dijous, 27 d’abril de 2017

Ànimes en pena


George Saunders, mestre indiscutible del relat americà recent, salta a la piscina i escriu una novel·la, tal com segurament li havien demanat insistentment les amistats des de feia anys. Típicament en ell, la seva novel·la pertany més aviat al gènere «lectors d’Amazon confosos», que no pas al club dels «lectors d’Amazon extàtics». Però, qui conegués abans Saunders, ja s’ho podia esperar.

Es tracta de «Lincoln in the Bardo», un títol que no podria ser menys comercial. El cognom Lincoln es refereix al fill gran del president americà; mentre que el «bardo» és un concepte del budisme tibetà que identifica un espai intermedi entre la vida i la propera reencarnació. Potser es podria assimilar a la situació d’espera del Purgatori catòlic, tot i que tinc les classes de religió una mica rovellades i no estic segur que el Vaticà no declarés el Purgatori obsolet fa quatre temporades. O potser ho estic confonent amb els Llimbs, ves a saber.

Corre l’any 1862, la Guerra Civil Americana és en ple apogeu i Willie Lincoln d’onze anys, el fill favorit del president, jeu greument malalt. Excuseu-me l’«spoiler»: al final del segon capítol ja serà mort. L’enterraran a una cripta del cementiri de Georgetown; però, en lloc de trobar-hi repòs etern, passarà a formar part de la nombrosa població flotant d’esperits negacionistes, que ignoren la seva pròpia mort i confien en retornar aviat a la vida civil.

D’aquesta barreja de fets estrictament històrics i escatologia metafísica més aviat fantasiosa, Saunders n’extreu or literari. S’inventa una sèrie de curioses lleis de com funciona l’ultratomba i pobla el seu text de veus difuntes i plenes de color local i idiosincràtic. El seu antecedent més famós, al qual acudeixen totes les ressenyes, és l’«Antologia de Spoon River», on el poeta Edgar Lee Masters donava veu a una colla de morts de comarca, tan pintorescos com només la comarca és capaç d’oferir; però estic segur que el cementiri de Saunders no té res a envejar-li, ni en humor ni en emoció.

¿He dit que la novel·la es basteix a partir d’una colla de veus difuntes que parlen, però que no dialoguen? Aquestes veus que relaten l’acció estan encapçalades per un triumvirat memorable de narradors: el proto-gai roger bevins iii, el madur hans vollman d’enorme erecció perpètua, i el purità reverend everly thomas, que segurament amaga un pecat a la seva consciència. Però hi ha molts més participants en aquesta acolorida polifonia: negres i blancs, lliures i esclaus, innocents i pecadors, cadascun amb el seu característic registre lingüístic que possiblement dificultarà la traducció a altres mons editorials.

El text també inclou fragments de llibres d’història i cròniques de l’època, on es descriuen els moments finals de Willie Lincoln, entre festes presidencials i grans gestos de dol a posteriori. Malgrat que tots estan degudament referenciats a la pàgina impresa, no posaria la mà al foc que no siguin invencions erudites de l’autor, detall que no em podria importar menys. La veritat literària sempre trepitja un altre camí.

«Lincoln in the Bardo» és una novel·la capital, excèntrica i deliciosa, que només sóc capaç de relacionar amb «La núvia cadàver» de Tim Burton, allà on l’humor blanc i la tendresa macabra troben la seva intersecció perfecta. Edicions de 1984 hauria de començar a considerar seriosament la seva traducció; per molt dificultosa que aquesta pugui resultar.

2 comentaris:

  1. LA MEVA,CADA DIA MES REDUIDA COLLA L'EDAT FA ESTRALLS,TENIM PER COSTUM FER UNA CAMINADA LLIBRESCA PER S.JORDI,AQUEST ANY A TOCAT EL CEMENTIRI DE NOU,PER ALGUNS "CARRERS",ON JEU EN PUIG ANTICH,I ELS FOSSARS DE DURRUTI I ESCASO,PER SER MES PRRECISOS, ANS VA SORPRENDRE TROBAR GENT FENT "SICOFONIES"...LA MORT DONA MOLT DE SI.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Permet-me que trobi això de les psicofonies una mica còmic.

      Elimina