En sengles ocasions ja vaig expressar la meva devoció per «What We Do in the Shadows»/«El que fem a les ombres» (HBO), la que considero la millor comèdia televisiva actualment en funcionament. La tercera temporada —que no sabria dir-vos si és millor o pitjor, però que ha satisfet totalment les meves expectatives— s’inicia dies després de la gran massacre que tancava la temporada anterior. Contra tot pronòstic i degut a la desaparició de gran part dels seus membres, Nandor i Nadja són nomenats membres de ple dret del Consell Vampíric. A molts capítols d’aquesta temporada veurem com aquests dos es desempalleguen en les seves funcions oficials, mentre Laszlo i Colin Robinson se les campen pel seu compte com a insòlit duet. Guillermo, mentrestant, és ascendit de criat a guarda-espatlles, tot i que a l’hora de la veritat acaba fent d’home per a tot, com de costum.
Confessaré que els moviments de càmera bruscos (figura que estem veient un reportatge documental) i la foscor ambiental obligada per la temàtica dificulten de vegades la comprensió del que està passant, o sigui que diria que aquest programa millora després d’un segon visionat. No detallaré gran cosa del contingut de la temporada, només avançaré que hi ha una sirena, homes-llops, aeròbic i la reaparició de personatges que crèiem desapareguts. El capítol quart en el qual se’n van tots a Atlantic City convidats pels veïns m’ha semblat particularment sucós. El final de temporada troba els vampirs dispersos als dos costats de l’Atlàntic; preguem perquè la quarta (ja aparaulada) arribi ben aviat.
Veig que ha tingut molt d’èxit la minisèrie d’horror «Midnight Mass»/«Missa de mitjanit» (Netflix). N’és el seu autor Mike Flanagan, que ja havia perpetrat una versió irreconeixible de «La maledicció de Hill House» de Shirley Jackson. L’acció té lloc en una petita illa habitada per una comunitat de pescadors on torna un fill pròdig que ha passat quatre anys a la presó. Paral·lelament un jove i carismàtic capellà ha arribat per substituir el vell pastor que va emmalaltir durant un viatge.
No rebentaré la natura de l’horror que s’instal·la al poble, però sí diré que es barreja inextricablement amb la devoció religiosa dels parroquians. A mi, aquestes comunitats que mesuren la bondat dels seus membres per l’assistència al servei dominical, d’entrada ja m’omplen d’aprensió. O sigui que no em farà pena tot el que els passi per culpa del seu fanatisme. Tot i això cal reconèixer que el guió presenta un cacau teològic que mereixeria un munt d’explicacions suplementàries.
Com que és una sèrie d’inici reposat i molt dialogada, hi ha qui l’ha considerat profunda, encara que és més aviat ensopida. Ensopida fins que ja no ho és i acaba com el rosari de l’aurora d’una forma que no admet disseccions. La presència de Henry Thomas (el que fou el nen d’E.T.) esdevé la cirereta del meu disgust.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada