dilluns, 29 de novembre de 2021

No m’expliquis la teva vida!


No hi ha res que em produeixi menys interès —tant a la vida com a la ficció— que el fet que una persona descrigui el contingut d’un somni que ha tingut. En una categoria similar de desinterès es troba el relat de la infantesa d’algú. Quan es tracta de la biografia d’un personatge històric m’impacienta perdre el temps amb l’explicació dels anys previs al moment que el protagonista començà a dedicar-se a l’activitat per la qual esdevindria famós; i en el cas de novel·les o pel·lícules, la descripció de la infantesa només la trobo justificada si l’obra està totalment centrada en aquesta part de la vida o bé conté un esdeveniment crucial que marcarà tots els anys posteriors del personatge (l’assassinat dels pares de Bruce Wayne, per exemple).

Però molt pitjor que això és aquesta dèria relativament recent (pur segle XXI) d’agafar un personatge de ficció perfectament establert i crear-li un relat que justifiqui el perquè ha arribat a ser com és, un procediment que de vegades s’anomena mite d’origen o mite fundacional. Així ens hem trobat com figures de ficció, i més en especial les que actuen com a antagonistes, amb un paper ben definit i totalment funcional en les trames on apareixen, han vist com «a posteriori» se’ls hi ha penjat a la manera d’una llufa el relat d’una experiència prèvia que explicaria la seva metamorfosi des de la innocència cap a la maldat.

Un dels primers damnificats d’aquesta tendència va ser Darth Vader, presència misteriosa i cruel a la primera trilogia de «Star Wars» (1977 - 1983). ¿Feia cap falta assabentar-nos que aquell Lord Sith de robes fúnebres havia sigut en la seva infantesa un galifardeu rossenc de maneres enfitoses, per esdevenir després un adolescent petulant encara més indigest? ¿Calia explicar una de les històries d’amor més prescindibles i involuntàriament ridícules de la història de les galàxies? ¿Calia donar a conèixer al món aquell parell d’intèrprets amb el carisma i les dots d’una espardenya de vetes? (Són preguntes retòriques, però la resposta és «no», «no» i «no»).

Un altre perjudicat va ser el Joker, aquell imprevisible antagonista de Batman, que amb la seva maldat irracional sembrava una anarquia molt més inquietant que els plans malèfics més ben estructurats. A partir de «Joker» (Todd Phillips, 2019) sabem que el personatge no sempre havia sigut així i que tot el seu desgavell mental es devia a una mare narcisista i un padrastre abusiu (Sigmund, quant de mal has fet!), però també a un món cruel que no té pietat amb tot aquell que és diferent. Tot aquest histrionisme i psicologisme barat (que va agradar molt a públic i crítica) poc va aportar a l’univers propi de Batman (on suposo que aquest film constituirà un carreró sense sortida), però va servir perquè Joaquon Phoenix s’endugués uns quants premis.

La casa Disney va començar la revisió dels seus malvats amb «Maleficent», on la fada dolenta de «La Bella Dorment» revelava un rerefons més complex de dona doblement humiliada i empoderada, en una posada al dia molt deutora dels signes dels temps. Però encara va ser pitjor la versió revisionista que presentava «Cruella», on la perfecta caricatura esbojarrada original es convertia en una víctima més de les circumstàncies (assetjament escolar pel fet de ser rareta), mentre que els simpàtic i beneits dàlmates eren presentats com veritables cans de l’infern (una visió de la que encara no m’he recuperat).

Se’m dirà que totes aquestes maniobres responen al propòsit lícit de continuar tirant de la rifeta de totes aquestes franquícies tant com sigui possible; però aquesta seria una raó comercial i a mi el que em motiva no seria l’art per l’art, però sí una certa satisfacció lúdica que aquests afegitons antiestètics no em proporcionen. 

6 comentaris:

  1. Quan tenia sis anys, vaig veure una vegada un magnífic dibuix...i bla bla bla.
    Si no sos Proust, no me cuentes tu merienda, que deia un.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I encara perquè era una magdalena, que si arriba a ser un cupcake...

      Elimina
  2. Un artículo magnífico, chaval. Interesantísimo.

    ResponElimina
  3. Magníficament expressat i totalment d'acord, Allau. Esprémer el negoci fins a la nàusea o, com diuen ara, anar fent preqüeles com a mínim prescindibles, quan no directament penables. Serà perquè encara hi ha qui pica, dic jo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que són molts els que piquen. És un negoci a l'alça.

      Elimina