dilluns, 3 de gener del 2022

Catàleg de malsons

Mentre que, de sempre, s’ha considerat que els homes escriptors s’han dedicat a explicar assumptes d’abast universal, la tradició dictava que les escriptores s’ocupessin exclusivament d’àmbits menors, domèstics i «femenins». Víctimes d’aquest malentès, Jane Austen s’ha vist tractada com si fos una autora de novel·la rosa o Mercè Rodoreda com una encantada dels ocellets i les flors. Per fortuna aquests prejudicis es van perdent, en part perquè la literatura és un dels camps en el que la paritat de gènere és més present, en part també perquè el públic lector és actualment majoritàriament femení.

Daphne du Maurier (1907 - 1989) és una altra d’aquestes escriptores que va haver de suportar l’etiqueta d’«autora de novel·la romàntica», com si «Rebecca» —la seva novel·la més famosa— no fos un cau infecte d’obsessions morboses. A sobre du Maurier, pel fet de ser enormement popular durant tota la seva vida, hagué de superar la prevenció contra els «best-sellers» que sol tenir certa crítica i demostrar la seva qualitat literària.

Si a algú li quedaven dubtes, faria bé en llegir «La pomera i altres contes» (Les Altres Herbes, maig del 2021, bona traducció de Marta Pera Cucurell), un recull de set peces ben variades que exposen clarament les virtuts de du Maurier en diferents gèneres veïns. L’únic tret que comparteixen tots aquests relats és el seu caràcter inquietant i la presència de la mort en tots ells, encara que no sempre en una posició central.

S’inicia amb «Els ocells», cèlebre per l’adaptació que va filmar Alfred Hitchcock, encara que el conte és força diferent i només coincideix en la letal rebel·lió de les aus. Aquí no hi ha trama amorosa ni cap toc de glamur, només una família de pagesos que ha d’afrontar la crisi amb les eines que disposa. «La pomera» també presenta un cas d’insurrecció de la natura, encara que de tipus més personal, ja que l’arbre del títol sembla estar posseït per l’esperit de la difunta (i passivo-agressiva) esposa del protagonista.

«El fotògraf», en un ambient de luxe i «riviera» propi de Noel Coward, té com protagonista una duquessa frívola i avorrida que inicia una aventura amb un fotògraf esguerrat del qual aviat es cansa. Potser és el conte més lleuger del recull i el més humorístic (d’humor negre, s’entén). «Fes-me un altre petó, foraster» narra com un mecànic solitari coneix una noia atractiva que oculta un perillós misteri.

«Monte Verità» és el relat més llarg i el més estrany, per la deriva que pren la relació entre dos amics excursionistes i la dona d’un d’ells, on intervé un monestir dalt d’una muntanya i una curiosa secta d’adoradores del sol. El breu «El vell», on el narrador sospita que s’ha produït un crim al si de la família que viu al costat, m’ha decebut per un final sorprenent que no he acabat de comprendre. El bon to es recupera a «Cap motiu», una narració detectivesca on s’investiga el motiu pel qual una dona aparentment feliç es va suïcidar tot d’una.

En resum, un llibre que, un cop el comences, no pots abandonar, escrit sense trampes efectistes i amb sòlida qualitat. Un entreteniment de categoria. 


10 comentaris:

  1. Tota la raó, però de malsons sí que en genera, he, he.

    ResponElimina
  2. pintón!, salgo a por él, (el libro). Gracias Allau, por comenzar el año tan marchoso.

    ResponElimina
  3. Todavía hay quien piensa que existe una "literatura masculina" y que la excelencia literaria solo la alcanzan las mujeres disparatadas o las enloquecidas algo extraviadas. Cada día me parece más de necios encasillar a los escritores y escritoras por su género, excepto que se refiera al género literario.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una vegada vaig participar en un experiment: calia endevinar d'una sèrie de deu textos quins havien estat escrits per homes i quins per dones. T'alegrarà saber que l'índex d'encerts entre els participants va ser penós.

      Elimina
  4. No saps que content estic que coincidim en aquest llibre i que reivindiquis la figura de du Maurier. Quan he vist que el ressenyaves m'he temut el pitjor, però no, aquest cop estem molt d'acord. Em va encantar aquest recull l'any passat, i també La cosina Rachel. Just he començat l'any amb Rebecca per augurar un bon any lector (i de moment no va malament!), i també m'ha agradat, però en sabia massa cosa.

    Sobre la Pomera, a mi tots els relats em van agradar, no sabria dir quin més, fins i tot El vell. Molt ben trobats, molt inquietants i sempre amb girs que no veus venir. Em sembla una grandíssima autora i així ho dic sempre que en tinc l'oportunitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus que tots dos som fans de du Maurier. Caldrà que provi sort amb "La cosina Rachel" que tu deixes tan bé.

      Elimina
  5. Respostes
    1. Me ha encantado que te encante, y que el blog sirva para algo.

      Elimina