dimecres, 12 de setembre de 2018

Somnis del far-west


Sebastian Barry (Dublín, 1955) és un molt reputat dramaturg i novel·lista crec que no gaire conegut a ca nostra. Amb la seva última novel·la «Days Without End» va rebre el Costa Book Award 2016 i el premi Walter Scott de novel·la històrica de 2017. Alianza de Novelas l’ha editat enguany amb traducció de Susana de la Higuera Glynne-Jones i el títol de «Días sin final».

L’acció transcorre a mitjans del segle XIX als Estats Units. Thomas McNulty i John Cole, dos joves a penes sortits de l’adolescència, s’allisten a l’exèrcit per lluitar en les guerres contra els indis. Viuran innombrables peripècies que els duran a presenciar genocidis de malson, coneixeran el món del teatre i de la pantomima transvestida, però també les penúries i els horrors de la Guerra Civil americana. Sobreviuran a totes aquestes experiències extremes gràcies a l’amor que es professen des del primer moment, un amor present però mai subratllat, que sembla molt proper a les virils camaraderies cantades per Walt Whitman. Pel camí s’afillaran una nena índia i acabaran conformant un simulacre de família fora de tota norma.

El llibre està narrat pel propi McNulty en un estil descordat, de juxtaposició de frases dictades tal com raja, com simulant una falta d’intenció literària, que concorda molt bé amb la natura del personatge. No deixa de ser una argúcia de Barry (reconegut orfebre del llenguatge), que tanmateix aconsegueix amb aquesta descurança una original qualitat poètica.
Los soldados se miran unos a otros, a nadie le gusta el brillo y la cantidad de armas que exhiben los indios. Puñales y pistolas también. Por su mirada, parece como si nos hubiéramos reunido con unos vagabundos. Unos gañanes. Sus padres eran dueños de todo lo que había aquí cuando no habían oído hablar de nosotros. Ahora vagan por esas tierras cien mil irlandeses, chinos que huyen de sus crueles emperadores, holandeses alemanes y muchachos nacidos en el este. Inundan los caminos como una manada que no tiene fin. Cada uno de los rostros que tenemos ahí delante parece haber sido abofeteado. Abofeteado una y otra vez. Caras oscuras que miran con los ojos entrecerrados por debajo de unos sombreros baratos. Unos mendigos, en realidad. Hombres arruinados. Eso es lo que estoy pensando.
Inevitablement, un llibre que es mostra tan en harmonia amb uns personatges que es podrien qualificar de «proto-queer», només pot desvetllar les meves simpaties. L’autor té raons personals per fer-ho: la novel·la està dedicada al seu fill gai Toby i va ser escrita just quan a Irlanda es debatia l’aprovació en referèndum del matrimoni igualitari. Es tracta d’un bell gest de solidaritat entre un pare i el seu fill.

Però malgrat que té tot el vent a favor «Días sin final» no m’ha acabat d’enganxar. No sóc gaire de novel·les episòdiques, ni de novel·les «de l’Oest», ni de novel·les de guerra (aquí amb seqüències particularment carregades de sang i fetge) i, encara que m’agradi el fulletó, aquí no acaba d’estar justificat. No deixa de ser una novel·la originalíssima que trepitja nous territoris argumentals i que ha emocionat els de casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada