Francis Lee va néixer fa cosa de 48 anys a una granja de porcs de Yorkshire al nord d’Anglaterra. Inoculat pel verí del teatre, va bescanviar la criança porcina pels oripells de l’escena londinenca. Vint anys més tard, després d’una carrera de discreta mitjania al teatre, el cinema i la televisió, amb cada vegada més freqüents col·lisions amb els directors, va decidir retornar a la terra dels seus pares. Va traslladar-se a viure a una cabana de fusta sense connexió a internet, a pocs quilòmetres de la casa pairal. Va ser allí on va escriure el guió de «God’s Own Country», la pel·lícula que també ha dirigit, que l’ha tret de l’anonimat, i que probablement l’enviarà a Hollywood de pet (a menys que la Providència no hi posi remei).
A «God’s Own Country» («Tierra de Dios», segons la traducció oficial) Francis Lee es limita a parlar-nos del que coneix més que bé i ens explica la història del jove Johnny Saxby (Josh O’Connor), que viu a un mas ramader de Yorkshire amb el seu pare impedit (Ian Hart) i la seva àvia eixuta (Gemma Jones). Johnny, que porta el fet de ser gai amb secretisme, assumeix l’esterilitat del seu futur amb l’ajuda de l’estupor alcohòlic i el sexe sense compromís. La cosa canviarà quan aparegui a la seva vida un treballador temporal, el romanès Gheorghe Ionescu (Alec Secareanu), el qual de mica en mica enderrocarà el mur de precaucions en el que s’ha criat i l’obrirà a la possibilitat de comunicar-se amb la gent que té al voltant.
Com que això va (també) de mansos de pagès rebolcant-se per les eres, serà inevitable fer menció de «Brokeback Mountain», i prendre les degudes distàncies. El conte d’Annie Proulx s’esdevenia a un immens paisatge de Wyoming l’any 1963, amb esposes abnegades esperant a casa, impressionats paisatges de «National Geographic», i un lleuger aroma d’homofòbia que acabaria sent letal. El conte de Francis Lee passa al Yorkshire actual, a una densa Anglaterra on tot paisatge bucòlic té com a teló de fons una llumenera urbana, la de Bradford potser. Ja no es tracta de la molt digna qüestió del gai rural que intenta escapar del seu armari, sinó de la més universal d’aquell que té els sentiments bloquejats per una repressió emocional innata. En això els anglesos són especialistes.
Lee, malgrat la seva inexperiència, demostra tenir les idees molt clares i dirigeix el film sense gota de vacil·lació. Opta per un estil naturalista, amb una observació molt propera del dia a dia en una finca que cria ovelles. Els diàlegs són mínims, però significatius, i són més aviat els gestos i les mirades, o l’abrupte paisatge de Yorkshire els que condueixen la narració.
El quartet protagonista està excel·lent —sempre és un goig retrobar-se amb Gemma Jones—; però cal destacar sobretot la tasca de Josh O’Connor, que dibuixa de forma impecable una evolució personal i quasi física des de l’embrutiment degradant fins un principi de desglaç emocional. Potser el personatge del romanès acumula masses virtuts per poder creure-te’l del tot; però el convenciment amb el que actuen tots plegats, fa una mica fútil l’objecció.
Recomanada i satisfactòria per a tota classe de públics.
A «God’s Own Country» («Tierra de Dios», segons la traducció oficial) Francis Lee es limita a parlar-nos del que coneix més que bé i ens explica la història del jove Johnny Saxby (Josh O’Connor), que viu a un mas ramader de Yorkshire amb el seu pare impedit (Ian Hart) i la seva àvia eixuta (Gemma Jones). Johnny, que porta el fet de ser gai amb secretisme, assumeix l’esterilitat del seu futur amb l’ajuda de l’estupor alcohòlic i el sexe sense compromís. La cosa canviarà quan aparegui a la seva vida un treballador temporal, el romanès Gheorghe Ionescu (Alec Secareanu), el qual de mica en mica enderrocarà el mur de precaucions en el que s’ha criat i l’obrirà a la possibilitat de comunicar-se amb la gent que té al voltant.
Com que això va (també) de mansos de pagès rebolcant-se per les eres, serà inevitable fer menció de «Brokeback Mountain», i prendre les degudes distàncies. El conte d’Annie Proulx s’esdevenia a un immens paisatge de Wyoming l’any 1963, amb esposes abnegades esperant a casa, impressionats paisatges de «National Geographic», i un lleuger aroma d’homofòbia que acabaria sent letal. El conte de Francis Lee passa al Yorkshire actual, a una densa Anglaterra on tot paisatge bucòlic té com a teló de fons una llumenera urbana, la de Bradford potser. Ja no es tracta de la molt digna qüestió del gai rural que intenta escapar del seu armari, sinó de la més universal d’aquell que té els sentiments bloquejats per una repressió emocional innata. En això els anglesos són especialistes.
Lee, malgrat la seva inexperiència, demostra tenir les idees molt clares i dirigeix el film sense gota de vacil·lació. Opta per un estil naturalista, amb una observació molt propera del dia a dia en una finca que cria ovelles. Els diàlegs són mínims, però significatius, i són més aviat els gestos i les mirades, o l’abrupte paisatge de Yorkshire els que condueixen la narració.
El quartet protagonista està excel·lent —sempre és un goig retrobar-se amb Gemma Jones—; però cal destacar sobretot la tasca de Josh O’Connor, que dibuixa de forma impecable una evolució personal i quasi física des de l’embrutiment degradant fins un principi de desglaç emocional. Potser el personatge del romanès acumula masses virtuts per poder creure-te’l del tot; però el convenciment amb el que actuen tots plegats, fa una mica fútil l’objecció.
Recomanada i satisfactòria per a tota classe de públics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada