dilluns, 27 de gener de 2020

Un rescat i dues Nobel

«Ander» del director corunyès Roberto Castón és una pel·lícula de 2009 que fins ara molt poca gent havia vist, malgrat haver guanyat premis en festivals a Berlín, Roma, Marsella o Punta del Este, per la senzilla raó que mai no va ser estrenada comercialment a Espanya. Motius? Bàsicament, que és una obra parlada en eusquera i que tracta sobre homosexualitat en un entorn rural, dos detalls prou excèntrics com per considerar-los verí per a la taquilla.

Ander (Joxean Bengoetxea) és un home d’uns 40 anys, que viu en un caseriu amb la seva mare i la seva germana. Quan es trenca la cama per accident, es veu obligat a contractar un immigrant peruà perquè realitzi les feines del camp. De mica en mica Ander va descobrint amb horror que se sent atret pel jove pagès, un desig que li desvetlla la seva adormida orientació sexual.

L’argument pot fer pensar una mica en el del film britànic recent «God’s Own Country», encara que allà la repressió sexual era molt menor i en el fons era una relació amorosa més convencional. La pel·lícula de Castón mostra l’ocultació de sentiments com una idiosincràsia típica dels bascos i, de fet, va més enllà de la pulsió sexual entre els protagonistes ja que afecta a tots els membres de la família en la seva incapacitat expressiva. Altres personatges igualment importants, com el pretenent de la mare, o molt especialment la prostituta enamorada, incideixen en un paisatge de tensions no resoltes cronificades.

«Ander» està esplèndidament escrita i interpretada, demostra a més empatia i humanitat. Per a mi va constituir una de les revelacions més emocionants entre tot el que vaig veure l’any passat. Cal agrair a la plataforma Filmin que hagi rescatat aquesta obra mestra traspaperada: no sempre la televisió és el pitjor enemic del cinema.

I ja que som a Filmin, voldria aconsellar dues altres pel·lícules relacionades amb autores guanyadores del Nobel de Literatura que allà hi podreu trobar. Olga Tokarczuk, guardonada el 2019 amb el premi corresponent al 2018, va adaptar la seva novel·la «Sobre els ossos dels morts» pel film polonès «El rastre» dirigit per la molt veterana Agnieszka Holland. Sense ser una obra rodona, té un to molt interessant de «thriller» ecologista, on els aficionats a la caça són els dolents. Visualment molt bella, pels paisatges que mostra, resulta simpàtica pels seus protagonistes tan poc convencionals.

Per altra banda, Svetlana Aleksievich fa anys que prepara un llibre sobre l’amor, pel qual ha realitzat un munt d’entrevistes, segons el mètode que li és habitual. Mentre l’obra acabada encara no té data prevista de publicació, el realitzador suec Staffan Julén ha realitzat un documental anomenat «Lyubov» sobre alguns d’aquests intervius preparatoris. Representa una oportunitat d’or per veure en directe el «modus operandi» d’Aleksievich, però és sobretot una col·lecció de confessions corprenedores. Ningú com els russos per patir d’amor amb avarícia.

2 comentaris:

  1. No hi té res a veure -o sí, no he vist aquesta- però m'ha vingut al cap La muerte de Mikel, una peli una mica oblidada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, comparteixen País Basc, matriarcat i homosexualitat; però allà hi havia burgesia, militància d'esquerres i tragèdia, mentre que aquí hi ha vida de pagès i drama.

      Elimina