diumenge, 9 d’abril de 2017

Amors descompassats

«Your Name», l’anime de Makoto Shinkai basat en la seva pròpia novel·la, ha resultat ser un dels films de més èxit del cinema japonès: el quart que més ha recaptat dins del país en tota la seva història i l’anime que ha guanyat més diners internacionalment. Això per no parlar de l’èxit de crítica i els guardons conseqüents (Sitges inclòs). El crític Jordi Costa escrivia al seu Facebook al respecte: «ATENCIÓN: Obra (muy) cumbre».

«Your Name» (quin títol més insípid!) ens presenta la història de dos adolescents —Taki, un noi que viu a Tòquio, i Mitsuha, una noia que viu en un poble de muntanya a la vora d’un llac— que, de forma inexplicable, comencen a intercanviar-se els cossos. L’autoreconeixement dels cossos canviats propicia algunes situacions de comèdia fins arribar a un principi d’acord per tal de gestionar la situació de la forma menys incòmoda possible. Amb el que no compten és que, apart de viure separats per la distància, també ocupen temps lleugerament desfasats. Per acabar-ho d’arrodonir, un cometa s’apropa a la terra i promet provocar una catàstrofe.

Tot aquest complicat argument està narrat de forma tan confusa com dinàmica o sigui que predisposa a passar per alt els forats del guió. Tot i això el clímax llarg i extenuant, amb l’heroïna patint un munt de sàdiques caigudes, es resol sense més explicacions i encara allarga el metratge en una mena de temps mort que m’ha fet esperar una conclusió amarga. Però no, això és ficció per adolescents, i com ja es podia sospitar des del principi, acabarà triomfant l’amor, encara que sigui des de la improbabilitat.

Confessaré que a mi l’estètica anime no m’atrau gaire; però Makoto Shinkai mostra indubtables virtuts visuals, especialment en les escenes més fantàstiques (la caiguda dels meteorits, la connexió entre els dos temps a través de la corda trenada). Fabuloses són també la juxtaposició ràpida d’escenes urbanes hiperrealistes o la bellíssima atenció als petits detalls, tan pròpia de la cultura japonesa. Però aquesta faula enrevessada no deixa de tenir un to pueril amb freqüent tendència a la dissonància tonal; per no parlar dels clips musicals «super pop» escampats al llarg de la trama. No, decididament no tinc edat per aquestes coses. O no tinc edat per aquest gènere en concret, perquè films com «Finding Dory», «The Minions» o «Zootopia» em van fer perfectament feliç.

Qüestió apart és que hem anat a veure «Your Name» al cinema Phenomena, aquesta sala del carrer Pare Claret que és un veritable regal pels cinèfils, amb la seva pantalla gran, amb cortines que es corren i descorren com enlloc més de Barcelona, la seva projecció curosa, les butaques confortables i un preu imbatible per les estrenes. El senyor que tallava les entrades ens ha dit «Prepareu-vos per plorar»; i, encara que no hem plorat ni gota, m’ha agradat el detall. Feia temps que no contemplava una platea tan gran plena fins la bandera; feia temps que no em topava amb un aroma de crispetes tan potent; feia temps que no presenciava un aplaudiment tan general al final de la projecció. Cal dir que la majoria del públic de la sala jo l’hauria classificat dins de la trentena; però és que actualment l’adolescència arriba més i més tard.

2 comentaris:

  1. A mi em va agradar: sóc un dels que al final va aplaudir i dels que va haver de dissimular una llagrimeta. Crec però que el dire podia haver tancat la peli en diversos moments abans del que va triar, i no li hauria quedat tan ensucrada. No sé si has vist "el jardí de les paraules", un migmetratge del mateix director que penso t'agradarà molt més que aquest Your name.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, efectivament el final semblava que no arribava mai.

      Elimina