dijous, 17 de setembre de 2020

Un orfe amb molt bons padrins

A continuació de l’episòdic i força improvisat «Pickwick», «Oliver Twist» va constituir la primera trama veritablement premeditada que va escriure Charles Dickens. Acompanyat d’un èxit similar al del seu debut, aquest melodrama amb apunts de crítica social esdevingué aviat un motiu per versions i recreacions. Les seves adaptacions cinematogràfiques poden ser rastrejades tan aviat com l’any 1909 i, d’entre les del període mut, la més coneguda és la de Charles Lloyd (1922), considerada perduda durant molt de temps i reapareguda miraculosament el 1973. Lloyd, director britànic de prolongada carrera a Hollywood, és recordat sobre tot per «El motí del Bounty» de 1935 amb Clark Gable i Charles Laughton. El seu «Oliver Twist» compta amb dos esquers comercials indubtables: en el paper titular trobem Jackie Coogan, acabat de sortir de la popular «The Kid» de Charles Chaplin, mentre que Lon Chaney, recent «Homes de les mil cares», interpretava al líder dels lladres Fagin. 



Tenint en compte els problemes que presenten els textos literaris en adaptar-los al cinema silent, el film m’ha semblat molt decent, si bé prolix en els detalls argumentals i construït a partir d’escenes massa breus. M’imagino que devia de ser una producció de bon pressupost, com ho testimonien els nombrosos decorats i la curosa il·luminació de caire expressionista. Coogan, en contra dels prejudicis que puguem sentir envers els actors infantils, està francament bé, gens histriònic i puntualment graciós. En canvi Chaney, més enllà d’una caracterització exagerada, no té res més de destacable. Curiosa la banda sonora postissa a base de Dvorak i Mahler.



Com a regla general, tota novel·la de Dickens pot presumir de disposar d’una adaptació canònica filmada al Regne Unit a les dècades dels 30 o els 40. En el cas d’«Oliver Twist» la va filmar David Lean l’any 1948 i m’ha semblat meravellosa, no gaire lluny de l’obra mestra. Lean va simplificar el guió tant per evitar el superàvit de personatges com per ometre les coincidències exagerades, de manera que li va quedar una narració molt fluida. Va introduir un canvi important en el desenllaç, en fer que el petit Oliver acompanyés Bill Sykes en la seva fugida  final per les teulades, una innovació que han incorporat totes les adaptacions posteriors.


Molt potent visualment, tant en la composició en profunditat dels plans, com en la complexitat dels decorats. Magnífiques les el·lipsis que deixen la violència fora de camp (esfereïdores les intervencions del gos de Sykes). La pel·lícula és molt recordada pel Fagin d’Alec Guinness, tot i que la seva exagerada pròtesi nasal li va valer algunes acusacions d’antisemitisme. L’Oliver Twist de John Howard Davies, en canvi, resulta una mica sonso, un mal bastant freqüent en el personatge.



Acabaré amb la ignomínia que és «Oliver i companyia», un llargmetratge perpetrat en els pitjors moments de can Disney (1988), just abans de la renaixença artística que va suposar «La sireneta». Dir-ne adaptació a aquest engendre que només aprofita de l’original de Dickens el nom de quatre personatges, trasllada l’acció a la Nova York contemporània i fa que els protagonistes siguin gossos, seria molt més del que la cinta mereix.


Oliver és un gatet orfe que és acollit per una banda de gossos del carrer capitanejats pel carterista Fagin, que aquest cop és bo. Una nena milionària adopta el gat i l’usurer Sykes la segresta per obtenir un rescat. Argumentalment insípida i estèticament mediocre, conté quatre cançons oblidables defensades per Huey Lewis, Bette Midler i Billy Joel, noms d’atractiu ja caducat.


Deixo com a coda dues versions vistes però no revisades: «Oliver!», aquell musical tan rebonic, on fins i tot la ronya era fotogènica, i l’anodí «Oliver Twist» de Roman Polansky, oblidat així que vaig sortir del cinema.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada