París - Dakar

L’any 2018 el jove escriptor senegalès Diégane Latyr Faye descobreix a París El Laberint de l’inhumà, una novel·la de 1938 que va gaudir d’un èxit fugaç abans de rebre acusacions de plagi. Del seu autor T.C. Elimane, anomenat el «Rimbaud negre», no se’n va saber res més i Diégane, entusiasmat per la seva obra intenta retrobar-li la pista tants anys més tard. Aquest és el punt de partida de La memòria més secreta dels homes de Mohamed Mbougar Sarr (MÉSLLLLIBRES, traducció d’Oriol Valls) Vist el resum, no cal dir que aquest és un llibre especialment adequat per a lletraferits i, si hi hagués cap dubte, la citació inicial de Roberto Bolaño les esbandeix totes.

La investigació de Diégane ens trasllada a tres continents i a diverses èpoques mentre són convocades figures representatives de tots els oficis del llibre —autors, editors, crítics, acadèmics, periodistes…— i fins i tot alguns personatges reals (Ernesto Sábato, Witold Gombrowicz) en un encadenament de relats que s’entrelliguen a la manera dels grans textos de la literatura fantàstica. Al llarg de l’àmplia peripècia hi ha lloc per parlar de colonialisme, d’immigració, de l’holocaust i de la resistència, però sobretot molt d’Àfrica i de la seva relació amb Europa, i en especial amb França. 

No hi falta tot aquell món de màgia i de llegendes animistes, però també de brutalitat política que apareix sempre que es parla del continent africà. I, quan es tracta d’ambientar-se a l’escena literària parisenca, no surten gaire ben parats tots aquests crítics que contemplen amb una barreja de paternalisme i suspicàcia l’arribada de nous escriptors negres de llengua francesa. De fet la història del desaparegut T.C. Elimane reflecteix la incapacitat de la metròpoli d’assimilar la saba nova de les colònies.

Potser Mohamed Mbougar Sarr, que amb aquesta novel·la va guanyar el Goncourt l’any 2021, ha trencat l’apartheid al qual es veuen condemnats els escriptors negres que desembarquen a la capital, i ho fa amb un llibre que és, entre altres coses, un reflex d’aquesta situació. La memòria més secreta dels homes, tot plantejant l’habitual dicotomia entre l’experiència i l’escriptura, recorre un amè camí ple d’aventures, de sexe, d’amistat i de secrets. Només li retrauria una conclusió massa prolongada a un llibre que farà les delícies dels solitaris lectors de fons. 

Jovent de Barcelona

Smiley (Netflix)

Orígens: una obra de teatre per a dos actors estrenada el 2012 a la sala Flyhard de Barcelona i que va esdevenir gradualment un èxit mundial. Tracta de la complicada relació amorosa entre dos homes de característiques antitètiques. Funciona també com a humorística obra didàctica sobre el món gai adreçada a un públic heterosexual.

De què va: la translació al format de sèrie de vuit capítols de les peripècies d’en Bruno i l’Àlex ha obligat a incrementar fins a l’absurd les dificultats que troben per gaudir del seu amor. Ha calgut envoltar-los d’altres trames paral·leles que es refereixen al sexe en la maduresa, les oportunitats perdudes o els interessos diversos (o fins i tot oposats) dins de la parella. Cal dir que el millor de la funció són els enfrontaments entre els dos protagonistes i que tota la resta té un cert aire de farciment. Les referències a la screwball comedy i més en concret a La fiera de mi niña li venen grans, tot i que alguns recursos, com la pantalla partida, es fan servir de manera molt eficaç.

Els actors: en general els he trobat molt adequats, tot i que la majoria no són gaire coneguts. Carlos Cuevas (Álex) i Miki Esparbé (Bruno) justifiquen amb el seu treball el visionat de la sèrie. Pepón Nieto fa un personatge massa tòpic i passat de moda. Curiosament Ramon Pujol, que fa de parella de recanvi de Bruno, va ser qui va estrenar l’obra fa deu anys en el paper d’Àlex. 

Quina Barcelona: la ciutat que presenta Smiley és la pròpia d’un anunci de torrons, potser perquè l’acció té lloc durant les festes nadalenques i es treu bon profit de les il·luminacions (molt especialment en els carrerons de la Ribera).

La polèmica: hi ha hagut alguna queixa perquè dos actors heterosexuals facin papers de gai. També s’han sentit protestes perquè els únics que parlen català són els membres de la família més burgesota.

En poques paraules: tova i ensucrada, destinada a un públic ampli i familiar. Redimible per les espurnes que fan saltar Esparbé i Cuevas.

Fácil (Movistar+)

Orígens: Lectura fácil la sensacional novel·la de Cristina Morales que narra les experiències de quatre cosines discapacitades intel·lectualment que viuen en un pis tutelat de la Barceloneta. El text combina tècniques diverses com la prosa administrativa, les actes assembleàries, els fanzines o els escrits en lectura fàcil.

De què va: s’ha perdut gran part de l’acidesa punk i la transgressió sexual de l’original i les aventures de les quatre cosines han esdevingut gairebé una sitcom de discapacitats. Les assistentes socials adquireixen un paper que a la novel·la no existia.

Els actors: com que no és discapacitada, Natalia de Molina grinyola pel seu capteniment exagerat, que potser acceptaríem si es tractés d’un cas real. Anna Castillo resulta monòtona en el seu cabreig permanent sense matisos. Molt millor Coria Castillo i Anna Marchessi, l’única veritablement discapacitada de les quatre. Al seu voltant una colla d’eficaços actors catalans —Bruna Cusí, Francesca Piñon, Clara Segura, Àgata Roca, Albert Pla o David Bagés— que sempre fan bo de veure.

Quina Barcelona: rodada en gran part a la platja i el barri de la Barceloneta, dels quals se’n treu un bon partit sense caure en el pintoresquisme.

La polèmica: igual que en el cas anterior s’ha criticat que la majoria de les protagonistes no sigui discapacitada de debò, encara que per qüestions logístiques m’imagino que seria un malson treballar amb tot un elenc amb diversitat funcional. Per altra banda Morales ha criticat durament la sèrie per l’aigualiment del seu potencial crític «porque se pretende llegar al gran público democrático».

En poques paraules: Fácil es fa curta i es troba a faltar una mica més d’aprofundiment. De totes maneres val la pena fer-hi una ullada pel tipus de personatges que representa, poc habituals a la ficció televisiva.

Autodefensa (Filmin)

Orígens: en aquest cas no s’adapta res, tots els guions són originals de les actrius Berta Prieto i Belén Barenys, i de Miguel Ángel Blanca.

De què va: dues noies de vint-i-tants (tipus escola concertada de Sant Gervasi o La Bonanova) van de festa, carden sense gaires ganes, es droguen una mica i xerren mig conilles ajagudes al llit. Els episodis varien entre l’antropologia autoirònica, el pamflet en contra dels homes, l’adaptació al món local del moviment «me too» o l’escriptura automàtica de les reunions d’amics. També es percep la influència de Girls, com a mínim a l’episodi on hi ha una trobada amb un escriptor.

Els actors: Berta, Belen i els seus amics. La poca professionalitat de l’elenc queda compensada per la seva autenticitat. Presència destacable, la del polifacètic Eloy Fernández Porta.

Quina Barcelona: filmada als llocs on viuen i es diverteixen Berta Prieto i Belén Barenys. Realisme brut a pisos de Gràcia, al Razzmatazz o la Sala Apolo i els carrers anònims de la matinada.

La polèmica: la sèrie ha ofès a tothom a qui havia d’ofendre començant pel mega-corcó Carlos Boyero, que la va qualificar de «sonrojantemente feminista».

En poques paraules: «Autodefensa» no és per a tothom. A mi m’ha deixat fred aquest jovent tan desmotivat, però sé de bastants espectadors que s’hi han reconegut.

El català com atrezzo

Família catalana model

Amb escassos dies de diferència s’han estrenat tres ficcions televisives que tenen la Barcelona actual com a escenari, les tres amb un equip majoritàriament català, però parlades en castellà. Malgrat això totes elles inclouen algun personatge que deixa anar frases en català, no sempre de manera orgànica, sinó només com una nota de color local, tan barcelonina i decorativa com els panots de la flor o la silueta de la torre de Collserola. L’ús de l’idioma no sol respondre a cap model real i per tant resulta desconcertant per a un parlant habitual.

A Smiley (Netflix) els únics que fan servir el català són els membres de la família Sunyer, precisament la més burgesa que hi surt. Els Sunyer constitueixen una curiosa bombolla lingüística, perquè parlen català entre ells, però no el parlen amb ningú més, ni hi ha ningú que els hi ho parli. A més d’aquesta família especialeta, la sèrie (que té ambientació nadalenca) fa alguna referència folklòrico-didàctica al caganer i el tió, i ens regala una versió oblidable d’El noi de la mare cantada per Lluís Gavaldà. Cal afegir que, en compensació, Smiley disposa d’una versió doblada al català on hi intervenen (sempre que és possible, com és el cas dels dos protagonistes) els mateixos actors originals.

Les protagonistes de Fácil (Movistar+) són quatre cosines trasplantades a la Barceloneta des d’algun lloc no precisat de la península. Per demostrar la seva integració una d’elles es fa dir Àngels i una altra de tant en tant diu «no fotem». Al seu voltant hi ha grapat de personatges interpretats per actors catalans, tot i que alguns —Albert Pla, Cesca Piñón, David Bagés—es presenten com a monolingües castellans. Però el cas curiós és el d’aquells personatges que de tant en tant deixen anar alguna frase en català, com els de la Bruna Cusí o la Clara Segura, però que entre elles dialoguen en castellà, o el d’Àgata Roca que de vegades parla al seu fill en un idioma o un altre, uns comportaments sense reflex a cap realitat lingüística coneguda.

El tractament més realista de la llengua el trobarem a Autodefensa (Filmin), malgrat que les protagonistes són dues amigues catalanes que es parlen entre elles en castellà (aquestes coses passen) i els escassos personatges que els hi donen la rèplica s’expressen també en castellà. Però en les escenes on se les veu amb la seva colla o de festa en algun local, les dues llengües hi apareixen de forma naturalista i creïble, i no sonen mai com una concessió.

Ja veieu que no és fàcil trobar a l’audiovisual en castellà un tractament versemblant de la nostra llengua i aquests exemples encara són remarcables per la voluntat de fer-la petar una estona: sovint en ficcions d’aquest tipus ens hem de conformar amb un «adeu» o un «collons!» escadussers i para de comptar. 

L’ànima de l’edifici

Per familiaritzar l’orella a altres dialectes de l’espanyol, la dicció clara i plena de «boludos», «ortos» i «conchas-de-tu-madre» d’El encargado és ideal. La sèrie creada per Mariano Cohn i Gastón Duprat i que es pot veure a Star+ via Disney+ se centra en Eliseo, el porter d’una finca benestant de Buenos Aires que, després de 30 anys de dedicació devota al bon funcionament de l’edifici, veu com perilla el seu lloc de treball. Efectivament, un grup de veïns projecta enderrocar l’habitatge del terrat on viu Eliseo per construir-hi una piscina. Durant els dies previs a l’assemblea dels propietaris el porter mirarà de manipular la seva intenció de vot tot aprofitant el profund coneixement que té de tots ells.

Cohn i Duprat (El ciudadano ilustre, Mi obra maestra, Competencia Oficial…), un curiós tàndem de directors i guionistes, ja havien fet un film entorn d’un edifici —la casa Curutchet de Le Corbusier— a la notable El hombre de al lado de 2009. A El encargado, el magnífic immoble brutalista on s’esdevé l’acció es troba en un barri burgès de Buenos Aires que fa pensar en la Bonanova de Barcelona. Els seus copropietaris presenten una bona mostra de les classes altes contemporànies a l’argentina, tot i que la intenció sociològica no sigui una prioritat de la sèrie. El que la caracteritza és un to a mig camí de la comèdia implícita i el suspens inquietant. Eliseo, malgrat la seva façana afable i servicial, amaga un rerefons calculador i venjatiu que aplica amb creativitat a les diverses idiosincràsies del veïnat.

Si l’equilibri dels guions, que oscil·len entre la comèdia i el drama és un dels punts forts d’El encargado, l’element imprescindible és el protagonisme de Guillermo Francella, un actor reconegut especialment pels seus papers humorístics, que aquí revela la seva faceta de sociòpata ocasional mitjançant un instantani canvi d’expressió. Molt recomanable. 

Filmoteca forçosa (92)

Pinocchio (Guillermo del Toro i Mark Gustafson, USA 2022 (Netflix))

Versió lliure i particularment fosca del ja fosc clàssic de Collodi. Ambientat a la Itàlia feixista i amb un protagonista sorprenentment simpàtic. En comparació a les moltes  adaptacions existents, aquesta és molt superior a la mitjana. (8)

Historias para no contar (Cesc Gay, Espanya 2022 (Verdi-Park))

Cinc històries sense gaire suc, mig salvades pel treball dels intèrprets. El veredicte ens el donen fet: potser no calia haver-les contat. (6)

Fire of Love (Sara Dosa, USA 2022 (Disney+))

Remarcable documental sobre la vida i la mort d’una parella de vulcanòlegs. Insòlitament fascinant i amb imatges espectaculars. (8)

Més enllà dels dos minuts infinits (Junta Yamaguchi, Japó 2021 (Filmin))

Comèdia sobre viatges temporals feta amb quatre quartos. Modesta, enginyosa i divertida. (7)

Close (Lukas Dhont, Bèlgica 2022 (Renoir))

La tendra amistat entre dos adolescents té una mala fi a causa dels micromasclismes quotidians. Escrita de forma impecable i amb un jove protagonista memorable. (8)

Mascarpone (Matteo Pilati i Alessandro Guida, Itàlia 2021 (Filmin))

Comedieta dramàtica i gai sobre aprendre a refer la teva vida i preparar un bon tiramisú. Adequada per a un diumenge a l’hora de la migdiada. (6)

La geganta reticent

Amb tossuderia potser mal encaminada insisteixo a trobar-hi sentit al gènere súper-heroic, que visiblement és el predominant en la ficció visual de consum; i ho faig a través d’aquelles obres que percebo dotades d’un punt d’originalitat —sovint via l’humor— que les fan destacar sobre la resta. És el cas de She-Hulk: Attorney at Law (Hulka pels amics), una sèrie que ha escrit Jessica Gao i es pot veure a Disney+ a partir d’un personatge que jo desconeixia, tot i que està en funcionament a les pàgines dels còmics des de l’any 80.

La Jennifer Walters és una advocada soltera d’uns 30 anys. Ran d’un accident de cotxe rep una transfusió de sang del seu cosí Bruce Banner de la qual en sortirà amb una propensió a convertir-se en la versió femenina de l’increïble Hulk. La sèrie combinarà així els casos jurídics del bufet on treballa la Jennifer, els seus intents d’enriquir la seva vida amorosa i les puntuals situacions que requereixen un xic de còlera super-heroica. I tot amanit amb humor i malícia auto-conscient.

De l’humor no en diré res, perquè és una cosa molt personal (i, si no em fa gaire gràcia, no és culpa seva), però els plets que hi surten m’han semblat una mica mè, com posats per obligació. I dels secundaris en nòmina no n’hi ha cap que susciti gran interès. En quant a la vida sentimental de Hulka el que més m’ha cridat l’atenció és que té molt més èxit quan és una geganta verda i musculada que quan té el cos menut i perfectament encisador de l’actriu Tatiana Maslany. Deu respondre a algun fetitxisme propi del desig heterosexual.

Pel que fa a les bromes post-modernes que ironitzen sobre els tics de la Marvel i que violen sovint la quarta paret, benvingudes siguin. Encara més quan suposen fer botifarra a les previsibles enrabiades dels masclets immadurs que no suporten veure dones protagonitzant les seves ficcions. Tot i això, quan es critiquen el recurs als conflictes amb el pare, les escenes post-crèdits o la batussa total que clou l’últim episodi com a clixés sobreexplotats, però que s’acaben utilitzant igualment, es dona el missatge contradictori que popularment es defineix com voler repicar i anar a la processó.

Hulka, potser molt menys revolucionària del que es pensa i amb una corrua de convidats especials (Daredevil, Leap-Frog, Titania, Wong, Abomination…) que dedueixo que faran la delícia dels fanàtics de la Marvel, però que deixaran fred als més profans, resulta una benedicció a mitges destinada una vegada més als mateixos de sempre.

Crònica d’un divorci

Fins ara la sèrie The Crown havia gaudit d’una existència privilegiada, admirada per la majoria com a la joia de la corona (perdó per la redundància) de la plataforma Netflix. Però ha estat suficient que el model real en el que es basa la seva protagonista traspassés, perquè comencessin a sorgir veus que es qüestionaven la veracitat del que allí s’explica. Potser es deu al vell prejudici que impedeix parlar malament dels morts, però per primera vegada en la història de la seva emissió els monàrquics més acèrrims han exigit la inclusió d’un rètol que advertís que es tractava no pas d’un documental d’història sinó d’un programa de pura ficció.

Si no hi havia prou amb aquest enrenou mediàtic, la cinquena temporada ha suposat també una renovació dels actors que interpreten els diversos personatges d’aquesta comèdia reial, uns canvis que que en general no li han fet cap favor. Imelda Staunton hereta el paper de la reina Isabel II i, malgrat les seves bondats com a actriu que hem admirat en treballs anteriors, demostra ser totalment inadequada. No és només la poca semblança física respecte al seu model (al cap i a la fi Olivia Colman se’n sortia prou bé encara que les faccions no l’acompanyessin), sinó l’aspecte general que ofereix: rabassuda, desposseïda de carisma i definitivament pagerola.

Serveix de consol menor constatar que en aquesta temporada la reina Isabel té escàs protagonisme, tot i que tàcitament sigui el personatge titular, ja que —amb l’excepció d’un sol episodi— tots els capítols tenen a veure d’una manera o d’una altra amb el deteriorament del matrimoni entre Carles i Diana. Com que els fets que es relaten són relativament recents, molts d’ells els recordem perfectament i, a menys que siguis un fanàtic de la princesa (o, més improbablement, del príncep), t’acabarà fatigant tanta monotonia temàtica. A més els actors que interpreten la reial parella no acaben de rutllar, tot i que per motius diferents. Resulta impossible identificar a Dominic West/McNulty  amb el poc airós Carles i, si Elizabeth Debicki s’aproxima més al físic de Diana, la seva actuació plena de tics (caiguda d’ulls, mirades per sobre l’espatlla…) respira artificiositat. Diré de passada que tampoc l’elegant Olivia Williams té el físic més adequat per fer de la resseca Camilla.

Però el pitjor pecat de la temporada és que molt sovint sigui simplement avorrida. Fins ara cada episodi, tot i formar part d’una narrativa més extensa, funcionava en certa manera com una història tancada on un parell de fils aparentment independents arribaven a una concordança temàtica. No succeeix això en una temporada teledirigida a concloure amb el divorci dels prínceps i on la resta d’històries secundàries —els orígens de la família Al-Fayed, l’afició del Duc d’Edimburg per les tartanes, els problemes de la reina per sintonitzar el televisor— són o bé banals o bé mancades de qualsevol interès. Es diria que Peter Morgan, el guionista de tot plegat, ha patit un dèficit d’inspiració que esperem que sigui temporal, perquè fins ara The Crown era una de les grans alegries que ens proporcionava la televisió.  

Filmoteca forçosa (91)

Cinco lobitos (Alauda Ruiz de Azúa, Espanya 2022 (Filmin))
Meravellós i precís retrat naturalista sobre el caràcter reversible de la maternitat. Laia Costa, Susi Sánchez i Ramón Barea estan sensacionals. (9)

El cuarto pasajero (Álex de la Iglesia, Espanya 2022 (Balmes))

Té una primera mitja hora prometedora; després s’aboca als estirabots i la confusió tan estimats pel director. El millor amb diferència, el personatge d’Ernesto Alterio. (6) 

As bestas (Rodrigo Sorogoyen, Espanya 2022 (Verdi))

Conflictes moderns per a un drama rural de tota la vida. Conduït amb mà ferma i unes interpretacions impecables. (8)

Vasil (Avelina Prat, Espanya 2022 (Boliche))

Delicat retrat de personatges sobre la trobada d’un jubilat malhumorat i un immigrant sense sostre. Karra Elejalde i Ivan Barnev brillen en aquest antidrama minimalista. (7)

My Policeman (Michael Grandage, Regne Unit 2022 (Amazon))

Grandage, prestigiós director teatral, no aporta cap distinció a un melodrama sobre un policia armaritzat a l’Anglaterra dels anys 50. El bell Harry Styles, molt verd com actor. (6)

The Wonder/El prodigi (Sebastián Lelio, Regne Unit 2022 (Netflix))

Film d’època sobre fanatisme religiós barrejat amb trastorns alimentaris. Remarcable per l’estètica tenebrista i la interpretació de la sempre poderosa Florence Pugh. (7)

L’acne de la monarquia

Els encantadors adolescents enamorats de Heartstopper no estan sols a Netflix, ja que tenen una mena de rèplica sueca a Young Royals (Joves alteses), on el rebel príncep Wilhelm és internat a la prestigiosa escola Hillerska com a càstig a la seva dissoluta vida nocturna. Allà s’enamorarà perdudament d’algú tan poc apropiat com Simon, un becari d’origen immigrant.

Realment la sinopsi no sona gens prometedora, ja que la combinació de reialesa i joventut fa témer una versió gai de Sissi. Però la sèrie de Lisa Ambjörn l’encerta en retratar uns personatges amb comportaments creïbles, interpretats a més per actors de l’edat que pertoca a uns estudiants de batxillerat i dotats d’uns físics realistes que no defugen l’acne o l’excés de pes. A diferència dels quasi angelicals noiets de Heartstopper, aquí hi ha sexe i drogues, però en racions raonables (res a veure amb les orgies perpètues d’Elite).

Significativament el factor homosexual no és el handicap més gros que troba la parella (al cap i a la fi ens trobem entre joves de classe alta de la liberal i civilitzada Suècia), sinó el classisme que desvetlla la intromissió d’un plebeu. En quant al que es refereix a la monarquia, tampoc es produeix un gran daltabaix, malgrat que el príncep està al capdavant de la línia successòria. De totes maneres la representació que es fa de la casa reial suggereix que són gent senzilla, d’aquells que sopen a la cuina quan no tenen compromisos. No sé si això té cap correlat amb la realitat de la corona sueca, tot i que a la sèrie el tron és ocupat per una reina (Pernilla August, a qui no veia d’ençà que fou la mare d’Anakin Skywalker).

Els guions de Young Royals presenten algunes irregularitats entre les dues temporades (el personatge del pare de Simon desapareix de sobte i el tractament de l’autisme d’un dels personatges és francament erràtic), però la sèrie és una opció molt vàlida d’entreteniment juvenil i Edvin Ryding interpreta a la perfecció el compromès paper del príncep. 

Quatre vides petites

 

L’anglesa Barbara Pym (1913 - 1980) va publicar entre 1950 i 1961 sis novel·les que van ser rebudes amb un interès molt moderat. Descoratjada per la indiferència del món editorial, va entrar en una llarga etapa de silenci de la qual la va fer sortir el gran poeta Philip Larkin, quan la va considerar en una enquesta com a autora injustament valorada. Gràcies a aquesta publicitat tardana la seva reputació pujà com l’escuma i li permeté publicar encara tres novel·les més abans de la seva mort. Des de llavors Pym té un lloc assegurat al panteó dels deus menors de les lletres angleses sota l’injust apel·latiu de «Jane Austen del segle XX». Cert que les dues autores s’ocupen d’afers domèstics i eviten els fets gaire dramàtics, però mentre que Jane tracta amb enginy, humor i intel·ligència la vida dels petits propietaris i l’aristocràcia de principis del XIX, Barbara retrata meticulosament anodines existències de classe mitjana d’una grisor que trenca el cor.

Almenys això és el que passa a Quartet de tardor (Editorial Les Hores) de 1977, la novel·la que va inaugurar els seus anys de «renaixement» final. La protagonitzen quatre empleats d’una oficina que mai sabrem a què es dedica, ja que la novel·la ens escatima qualsevol detall laboral, encara que deixa entendre que les seves prestacions són totalment prescindibles. Tots ells superen la seixantena (com se’ns repeteix diverses vegades) i la jubilació de les dues dones (la Letty i la Marcia) és un dels fets més remarcables de tot el llibre i en tot cas el més crucial.

Quatre personatges que comparteixen moltes hores al dia i que tanmateix mantenen una relació mínima. Gent gairebé sense vincles familiars —un vidu i tres solters— ni amicals, que no tenen aficions i que, quan tenen uns dies de vacances els hi representa un problema. Encara que l’acció té lloc als anys 70, es diria que viuen en un temps remot, ja que no disposen ni de televisor ni de telèfon propis. La litúrgia, la parròquia i el seu pastor són les seves distraccions més freqüents i, quan no conreen els seus prejudicis, es lliuren al tafaneig de vides alienes, mentre les organitzen mentalment. Tot plegat unes vides tristes que eviten gairebé qualsevol mena de plaer (només cal veure com mengen!) i que ocupen les hores fent cabòries sobre trivialitats. 

    La senyora Pope esperava amb expectació que la Letty li expliqués què havien menjat. Un bistec per al pare G. li havia semblat adequat, perquè al cap i a la fi ell s’havia encarregat de la cerimònia, i va comentar que als clergues els agradava la carn i fins i tot la necessitaven. La tria dels ous Florentine per part de la Letty li hauria semblat una mica frívola i insensible, com portar roba de color «blau marí francès» en un enterrament. Què tenien de particular els francesos o la idea dels francesos? ¿Ara que formàvem part de la CEE, les coses serien diferents, canviarien les actituds? O se’ns encomanaria la seva suposada frivolitat? Així, doncs, la Letty només va dir que havien pres «un plat a base d’ou».

    —Bé, els ous són tan nutritius com la carn, a la seva manera —va declarar la senyora Pope—, o sigui que segurament ara no li vindrà de gust menjar-ne un altre.

    —Em sembla que amb una tassa de te…

No hi havia res com un bon te i una conversa confortable sobre incineracions.

La grisor d’aquest món mesquí pot ser aclaparadora i ni tan sols estic segur que Pym senti pietat pels seus personatges. Afortunadament una lleugeríssima pàtina d’humor fa que la lectura de Quartet de tardor sigui prou suportable i no ens envaeixi una onada de misantropia.

Oh la la, l’amour!

Cada vegada costa més ser original en el competitiu món de les sèries i de vegades el camí de la distinció passa per indrets realment excèntrics. És el cas de Mammals-Mamífers (Amazon Prime), un sèrie escrita per Jez Butterworth (Edge of Tomorrow, Spectre, Indiana Jones 5) que tracta d’un assumpte tan vell com les crisis matrimonials i l’adulteri. Per evitar caure de ple en territori fressat, Mammals empra diversos estratagemes:

• la introducció de motius neurobiològics, comuns a tots els mamífers, per justificar les infidelitats humanes
• un grapat de detalls inexplicables i absurds (una balena, Tom Jones…)
• l’evasió d’un dels personatges a un temps passat on es relacionarà amb personatges històrics

En canvi no se m’acut elecció més tòpica que la de fer que la dona infidel sigui francesa (encara que la interpreti una suïssa, Melia Kreiling), perquè ja se sap que totes les gavatxes són unes fresques. Això permet a més farcir la banda sonora de cançons franceses conegudíssimes, cosa que sempre resulta agraït. També frega el clixé que Sally Hawkins faci una vegada més de rareta entranyable: la pobra no pot estar més encasellada.

Aquí l’únic que surt relativament ben parat és James Corden, un actor que habitualment provoca una irritació gairebé universal, però que en aquesta ocasió retrata força bé el desempar i la depressió. Tret d’en James i que la sèrie és curta (sis episodis de menys de mitja hora), pocs motius hi ha per recomanar Mammals, que (a sobre) conclou en una irresolució que promet seqüela.

Els lletraferits també riuen

Fa quatre anys ja vaig parlar de Tom Gauld aquí i aquí. Ara hi torno amb motiu de la publicació de La venganza de los bibliotecarios a l’editorial Salamandra. Es tracta d’un volum gruixut, molt ben dissenyat i molt ben traduït (per Carlos Mayor), dedicat a fer humor a partir del món del llibre. Tots els seus estaments hi són representats sense cap discriminació: escriptors, editors, correctors, periodistes, llibreters, crítics, bibliotecaris i, per descomptat, lectors. Potser es podria dir que la seva manera de dibuixar és simple en excés, però el seu bonic esquematisme de línia clara amb paleta cromàtica de color pastel no fa nosa i potencia el caràcter intel·lectual d’aquestes tires còmiques.

Els que coneixien En la cocina con Kafka hi retrobaran el seu estil sorneguer, erudit i amablement absurd. La venganza de los bibliotecarios és un autèntic regal per a tots els que ens agrada el vici de llegir.

Filmoteca forçosa (90)

La historia oficial (Luis Puenzo, Argentina 1985 (Filmin))

Ara que es parla tant d’Argentina 1985 convé revisar aquest drama corprenedor sobre els desapareguts i els que giren l’esquena a la història. Norma Aleandro és tota una revelació. (9)

Los cronocrímenes (Nacho Vigalondo, Espanya 2006 (Filmin))

Conte de viatges temporals de baix pressupost. Parteix d’una idea que potser va ser enginyosa en el seu moment, però l’execució s’acaba fent pesada. (6)

Black Panther (Ryan Coogler, USA 2018 (Disney+))

Prometedora combinació d’intèrprets potents i primitivisme «high-tech». Llàstima que acabi igual que totes les ficcions super-heroiques. Un punt afegit pels rinoceronts cuirassats. (7)

Don’t Worry, Darling (Olivia Wilde, USA 2022 (HBO max))

Bella i intrigant distopia que es desinfla del tot, quan es descobreix un gir de guió estúpid i insultantment simbòlic. (6)

Lugares donde nunca hemos ido (Roberto Pérez Toledo, Espanya 2021 (Filmin))

Cinc diàlegs ben escrits i ben interpretats amb un rerefons d’amor i de sexe. Quina pena que aquesta sigui una obra pòstuma. (7)

Mass (Fran Kratz (USA 2021 (Movistar+))

Drama catàrtic sobre dos matrimonis que es troben per superar l’acte violent que els ha unit. Actuacions colpidores, en especial de Martha Plimpton i Ann Dowd. (8) 

D’ahir a avui

Reboot és una sèrie en clau de comèdia de Steven Levitan (Modern Family) que emet aquí la plataforma Disney. Va sobre una sitcom, Step Right Up, que va ser popular a principis dels anys 2000 i que va ser cancel·lada quan els seus protagonistes van decidir emprendre altres camins professionals (amb resultats desastrosos). Vint anys més tard, la filla ressentida del guionista de la sèrie original proposa reflotar-la amb la cooperació de l’antic equip.

Reboot juga amb els efectes del pas del temps tant sobre les persones com sobre les formes artístiques dominants. Si Step Right Up era una típica i beneitona sitcom familiar —de matrimoni amb fill i un ex-marit penques com a nota discordant—, la sèrie renovada vol ser àcida, ideològicament progressista i una mica fosca. L’inevitable enfrontament dels guionistes antics amb els nous proporciona alguns dels moments més divertits de Reboot, on els veterans Fred Melamed, Rose Abdoo i George Wyner gaudeixen de freqüents oportunitats de lluïment.

Una sèrie sobre una altra sèrie podria sonar a concepte massa intel·lectual (pel seu caràcter metafictici), però el cert és que funciona perfectament, tant pels guions com per uns actors que tenen el cul pelat en això de participar en sitcoms. Tan memorables són els enfrontaments de Paul Reiser (The Kominsky Method, Stranger Things) amb la seva filla a la ficció Rachel Bloom (Crazy Ex-Girlfriend), com els de Keegan-Michael Key (Parks and Recreation, Schmigadoon!) amb la seva ex-xicota Judy Greer (Arrested Development, Archer). Els vuit episodis es fan curts i deixen amb ganes de més, cosa que no es pot dir gaire sovint d’una sitcom de nova creació. 

L’artista i la verge

Quan no parlava de la seva granja a l’Àfrica, Karen Blixen excel·lia en l’escriptura de contes que publicava sota el nom d’Isak Dinesen. Encara que els seus relats adoptaven la forma de les rondalles tradicionals, sovint contenien un rerefons ben adult, com es pot comprovar a les cèlebres El festí de Babette o Una història immortal. O a Erhrengard, la seva nouvelle pòstuma que podem trobar a la col·lecció Petits Plaers de Viena en traducció de Maria Rossich.

En efecte, l’acció d’Ehrengard té lloc en un petit principat de l’antiga Alemanya, perdut en el temps, amb el seu sobirà, el seu castell i el jove príncep en edat de casar-se, igual com a tots els contes clàssics de fades. Quan la princesa consort quedi embarassada, es retirarà a un palau amagat amb una petita cort de companyia. Entre ells hi ha la jove Ehrengard, una guerrera pura i intrèpida com una Valquíria. El pintor Cazotte s’obsessionarà amb ella fins el punt de voler-la seduir, però no de la forma tradicional, sinó d’una altra molt més exquisida.

Però sí, en fi, la veritat és que els déus són uns companys de joc perillosos, i hauria de procedir amb cautela i cura màximes. S’hauria de mantenir en espera, immòbil com un mort, com el lleó que espera l’antilop al costat d’una bassa. Fins el més lleu moviment podria fer-lo fracassar irremeiablement. Perquè al capdavall ell mateix, artista i àrbitre, amant i servent d’aquesta jove feminitat, havia decretat des del principi que la donzella no havia d’enrojolar-se d’indignació davant d’un assalt, sinó d’èxtasi a la vista d’una revelació: no per protesta ni en defensa pròpia, sinó amb consentiment i rendició!

Estructurada en tres parts de tons i ritmes molt diferents, com si es tractés d’una peça simfònica, Ehrengard ens condueix amb deliciosa prosa per inesperades peripècies que fugen del camí fressat. Aquí galant, després pastoral, més tard dramàtica, aquesta és una novel·leta màgica que ens obre inusitades perspectives sobre l’amor, l’art i l’honor. Pura delicatessen.