dimarts, 16 de febrer de 2021

La tia heretada

 


D’un temps ençà, o així m’ho sembla si he de refiar-me dels blogs amics, tothom s’ha posat d’acord per llegir Maggie O’Farrell, de manera que he decidit satisfer la meva curiositat manllevant una novel·la seva que tenien a la biblioteca. Es tracta de «L’estranya desaparició d’Esme Lennox» de 2007, que La Campana va editar el 2009 i que L’Altra Editorial va recuperar el 2020 en la mateixa traducció de Josep Alemany.

Inicialment la novel·la ens parla de dos temps distants: per una banda, una família amb tres fills a l’Índia encara colonial de mitjans del segle XX, per l’altra l’Iris, una jove de l’Edimburg contemporani que és propietària d’una botiga de roba de segona mà. No rebentaré cap misteri (se sap des de la pàgina 18) si dic que els dos temps aviat es connecten, quan Iris rep una carta que l’informa que té una bestia —l’Esme Lennox del títol—, que ha estat vora de seixanta anys ingressada a una institució psiquiàtrica i que ara es trobarà al carrer pel tancament de les instal·lacions. A partir d’aquest moment, el llibre anirà alternant els temps i els punts de vista entre Esme, Iris, i Kitty, la germana d’Esme que pateix Alzheimer i es troba internada a una residència.

La trama s’anirà propulsant pel misteri que suposa descobrir tard a la vida l’existència d’una tia-àvia de la qual ningú no t’havia parlat i el descobriment gradual dels motius que induïren el confinament de l’Esme al psiquiàtric. Per transcendir la mecànica una mica primitiva que implica l’ús de la intriga, el llibre utilitza recursos més complexos com la barreja de punts de vista i de marcs temporals, com ja s’ha dit, i de notes impressionistes de situacions i ambients, ben resolts, però que a la llarga només funcionen com a dilacions davant de la resolució del misteri. Una cosa similar succeeix amb les trames que impliquen exclusivament Iris, el seu amant Luke i el seu germanastre Alex, que queden irresoltes i sonen a pur farciment.

Un personatge tòpic de la narrativa gòtica i victoriana era el de la dona boja que vivia tancada a les golfes, oblidada pel món, i «L’estranya desaparició d’Esme Lennox» sembla homenatjar-la amb aquesta noia d’actituds poc convencionals que es resisteix a assumir el paper que la societat li té adjudicat. Tanmateix O’Farrell, que s’escuda en una certa ambigüitat en els detalls, es queda curta a l’hora de justificar una clausura de durada tan inhumana. Amb altres paraules, no m’he acabat de creure que el comportament d’Esme fos suficient per explicar el seu ingrés a la clínica i l’oblit posterior de la família: això implica una crueltat que requereix més explicacions, unes explicacions que he trobat a faltar.

Per tant, un llibre que es llegeix d’una tirada, amb alguns punts interessants sobre el paper que s’atribuïa a les dones en la societat tradicional i una factura formal superior a les meres obres de gènere; però també una mica trampós, no us enganyaré.



7 comentaris:

  1. Gracias por el descubrimiento, pero nunca he sido muy dada a querer leerlo todo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sí, amb el problema afegit que també vull rellegir.

      Elimina
  2. Per al·lusions (i il·lusions!). De l'Ofarrell en destacaria, justament, la barreja de punts de vista i de marcs temporals. I crec que és en Aquest deu ser el lloc, on se'n surt més bé. Al 'club de tortura', hi va triomfar molt. Però mooooolt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, insistiré amb aquesta que vau fer i també m'encurioseix el seu llibre autobiogràfic.

      Elimina
  3. Ya sabes, siempre hay que exagerar un poco en los halagos. Es lo suyo. Pero las apariencias engañan. Por ejemplo, ¿recuerdas algunas frases mías hacia ti en el siguiente sentido?: "Te expresas muy bien. Mucho", "Fino... fino... sí señor" y "Eres "o rei" explicando".

    Pues bien, esas frases no se correspondían con el contexto concreto en que fueron escritas, sino con otros, por cuya razón debería haberlas colocado, una a una, como comentario a varios posts tuyos antiguos que me parecieron buenísimos.

    Pregunto: ¿Acaso escribir unas cuantas maravillas a lo largo de todo un blog es mucho? Y contesto: Muchísimo.

    ResponElimina
  4. Mira si deu estar de moda que ara mateix estic llegint una altra obra seva. A mi sí que em va agradar força l'Esme Lennox, va ser el primer llibre seu que vaig llegir. No puc dir que et manqui raó, exagerat en algun punt, escàs en altres, però en conjunt un bon descobriment. El fet de situar la història en dos plans temporals que s'acabaran trobant, abans o després i d'una manera o una altra, és marca de la casa i apareix en els tres llibres de l'autora que he llegit fins ara. Molt descriptiva i amb escriptura força treballada. M'enganxa prou com per perdonar-li algunes febleses argumentals. A casa ja s'ha tornat una de les nostres autores de capçalera. O, com a mínim, una autora mimada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus que, malgrat tot, jo també penso insistir. Alguna cosa té d'atractiu aquesta escriptora.

      Elimina