Filmoteca forçosa (55)

North by Northwest/Amb la mort als talons (Alfred Hitchcock, USA 1959 (Movistar))

Culminació del Hitchcock més trepidant i juganer. Cary Grant, rei de la sobreactuació, està perfecte; però pràcticament tot —James Mason, la música de Bernard Hermann, els crèdits de Saul Bass— ho està. (9)

The English Patient (Anthony Minghella, Regne Unit 1996 (DVD))

Monumental barreja d’amor, aventura i guerra. Malgrat l’excés de metratge i alguna puntual estètica d’espot publicitari, cal reconèixer que ja no es fan pel·lícules com aquesta. (8)

A Hard Day’s Night (Richard Lester, Regne Unit 1964 (Filmin))

The Beatles són actors justets i el guió és prim (però graciós); tanmateix la imatge és d’una absoluta modernor i les cançons són immillorables. Si Lester no va inventar el vídeo-clip, ho sembla. (8) 

Help! (Richard Lester, Regne Unit 1965 (DVD))

Una conya molt estúpida basada llunyanament en James Bond. Lester continua posant les bases del vídeo-clip i les cançons fan la resta (si no, seria inaguantable). (6)

La cançó del camí/L’invencible/El món d’Apu (Satyajit Ray, Índia 1955 - 1959 (Filmin))

Ray reinventa i depura el neo-realisme amb l’inestimable ajuda de la música de Ravi Shankar i la fotografia de Subrata Mitra. Sensacional. (9)

Reality Bites (Ben Stiller, USA 1994 (Filmin))

Per què les pel·lícules generacionals envelleixen tan malament? Caldria preguntar a algun membre de la generació X, si troben algun agafador en aquesta comedieta previsible. Curiós veure a Wynona, Hawke o Zahn, més joves però no tan bons actors. (6)

Pollock (Ed Harris (USA, 2000 (Filmin))

Notable esforç per visualitzar el procés creatiu d’un pintor, reforçat per les bones actuacions de Harris i Marcia Gay Harden. (7)

Glass (M. Night Shyamalan, USA 2019 (Disney Star))

Remat de la trilogia forçada que van iniciar «Unbreakable» i «Split». Shyamalan cada vegada filma millor uns guions realment difícils d’empassar. (5)

Ghost World (Terry Zwigoff (USA, 2001 (Filmin))

Daniel Clowes fa una adaptació perfecta del seu còmic. El desmenjament i la fragilitat del final de l’adolescència en una pel·lícula àcida però mai cínica. Estupends Thora Birch i Steve Buscemi. (8)

The Big Chill (Lawrence Kasdan (USA, 1983 (Filmin))

Recull tots el tòpics i estereotips de les reunions d’antics amics i les il·lusions perdudes. Se salva parcialment pel goig de veure junts a gent com William Hurt, Glenn Close, Jeff Goldblum o Kevin Kline. (7)

Serveis públics

Els atemptats terroristes de juliol de 2011 a Noruega van ser reproduïts de forma excel·lent als films «Utoya: July 22» d’Erik Poppe i «22 July» de Paul Greengrass, tots dos del 2018. Aquestes obres se centraven sobretot en una visió en primera persona de l’infern que van viure els adolescents que participaven en un campament de joventuts socialdemòcrates a l’illa d’Utoya. Hi ha però una minisèrie de la cadena estatal noruega NRK —«22. juli» (2020) a Netflix—, que ofereix un punt de vista no tan evident sobre la massacre. Enlloc de centrar-se en els protagonistes, va a buscar (a través de personatges ficticis) els professionals que es van veure afectats col·lateralment per la tragèdia: des dels més actius (personal sanitari, forces de l’ordre) fins els actors secundaris (periodistes d’investigació, els mestres de les víctimes…)

L’acció transcorre des de dies abans dels atemptats fins a mesos després i exposa de forma molt analítica com van funcionar diverses institucions, amb les seves llums i les seves ombres. Així, el que d’entrada sembla una celebració de l’estat del benestar noruec (el «millor país del món» com se’l qualifica sarcàsticament al primer capítol), acaba revelant també molts dels seus problemes: errades en l’investigació policial, falta de recursos en la sanitat, racisme… Els personatges estan molt ben trobats i recullen una extensa gama d’experiències que passa des de la culpabilització d’uns infermers d’origen etíop, fins a la culpa més difusa d’un bloguer d’extrema dreta que ha estat atiant les flames del terror. «22. juli» demostra en definitiva la maduresa de la societat noruega que, lluny d’acollir-se al victimisme, no té por d’encarar-se a les seves mancances. Una lliçó de civisme molt recomanable. 

«Hippocrate» va ser primer un film francès de 2014 escrit i dirigit per Thomas Lilti que després es va ampliar en una sèrie (2018 - 2021) que es pot veure a Filmin. Tracta de tres metges interns amb poca experiència i un metge forense una mica més expert que s’han d’enfrontar cada temporada a una crisi organitzativa (la contaminació d’un virus, la inundació d’una planta de l’hospital) que posarà prova els seus recursos. De sèries d’hospitals en surten deu cada temporada i malgrat tot «Hippocrate» destaca sobre la majoria per múltiples raons. Per començar pel seu realisme, que mostra el desgavell d’una sanitat infrafinanciada que obliga a unes pràctiques precàries i empeny al límit la resistència dels professionals que s’hi dediquen. Però també per uns personatges i situacions que eviten el melodrama episòdic i darrera dels quals s’entreveuen persones reals. I sobretot per uns actors protagonistes que enamoren malgrat les seves imperfeccions i a qui desitges que no els hi passi res de dolent. «Hippocrate» té un atractiu difícil de definir, però que es percep de seguida. De visió obligada per a tots els defensors de la sanitat pública.

«Les engagés»/«Ara és el moment» (Filmin), iniciada com una webserie modesta i benintencionada sobre un grup d’activistes LGTB a la ciutat de Lió, arriba a la seva tercera temporada amb el subtítol de «Caos» i un pressupost visiblement més generós. Son tres capítols d’uns cinquanta minuts que intenten abordar problemes greus del col·lectiu amb una ambició temàtica digna d’admiració. Hi ha aquí crims transfòbics, persecució de refugiats txetxens per la seva condició sexual, seqüeles de la sida que retornen molts anys més tard i complots de la ultradreta a Brussel·les. 

Efectivament les intencions són immillorables i no anem sobrats de sèries que toquin amb esperit militant totes aquestes qüestions com per menysprear-les, però als seus creadors tot això els ve una mica gran i no poden evitar vorejar l’absurd, si no el ridícul. Per tant només la puc aconsellar amb molt cautes reserves.

La tragèdia que torna

Després de diverses dilacions s’ha estrenat finalment l’última pel·lícula de James Bond i, potser perquè l’espera ha fet créixer les expectatives, ha resultat bastant decebedora. Però si «No Time to Die» no m’ha semblat un dels millors Bonds possibles, el que més m’ha molestat ha sigut el seu to taciturn, tan impropi del personatge. La tendència de convertir les obres d’entreteniment de la cultura popular en assumptes d’impostada seriositat ja fa temps que dura i els cinc films de Bond protagonitzats per Daniel Craig en són un bon exemple. Gent com el meu detestat Christopher Nolan són responsables que cada vegada les superproduccions de gran espectacle —d’aventures, super-heroiques o de catàstrofes planetàries— es carreguin de transcendència forçada i de sobredosi dramàtica.

Potser caldrà recordar que James Bond va néixer per satisfer les fantasies d’homes joves atrets per l’adrenalina, les dones complaents i la vida de cosmopolitisme i luxe. És un tipus de personatge —sexista, violent i fred—, que actualment no resulta acceptable; per això sembla que s’està intentant convertir-lo en una altra cosa, encara que sigui traint els seus orígens. L’agent 007 com a negra lesbiana? No seria jo qui s’estiraria dels cabells si això succeís, encara que, per acabar anant a parar tan lluny de Ian Fleming, és lícit preguntar-se si no seria millor inventar-se un nou personatge i deixar córrer Bond. Però també comprenc que la continuïtat de la franquícia és una gallina d’ous d’or a la qual ningú voldrà renunciar.

De totes maneres, no em molesta que Bond es «feminitzi» més o menys, o que deixi caure una llagrimeta de tant en tant; el que em preocupa és que sigui tan poc entretingut. Amb 163 minuts aquest és el Bond de major durada fins ara i el percentatge d’escenes d’acció és en canvi deficitari. Si fins el 2006 cada pel·lícula de 007 era una aventura independent, a partir de l’època Craig s’ha establert una súper-trama que enllaçava els diferents títols i que feia reaparèixer personatges. Mai abans una noia Bond era mencionada a més d’un film i això ara ha passat amb Vesper Lynd (Eva Green) i Madeleine Swann (Léa Seydoux). Aquest nou Bond té a més un passat, una casa a Escòcia, un mig germà i fins i tot descendència. 

El converteix això en més humà? Segurament; però ningú no li ho demanava. Tota aquesta informació, matèria aliena a l’essència de Bond, fa més nosa que servei i acapara minuts que es podrien emprar per explicar peripècies molt més distretes.

Diuen que Daniel Craig s’ho va passar tan bé treballant amb Ana de Armas a «Knives Out», que va insistir perquè l’actriu hispano-cubana intervingués a «No Time to Die». Els escassos deu minuts que comparteixen en pantalla són el moment més divertit i excitant de tota la pel·lícula, un model al que haurien d’aspirar totes les aventures futures de Bond. I que les tragèdies les deixin per a Sòfocles!

El dimoni de les llistes: Roma des de l'aire

 

La forma verdadera de la ciudad está en ese subir y bajar de los tejados, tejas viejas y nuevas, acanaladas y chatas, cumbreras gráciles o pesadas, pérgolas de cañizo o cobertizos de uralita, barandillas, columnitas que sostienen macetas, albercas de chapa, tragaluces, lumbreras de vidrio, y sobre todas las cosas se alza la arboladura de las antenas de televisión, derechas o torcidas, esmaltadas u oxidadas, en modelos de generaciones sucesivas, diversamente ramificadas y retorcidas y aisladas, pero todas flacas como esqueletos e inquietantes como tótems. Separadas por irregulares y desiguales golfos de vacío, se enfrentan terrazas proletarias con cuerdas para tender la ropa y tomates plantados en barreños de zinc; terrazas residenciales con espalderas tapizadas de trepadoras sobre enrejados de madera, muebles de jardín de hierro esmaltado de blanco, toldos enrollables; campanarios echando al vuelo sus campanas; frontones de palacios públicos de frente y de perfil; áticos y sobreáticos, añadidos abusivos y no punibles; andamiajes metálicos de construcciones en curso o que han quedado a medias; ventanales con cortinas y ventanillas de retretes; paredes color ocre y color siena; paredes color moho de cuyas grietas dejan colgar sus hojas penachos de hierbas; cajas de ascensores; torres con ajimeces y tríforas; pináculos de iglesias con sus vírgenes; estatuas de caballos y cuádrigas; mansiones rebajadas a cuchitriles, cuchitriles reestructurados como picaderos; y cúpulas que se redondean contra el cielo en todas direcciones y a cualquier distancia como para confirmar la esencia femenina, de Juno, de la ciudad; cúpulas blancas o rosadas o violetas según la hora y la luz, veteadas de nervaduras, culminadas en linternas coronadas por otras cúpulas más pequeñas.

("Palomar", Italo Calvino, trad. d'Aurora Bernárdez)

Assetjada per l’èxit

Tot i que no m’havia acabat de desagradar «Gent normal», no tenia intenció de repetir tan aviat amb Sally Rooney; però em vaig topar amb el seu «On ets, món bonic» al taulell de novetats de la biblioteca i no em vaig poder resistir a acaparar el que es considera un dels llibres del moment. De fet, les expectatives generades eren tals que Edicions del Periscopi (i m’imagino que de la resta de cases editorials del planeta) han publicat la seva versió simultàniament amb l’original el setembre d’enguany. Potser a causa de les presses la traducció d’Octavi Gil Pujol no acaba de girar fina del tot.

Si us he de dir la veritat, no entenc a què respon tot aquest èxit descomunal, si no és que la Rooney escriu sobre «millennials» (els seus personatges rarament sobrepassen la trentena), que fan coses de «millennials» (treballant precàriament, lligant per Tinder, mirant compulsivament la pantalla del mòbil…) i a qui no els passen gaires coses que superin la banalitat quotidiana. La història va de dues amigues, l’Alice i l’Eileen —una viu a Dublín i l’altra a un poble— i dels dos nois amb els que van intimant gradualment fins convertir-los en les seves parelles. La trama no presenta grans crisis: només una baralla entre les amigues cap al final i una mica ficada amb calçador. A «Gent normal» almenys hi havia conflicte de classes i assetjament familiar; però aquí la qüestió potencialment més interessant, els problemes psiquiàtrics d’Alice, es mantenen fora del camp de la narració.

Queden doncs les relacions amoroses, que són francament molt poc passionals i que sembla que requereixin sempre una empenta alcohòlica. Per assegurar-se que les relacions sexuals són en tot moment consentides, cada moviment, cada pas són negociats prèviament, de manera que les escenes de còpula acaben semblant teatre radiofònic. No és que sigui molt excitant.

L’estil és senzill, denotatiu, analític, de frases curtes i ben ordenades que faciliten una lectura ràpida. [Veig que molts usuaris a Amazon es queixen de la dificultat que suposa que els diàlegs no estiguin marcats tipogràficament, el que indica que una bona part del públic de Rooney no està gaire avesat a llegir literatura.] Els personatges no paren de fer servir «apps» i a la novel·lista li encanta detallar-nos el seu funcionament, com si fos cosa de màgia.

Mirant la pantalla del mòbil amb els ulls aclucats, va tocar la icona d’una xarxa social. La interfície es va obrir i va mostrar un símbol de càrrega. L’Eileen va aixecar el polze sobre la pantalla, esperant que es carregués la pàgina, i llavors, de sobte, com presa d’un impuls, va tancar l’aplicació. Va navegar pels seus contactes, va seleccionar «Simon" i va tocar el botó del telèfon. Després de tres tons, en Simon va agafar el mòbil i va dir: Sí?

Abans he dit que tot a «On ets, món bonic» transcorria en la més estricta quotidianitat, però m’he descuidat de dir que l’Alice, la protagonista, és una escriptora de fama mundial, que acaba de rebre una bestreta d’un quart de milió pel seu proper llibre. Aquesta autora a qui li sobren els diners, que viatja a l’estranger a presentar les seves novel·les i que se sent assetjada pels seus innombrables fans, és clarament un alter ego de la pròpia Rooney. Per això quan expressa la seva incomoditat per ser tan afortunada professionalment o es pregunta si encara val la pena dedicar-se a la creació literària quan la civilització se’n va en orris, no deixa de sonar una mica insincera.

És el que passa també amb els llarguíssims e-mails que intercanvia amb Eileen, on totes dues se senten obligades a mencionar les qüestions més candents de l’agenda (les escasses esperances laborals, la degradació de la natura, la lluita feminista, la utilitat de l’art), encara que amb un tractament superficial i sense proposar cap mena de solució. Es diria que Rooney intenta tocar, encara que sigui de passada, tot allò que se suposa que ha de defensar una esquerranosa confessa. És la mateixa servitud als aires dels temps que presenta a Felix Brady (l’amant d’Alice) com a bisexual, encara que el llibre no ens n’ofereixi cap prova.

Després d’aquests interessos tan elevats resulta decebedor que la conclusió a la que arriba Alice és que potser el destí de les persones és fer feliços als que tenim a prop. Entre aquest missatge propi de Mr Wonderful i un final on les dues protagonistes acaben feliçment casades, m’agradaria pensar que tot es redueix a una broma sarcàstica. Em temo que no. 

Filmoteca forçosa (54)

Strangers on a Train (Alfred Hitchcock, USA 1951 (DVD))

Adaptació de la novel·la de Patricia Highsmith. Tensa, entretinguda i plena d’humor. Un còctel Hitchcock ideal. (8) 

The Right Stuff/Elegits per a la glòria (Philip Kaufman, USA 1983 (Movistar+))

Adaptació lliure de l’obra mestra de Tom Wolfe. Homenatge a l’empenta dels grans pioners americans i apoteosi patriòtica dels primers herois de la cursa espacial. Tanmateix és un espectacle cinematogràfic quasi irreprotxable. (8)

The Grand Budapest Hotel (Wes Anderson, USA 2014 (Disney Star))

Potser el cim de l’obra d’Anderson (amb permís dels Tenenbaums). Un homenatge al «món d’ahir» de Zweig amb els colors i els aromes d’una capsa de bombons austro-hongaresos. Deliciosa i melancòlica, pràcticament perfecta. (9)

The Rocketeer (Joe Johnston, USA 1991 (Disney+))

Agradable aventura superheroica d’aires «retro». Gàngsters, nazis i Timothy Dalton fent d’exquisit dolent: no es pot demanar més. (7)

Annie (John Huston, USA 1982 (Filmin))

La seva ambigua reputació i la inadequació de Huston me’l feia recordar pitjor; però un cop superes la repel·lència de la protagonista, hi ha coses salvables (Carol Burnett, Albert Finney) i, si més no, la producció és kitsch però enorme. (6)

Annie (Rob Marshall, USA 1999 (Disney+))

Versió per a la televisió, més modesta que la de Huston; però també més eficaç i molt menys kitsch. Amb Kathy Bates, Alan Cumming i Audra McDonald. (7)

Ugetsu/Contes de la lluna pàl·lida (Kenji Mizoguchi, Japó 1951 (Filmin))

Conte de fantasmes amb ecos molt humans. Una obra mestra suggeridora, barroca i elegant. (9)

A Funny Thing Happened on the Way to the Forum/Golfus de Roma (Richard Lester, USA 1966 (Filmin))

Les comèdies clàssiques de Plaute convertides en vodevil de Broadway, què podria sortir malament? S’ha de tenir cor de vinagre per no passar-s’ho bé amb aquest festival. (7)

Kinky Boots/Trepitjant fort (Julian Jarrold, Regne Unit 2005 (HBO))

Un negoci tradicional troba la seva supervivència en la fabricació de botes per a «drags». Comèdia populista britànica formulaica en excés. El transvestisme de Chiwetel Ejiofor redimeix una mica la funció. (6)

Un gos bordant a la lluna (Lisa Zi Xiang, Xina 2019 (Amazon))

Drama fred i hieràtic d’una dona madura que intenta conviure amb l’homosexualitat del seu marit. Prou interessant com perquè la Xina la censurés. (7)

Escrit a la sorra

Cada vegada queda més clar que aquesta maleïda pandèmia ens modificarà els hàbits de manera irreparable. Una de les conseqüències més evidents ha afectat a l’assistència a les sales de cinema, que ja era decreixent de feia anys, però que ha esdevingut visita extraordinària de la covid ençà. Actualment només les cintes de gran espectacle són capaces d’arrossegar-nos fora de la closca domèstica i amb raó han sigut denominades pel·lícules-esdeveniment, perquè no passa cada dia que optem per trepitjar el carrer quan des de la protecció del sofà de casa disposem d’una amplíssima selecció d’entreteniment visual a prova de virus. Pocs han estat els films d’aquesta categoria durant el darrer any i mig. Em ve al cap el «Tenet» de Nolan i el darrer Bond (d’estrena diverses vegades postergada). I també l’adaptació de «Dune» que firma Denis Villeneuve a partir de la novel·la de Frank Herbert, un text de culte i a la vegada un «best-seller», amb el compromís que comporta tot plegat fer-ne la translació a la pantalla gran.

Segons l’Excel on registro les meves lectures, «Dune» va caure l’octubre del 97, però d’aquella experiència no m’ha quedat cap petja duradora, potser perquè la barreja de lluites feudals i esoterismes diversos no és el que més m’interessi en el món. De fet, la novel·la m’és tan indiferent que les possibles infidelitats que puguin cometre els seus adaptadors difícilment m’incomodaran. Ja la versió de 1984 de David Lynch, universalment vituperada, no em va semblar ni molt menys tan horrible: tota la parafernàlia austrohongaresa tenia la seva gràcia i la presència d’actors tan carismàtics com Sian Phillips, Silvana Mangano, José Ferrer, Linda Hunt o Max von Sydow no es podia prendre a la lleugera.

Villeneuve, si més no, és un director que sol fer un cinema visualment molt atractiu (la magistral «Arrival», però també la més discutible seqüela de «Blade Runner») i amb «Dune» s’ha continuat lluint tant amb la grandiositat dels paisatges desèrtics com amb els interiors d’auster disseny brutalista. Si l’embolcall ha convençut, la parsimoniosa forma de narrar ha tingut els seus detractors, encara que en general ha agradat als herbertians més fanàtics. Cal dir que aquesta «Dune», malgrat els seus generosos 155 minuts de durada, només comprèn la primera part de la novel·la i tota la «teca» important queda reservada per una hipotètica segona part. Això fa que l’estructura del film quedi desequilibrada, reduït a una mena de pròleg, i amb una lleugera sensació d’»interruptus» (amb les visions profètiques del protagonista funcionant com a «tràiler» de la seqüela). Els famosos cucs, per exemple, a penes s’entreveuen entre núvols de sorra i caldrà esperar un futur lliurament per descobrir la seva exacta anatomia. Passa una mica el mateix amb la famosa Zendaya, un dels atractius més potents del cartell, però que té una presència mesurada en minuts realment exigua.

El repartiment és un dels altres punts forts de l’adaptació actual amb menció especial a Rebecca Ferguson, Josh Brolin i sobre tot un solidíssim Oscar Isaac. Tinc un problema amb el deliqüescent Timothée Chalamet, al qual em costa veure en el paper d’heroi, tot i que no dic que ho faci malament. De les prestacions de Zendaya i Javier Bardem suposo que ja tindré temps d’escriure a la segona part.

De dimensions èpiques (encara que tothom —coneguts i saludats— acaben trobant-se al desert d’Arrakis) i sense cap indici d’humor, potser els atractius de «Dune» no són universals, però s’imposen per la seva contundència.

Que plorin els rics

No es pot negar que ens agrada veure com viuen aquells a qui la fortuna ha somrigut, uns ambients als que rarament hi podrem accedir en persona, però que els fills del privilegi ens permeten contemplar per una escletxa. Però perquè aquest espectacle d’oci, luxe i opressió no derivi en empatx, necessitem que una mica de drama hi faci irrupció i amargui la vida d’aquests afortunats. Com deia aquell serial d’èxit «Los ricos también lloran», i ens resulta satisfactori i reconfortant que així sigui; potser es tracta d’un consol barat, però no podem menystenir la seva satisfacció assegurada.

Això deu pensar el guionista Mike White que a «The White Lotus» (HBO) convoca vuit estadants d’un complex hoteler de Maui per escenificar un estimulant còctel de comèdia, sàtira i drama. El lloc —amb les seves «infinity pools» privades, còctels tropicals a l’abast de la mà i massatges a la carta— només es pot qualificar com a paradisíac, mentre que un batalló de servents s’ocupen de la desagraïda tasca de convertir el sojorn en una experiència exempta de traumes. El propòsit es revelarà fútil, atès que els acabalats turistes ja han arribat amb les neurosis incorporades a l’equipatge. Alguns, com el jove tauró immobiliari en viatge de noces, es comportarà amb la convencional prepotència del que mana perquè paga, mentre que en altres casos, com passa amb la lliberal família Mossbacher, les seves pràctiques opressives queden maquillades sota una pàtina de bones intencions.

A partir d’uns inicis aparentment innocus, el maliciós guió va embolicant lentament la troca amb conseqüències cada cop més abrasives que deixen en evidència l’ànima nociva d’aquesta colla de triomfadors. Si el guió sembla el motiu principal de l’èxit de «The White Lotus», no es poden menystenir els seus actors, molts d’ells veterans de provada solvència: Connie Britton («American Horror Story», «Nashville»), Murray Bartlett («Looking»), Steve Zahn («Treme») o Molly Shanon. De totes maneres ha estat Jennifer Coolidge, com a dona madura dominada pel fantasma de la seva mare, la que s’ha endut la majoria dels elogis de la crítica.

«The White Lotus» ja es perfila com una de les sèries de l’any (i té assegurada una segona temporada en una localització paradisíaca diferent). Recomanar-la no representa cap risc, perquè pot satisfer a un ampli espectre d’espectadors.

«Nine Perfect Strangers» (Amazon) parteix d’una premissa molt similar: un grup de nou persones coincideix en un centre de repòs i «wellness» (disculpeu l’anglicisme idiota) a Califòrnia (filmat a Austràlia), on hauran de romandre deu dies aïllats amb el propòsit de recuperar l’equilibri mental. De mica en mica anirem descobrint quines són les ferides ocultes que necessiten guarir aquests desconeguts, així com el secret de Masha, la carismàtica guru d’origen rus, que dirigeix l’establiment. Malauradament cap de les revelacions compensarà la morositat de l’evolució de la trama ni l’avorriment de contemplar les interrelacions entre els personatges.

Tot i que les teràpies «new age» solen ser delirants per definició, costa molt empassar-se que els pacients siguin sotmesos a un règim diari de psicotròpics i al·lucinògens sense que en tinguin coneixement: es tracta d’un procediment que convida a la catàstrofe. I el fet que sigui eventualment eficaç resulta encara més ofensiu. No ajuda gens una histriònica i lirona Nicole Kidman, amb un accent eslau tan impossible com la seva perruca. I, si la cosa no naufraga del tot, és perquè hi ha molts bons actors implicats: Melissa McCarthy, Michael Shannon, Luke Evans, Regina Hall o Bobby Cannavale. Com a detall curiós Manny Jacinto, que feia de beneitó a «The Good Place», funciona aquí com a «sex symbol».

El trio format per Liane Moriarty (novel·la original), David E. Kelley (adaptació) i Nicole Kidman (protagonisme) van ser els responsables d’una joia televisiva tan especial com va ser «Big Little Lies», però aquí es mostren particularment ineptes. Pel que he entès llegint alguns comentaris dels lectors, sospito que la novel·la en la qual es basa ja no era gran cosa. En tot cas, diria que heu d’evitar de totes totes aquest «Nine Perfect Strangers».

La noruega «Exit» (dues temporades a Filmin) també aplega una colla de privilegiats. Es basa en les entrevistes efectuades a quatre taurons que es dediquen a l’especulació en el mercat borsari, una reedició posada al dia d’aquells detestables «yuppies» dels anys 80 del segle XX. Amb els seus guanys fora de mida el quartet protagonista comet tota mena d’excessos (orgies, consum de drogues i alcohol, humiliacions sistemàtiques als subordinats i a les dones de la família, dilapidació absurda de fons…) Resulta un espectacle on l’ètica no hi té lloc i els revessos que pateixen (sobredosis, tendències suïcides, esterilitat sentimental…) mai semblen un càstig suficient per l’espectador que s’ho mira horroritzat (però també fascinat). «Exit» és pura immoralitat; també pura addicció.