dijous, 21 d’octubre de 2021

La tragèdia que torna


Després de diverses dilacions s’ha estrenat finalment l’última pel·lícula de James Bond i, potser perquè l’espera ha fet créixer les expectatives, ha resultat bastant decebedora. Però si «No Time to Die» no m’ha semblat un dels millors Bonds possibles, el que més m’ha molestat ha sigut el seu to taciturn, tan impropi del personatge. La tendència de convertir les obres d’entreteniment de la cultura popular en assumptes d’impostada seriositat ja fa temps que dura i els cinc films de Bond protagonitzats per Daniel Craig en són un bon exemple. Gent com el meu detestat Christopher Nolan són responsables que cada vegada les superproduccions de gran espectacle —d’aventures, super-heroiques o de catàstrofes planetàries— es carreguin de transcendència forçada i de sobredosi dramàtica.

Potser caldrà recordar que James Bond va néixer per satisfer les fantasies d’homes joves atrets per l’adrenalina, les dones complaents i la vida de cosmopolitisme i luxe. És un tipus de personatge —sexista, violent i fred—, que actualment no resulta acceptable; per això sembla que s’està intentant convertir-lo en una altra cosa, encara que sigui traint els seus orígens. L’agent 007 com a negra lesbiana? No seria jo qui s’estiraria dels cabells si això succeís, encara que, per acabar anant a parar tan lluny de Ian Fleming, és lícit preguntar-se si no seria millor inventar-se un nou personatge i deixar córrer Bond. Però també comprenc que la continuïtat de la franquícia és una gallina d’ous d’or a la qual ningú voldrà renunciar.

De totes maneres, no em molesta que Bond es «feminitzi» més o menys, o que deixi caure una llagrimeta de tant en tant; el que em preocupa és que sigui tan poc entretingut. Amb 163 minuts aquest és el Bond de major durada fins ara i el percentatge d’escenes d’acció és en canvi deficitari. Si fins el 2006 cada pel·lícula de 007 era una aventura independent, a partir de l’època Craig s’ha establert una súper-trama que enllaçava els diferents títols i que feia reaparèixer personatges. Mai abans una noia Bond era mencionada a més d’un film i això ara ha passat amb Vesper Lynd (Eva Green) i Madeleine Swann (Léa Seydoux). Aquest nou Bond té a més un passat, una casa a Escòcia, un mig germà i fins i tot descendència. 

El converteix això en més humà? Segurament; però ningú no li ho demanava. Tota aquesta informació, matèria aliena a l’essència de Bond, fa més nosa que servei i acapara minuts que es podrien emprar per explicar peripècies molt més distretes.

Diuen que Daniel Craig s’ho va passar tan bé treballant amb Ana de Armas a «Knives Out», que va insistir perquè l’actriu hispano-cubana intervingués a «No Time to Die». Els escassos deu minuts que comparteixen en pantalla són el moment més divertit i excitant de tota la pel·lícula, un model al que haurien d’aspirar totes les aventures futures de Bond. I que les tragèdies les deixin per a Sòfocles!

2 comentaris:

  1. Molt d'acord. Aquesta reinterpretació que han fet del Bond amb en Craig no m'ha semblat adequada. El personatge és el que és, i està bé modernitzar-lo, però no tant com per fer-li perdre l'essència. Ell ho fa bé, però la resta no m'ha encaixat en totes les pelis del cicle. Genial l'escena amb Ana de Armas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ell ho fa bé, encara que no sé com aguantaria si el to fos més humorístic.

      Elimina