dijous, 7 d’octubre de 2021

Escrit a la sorra

Cada vegada queda més clar que aquesta maleïda pandèmia ens modificarà els hàbits de manera irreparable. Una de les conseqüències més evidents ha afectat a l’assistència a les sales de cinema, que ja era decreixent de feia anys, però que ha esdevingut visita extraordinària de la covid ençà. Actualment només les cintes de gran espectacle són capaces d’arrossegar-nos fora de la closca domèstica i amb raó han sigut denominades pel·lícules-esdeveniment, perquè no passa cada dia que optem per trepitjar el carrer quan des de la protecció del sofà de casa disposem d’una amplíssima selecció d’entreteniment visual a prova de virus. Pocs han estat els films d’aquesta categoria durant el darrer any i mig. Em ve al cap el «Tenet» de Nolan i el darrer Bond (d’estrena diverses vegades postergada). I també l’adaptació de «Dune» que firma Denis Villeneuve a partir de la novel·la de Frank Herbert, un text de culte i a la vegada un «best-seller», amb el compromís que comporta tot plegat fer-ne la translació a la pantalla gran.

Segons l’Excel on registro les meves lectures, «Dune» va caure l’octubre del 97, però d’aquella experiència no m’ha quedat cap petja duradora, potser perquè la barreja de lluites feudals i esoterismes diversos no és el que més m’interessi en el món. De fet, la novel·la m’és tan indiferent que les possibles infidelitats que puguin cometre els seus adaptadors difícilment m’incomodaran. Ja la versió de 1984 de David Lynch, universalment vituperada, no em va semblar ni molt menys tan horrible: tota la parafernàlia austrohongaresa tenia la seva gràcia i la presència d’actors tan carismàtics com Sian Phillips, Silvana Mangano, José Ferrer, Linda Hunt o Max von Sydow no es podia prendre a la lleugera.

Villeneuve, si més no, és un director que sol fer un cinema visualment molt atractiu (la magistral «Arrival», però també la més discutible seqüela de «Blade Runner») i amb «Dune» s’ha continuat lluint tant amb la grandiositat dels paisatges desèrtics com amb els interiors d’auster disseny brutalista. Si l’embolcall ha convençut, la parsimoniosa forma de narrar ha tingut els seus detractors, encara que en general ha agradat als herbertians més fanàtics. Cal dir que aquesta «Dune», malgrat els seus generosos 155 minuts de durada, només comprèn la primera part de la novel·la i tota la «teca» important queda reservada per una hipotètica segona part. Això fa que l’estructura del film quedi desequilibrada, reduït a una mena de pròleg, i amb una lleugera sensació d’»interruptus» (amb les visions profètiques del protagonista funcionant com a «tràiler» de la seqüela). Els famosos cucs, per exemple, a penes s’entreveuen entre núvols de sorra i caldrà esperar un futur lliurament per descobrir la seva exacta anatomia. Passa una mica el mateix amb la famosa Zendaya, un dels atractius més potents del cartell, però que té una presència mesurada en minuts realment exigua.

El repartiment és un dels altres punts forts de l’adaptació actual amb menció especial a Rebecca Ferguson, Josh Brolin i sobre tot un solidíssim Oscar Isaac. Tinc un problema amb el deliqüescent Timothée Chalamet, al qual em costa veure en el paper d’heroi, tot i que no dic que ho faci malament. De les prestacions de Zendaya i Javier Bardem suposo que ja tindré temps d’escriure a la segona part.

De dimensions èpiques (encara que tothom —coneguts i saludats— acaben trobant-se al desert d’Arrakis) i sense cap indici d’humor, potser els atractius de «Dune» no són universals, però s’imposen per la seva contundència.

2 comentaris:

  1. Por cierto, sería interesante averiguar por qué la gente, aún hoy en día y a pesar de todo, sigue yendo al cine.

    Chiloé

    ResponElimina
    Respostes
    1. Perquè tot és molt més gros, almenys a algunes sales.

      Elimina