dissabte, 19 d’agost del 2017

Genocidis i altres piruetes

No em penjaré cap falsa medalla i confessaré d’entrada que, com a lector adolescent de la revista Pilote («Le journal d’Asterix et Obelix»), unes de les pàgines que em saltava olímpicament eren les dedicades a les aventures de Valérian i Laureline, potser perquè la ciència-ficció no era llavors la meva fal·lera principal (ni ho seria mai, per què us he d’enganyar?) La sèrie de molt llarga vida (1967 - 2010), escrita per Pierre Christin i dibuixada per Jean-Claude Mézières, gaudeix en el present d’un prestigi sempre creixent i és una reconeguda font d’inspiració d’una altra celebrada «space opera» ideada per un tal George Lucas una dècada després.

En dia tan atziac per a Barcelona com aquest divendres 18 d’agost em convenia una mica d’escapisme aneuronal, i el prestidigitador Luc Besson semblava un bon guia, com indicava la seva recent «Lucy»: una excitant diversió eixelebrada, molt baixa en calories, però farcida de compensacions barates. Per no parlar de Scarlett Johansson.

D’entrada, «Valerian and the City of a Thousand Planets» es presenta immillorablement bé. Els seus primers trenta o quaranta minuts són una successió de paisatges lisèrgics, personatges alienígenes dissenyats a la perfecció i escenes d’acció tan excitants com conceptualment incomprensibles. Tota aquesta auspiciosa carta de presentació es va espatllant gradualment per culpa d’un guió inepte, una durada de dues hores i quart que cap trama justifica i una interacció de la parella protagonista que no funciona de cap de les maneres.

Dane DeHaan és un bon actor, incapaç d’interpretar el xulo-piscines de mandíbula quadrada que hauria de ser Valerian. El seu Valerian és més aviat un "junkie" ploricós amb conjuntivitis al fons dels ulls. Mentrestant, Cara Delevingne, va apilant maó a maó una carrera digna de celebració, sense que ni ella mateixa es denomini actriu. Al seu voltant un munt de noms prestigiosos en papers indignes de la seva celebritat. Ethan Hawke, Rutger Hauer, Rihanna o el músic Herbie Hancock amb prou feines es guanyen els seus cinc minuts de fama.

Comença il·lusionant, acaba avorrint.


6 comentaris:

  1. Argh! Et saltaves el Valerian al Pilote?? Molt mal fet!

    ResponElimina
  2. A nosaltres ens va passar com a tu, vam anar el 19 amb ganes d'escampar els núvols negres, i vam eixir sense ells però amb la convicció que podria haver estat molt millor, la peli. En especial, els elegits com actors principals. Però com que en Besson em cau bé, i Valerian també, no faré crítica negativa. Ens vam distreure. Ah, i imperdonable que et saltessis aquelles pàgines del Pilote ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també em cau bé en Besson; però de tant en tant cal estirar-li les orelles.

      Elimina