalçar-la. La posada en escena és magnífica, igual com ho són les infografies i la gestió digital de totes les transicions entre plans. Londres —mig rància, mig “high-tech”— no s’havia vist mai tan atractiva, potser intenta un sorneguer espot previ a les olimpíades de 2012. “Sherlock” potser no és perfecta, però satisfarà anglòfils de tota condició i és la antimatèria ideal per aquella collonada de “True Detective”.

***

Incidentalment, aquests dies coincideix a la ciutat el film “Mr. Holmes”, que Bill Condon dirigeix basant-se en una novel·la de Mitch Cullin. Ens parla d’un Holmes ja a les velleses, allunyat de família i amics, i amb inicis de senilitat. Una molt tènue trama intenta infondre en el vell detectiu unes nocions d’humanitat. La pel·lícula es fa inacabable per tediosa i ni tan sols els bons oficis d’Ian McKellen aconsegueixen redimir-la. En podeu prescindir.

11 comentaris:

  1. gràcies sobretot pel paràgraf final

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, aquests consells s'han de prendre amb la deguda precaució, que tot són gustos.

      Elimina
  2. La sèrie per mi és tot un encert. Una relectura d'un clàssic esgotadíssim que li dóna un enfocament prou original. I el fet que només siguin tres capítols cada temporada ajuda a evitar que es gasti la fórmula.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, d'entrada sembla poca cosa una temporada de tres capítols, però dóna molt de joc igualment.

      Elimina
    2. Salva, sóc fan de la sèrie des que la vas recomanar.

      Elimina
  3. QUINA GRAÇIA¡¡¡NO SABIA AIXO DE "LA VIDA REAL".
    TENS RAO,"MR.HOLMES",ES TOT UN TABARROT DE PELI.

    ResponElimina
  4. Doncs mira, potser perquè anava predisposat a avorrir-me, a mi Mr Holmes em va agradar bastant.
    Venia de llegir l llibre homònim en que es basa el film, que em va semblar molt molt fluix: amb un punt de partida que prometia molt, l'autor s'embolica, s'encalla i acaba fen t una mena de pastiche maldestre. En canvi, el film salva parcialment aquest perill, en gran part per la molt bona interpretació d'en McKellan i també per l'embolcall victorià dels colors i paisatges.
    Cert que al final la cosa s'estova i acaba amb un missatge edulcorat que frega el ridícul, però el pack se'n surt força ben parat.
    Podria haver estat un film d'aquells que marquen època, però partint de l'escasa qualitat de la matèri primera, el resultat és, per al meu gust, acceptable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé, l'anècdota és molt allargassada i tota la història del japonès no sé què hi fa. Crec que vaig fer una clapadeta i tot. Això amb el Sherlock televisiu segur que no passa.

      Elimina
  5. El film de Guy Ritchie no està malament, però de Sherlock en soc super fan, els 3 capítols per temporada em deixen amb ganes de més, i més encara comptant que treuen temporada cada dos anys! Es pitjor que GOT!

    ResponElimina
  6. Alegra't, Pons, aquest Nadal tindràs un episodi extra previ a la quarta temporada.

    ResponElimina