dilluns, 4 d’octubre de 2021

Que plorin els rics


No es pot negar que ens agrada veure com viuen aquells a qui la fortuna ha somrigut, uns ambients als que rarament hi podrem accedir en persona, però que els fills del privilegi ens permeten contemplar per una escletxa. Però perquè aquest espectacle d’oci, luxe i opressió no derivi en empatx, necessitem que una mica de drama hi faci irrupció i amargui la vida d’aquests afortunats. Com deia aquell serial d’èxit «Los ricos también lloran», i ens resulta satisfactori i reconfortant que així sigui; potser es tracta d’un consol barat, però no podem menystenir la seva satisfacció assegurada.

Això deu pensar el guionista Mike White que a «The White Lotus» (HBO) convoca vuit estadants d’un complex hoteler de Maui per escenificar un estimulant còctel de comèdia, sàtira i drama. El lloc —amb les seves «infinity pools» privades, còctels tropicals a l’abast de la mà i massatges a la carta— només es pot qualificar com a paradisíac, mentre que un batalló de servents s’ocupen de la desagraïda tasca de convertir el sojorn en una experiència exempta de traumes. El propòsit es revelarà fútil, atès que els acabalats turistes ja han arribat amb les neurosis incorporades a l’equipatge. Alguns, com el jove tauró immobiliari en viatge de noces, es comportarà amb la convencional prepotència del que mana perquè paga, mentre que en altres casos, com passa amb la lliberal família Mossbacher, les seves pràctiques opressives queden maquillades sota una pàtina de bones intencions.

A partir d’uns inicis aparentment innocus, el maliciós guió va embolicant lentament la troca amb conseqüències cada cop més abrasives que deixen en evidència l’ànima nociva d’aquesta colla de triomfadors. Si el guió sembla el motiu principal de l’èxit de «The White Lotus», no es poden menystenir els seus actors, molts d’ells veterans de provada solvència: Connie Britton («American Horror Story», «Nashville»), Murray Bartlett («Looking»), Steve Zahn («Treme») o Molly Shanon. De totes maneres ha estat Jennifer Coolidge, com a dona madura dominada pel fantasma de la seva mare, la que s’ha endut la majoria dels elogis de la crítica.

«The White Lotus» ja es perfila com una de les sèries de l’any (i té assegurada una segona temporada en una localització paradisíaca diferent). Recomanar-la no representa cap risc, perquè pot satisfer a un ampli espectre d’espectadors.

«Nine Perfect Strangers» (Amazon) parteix d’una premissa molt similar: un grup de nou persones coincideix en un centre de repòs i «wellness» (disculpeu l’anglicisme idiota) a Califòrnia (filmat a Austràlia), on hauran de romandre deu dies aïllats amb el propòsit de recuperar l’equilibri mental. De mica en mica anirem descobrint quines són les ferides ocultes que necessiten guarir aquests desconeguts, així com el secret de Masha, la carismàtica guru d’origen rus, que dirigeix l’establiment. Malauradament cap de les revelacions compensarà la morositat de l’evolució de la trama ni l’avorriment de contemplar les interrelacions entre els personatges.

Tot i que les teràpies «new age» solen ser delirants per definició, costa molt empassar-se que els pacients siguin sotmesos a un règim diari de psicotròpics i al·lucinògens sense que en tinguin coneixement: es tracta d’un procediment que convida a la catàstrofe. I el fet que sigui eventualment eficaç resulta encara més ofensiu. No ajuda gens una histriònica i lirona Nicole Kidman, amb un accent eslau tan impossible com la seva perruca. I, si la cosa no naufraga del tot, és perquè hi ha molts bons actors implicats: Melissa McCarthy, Michael Shannon, Luke Evans, Regina Hall o Bobby Cannavale. Com a detall curiós Manny Jacinto, que feia de beneitó a «The Good Place», funciona aquí com a «sex symbol».

El trio format per Liane Moriarty (novel·la original), David E. Kelley (adaptació) i Nicole Kidman (protagonisme) van ser els responsables d’una joia televisiva tan especial com va ser «Big Little Lies», però aquí es mostren particularment ineptes. Pel que he entès llegint alguns comentaris dels lectors, sospito que la novel·la en la qual es basa ja no era gran cosa. En tot cas, diria que heu d’evitar de totes totes aquest «Nine Perfect Strangers».


La noruega «Exit» (dues temporades a Filmin) també aplega una colla de privilegiats. Es basa en les entrevistes efectuades a quatre taurons que es dediquen a l’especulació en el mercat borsari, una reedició posada al dia d’aquells detestables «yuppies» dels anys 80 del segle XX. Amb els seus guanys fora de mida el quartet protagonista comet tota mena d’excessos (orgies, consum de drogues i alcohol, humiliacions sistemàtiques als subordinats i a les dones de la família, dilapidació absurda de fons…) Resulta un espectacle on l’ètica no hi té lloc i els revessos que pateixen (sobredosis, tendències suïcides, esterilitat sentimental…) mai semblen un càstig suficient per l’espectador que s’ho mira horroritzat (però també fascinat). «Exit» és pura immoralitat; també pura addicció. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada