Filmoteca forçosa (66)

 

L’actriu del mil·lenni (Satoshi Kon, Japó 2001 (Filmin))

Visualment exquisida, explica a través de la biografia d’una mítica actriu tant la història del cinema japonès del segle XX com la imbricació entre art i vida. (7) 

This Must Be the Place (Paolo Sorrentino, Itàlia 2011 (Filmin))

El seu primer film en anglès pateix d’un guió massa ambiciós i força desorientat que queda eclipsat per l’excèntrica composició de Sean Penn. (6)

Peau d’âne (Jacques Demy, França 1970 (Filmin))

Adaptació musical d’un conte (incestuós) de Perrault. A mig camí entre el pop i el kitsch més cursi, a Demy cal perdonar-li ho tot. (7)

Le dernier métro (François Truffaut, França 1980 (Filmin))

Magnífic melodrama històric sobre l’ocupació nazi a París que és també un homenatge al teatre. Deneuve i Depardieu en el  punt àlgid de les seves carreres. (8)

Damage (Louis Malle, Regne Unit/França 1992 (Filmin))

Ningú com Louis Malle per aportar naturalitat i humanitat a les situacions més extremes. En aquest cas també bones dosis d’erotisme entre Binoche i (sorpresa!) Irons. (7)

Enemy (Denis Villeneuve, Canadà 2013 (Filmin))

Conte sobre el doble segons una novel·la de Saramago. Té la gravetat i l’hermetisme del vell «art i assaig», però també el pols ferm del director quebequès. (7)

El món és un escenari

Encara que adapti una novel·la d’Emily St. John Mandel de 2014, «Station Eleven» (HBO Max) sembla la sèrie ideal per temps de pandèmia. L’epidèmia de grip que ho desencadena tot en aquesta ficció té efectes molt més letals que el nostre Covid i delma seriosament la població humana. Els supervivents s’han de refugiar en un individualisme preindustrial amb certes ressonàncies de hippisme «new age».

L’argument involucra diversos personatges units pel món del teatre —de fet, la companyia ambulant Traveling Symphony, dedicada a la escenificació del repertori shakespearià té un paper central a la història—, cadascun dels quals protagonitzarà un dels episodis sense respectar la continuïtat temporal. Així, «Station Eleven» esdevé una altra d’aquestes sèries puzzle que cal anar reconstruint sobre la marxa, tot i que no és de les més difícils de seguir dins d’aquesta categoria. No juga en cap cas en el terreny de la ciència-ficció i la seva distopia és d’una toxicitat menor. A mi aquests relats corals, amb poca acció i molt ressò humà em vencen ja d’entrada, i la defensa que fa de les arts com a salvadores de l’espècie humana no em podria ser més simpàtica.

Com correspon a un programa amb visió de futur, l’elenc de personatges és multiètnic i correspon a un ampli ventall de tendències sexuals. La selecció d’actors no podria ser més eclèctica i menys adotzenada: Mackenzie Davies («Halt and Catch Fire»), Caitlin FitzGerald («Masters of Sex»), David Cross («Arrested Development»), Himesh Patel («Yesterday», «Don’t Look Up»), Lori Petty («Orange is the New Black») o Gael García Bernal.

L’única objecció que podria posar és una certa tendència a l’esoterisme i el lloc crucial que ocupa a la trama una novel·la gràfica titulada «Station Eleven», de la qual hem d’assumir la vàlua com un article de fe, ja que amb prou feines entrellucarem algunes de les seves pàgines. A casa hi ha hagut divisió d’opinions amb aquesta sèrie, hi ha qui s’ha avorrit, però a mi m’ha estimulat i m’ha semblat més original que la mitjana, o sigui que l’he de recomanar. 

Maleïts

Finalista del Premi Llibres Anagrama de Novel·la, del Premi Llibreter de Literatura Catalana i del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, a més de molt apreciada pels seus lectors (si he de fer cas als comentaris llegits a Twitter), era inevitable que «Terres mortes» (Anagrama, gener de 2021) de Núria Bendicho Giró no satisfés tan altes expectatives i constituís una considerable decepció. Es tracta d’un drama rural amb tots els ets i els uts, un gènere que en ple segle XXI sembla que només es pugui plantejar com un exercici d’estil.

S’inicia quan un desconegut mata d’un tret un dels fills de la família protagonista. A partir d’aquí la narració es desplega en el temps, tant explicant els antecedents de la història de la nissaga, com detallant les conseqüències del crim molts anys en el futur. El relat s’articula en capítols, cadascun d’ells amb el seu propi narrador, de manera que —com si es tractés d’un trencaclosques— no obtindrem una idea aproximada de l’entrellat de la trama fins que no arribem al capítol final. Tant la tècnica polifònica, com l’ambient rural i el cerimonial fúnebre que centra la novel·la recorden poderosament «Mentre em moria» («A I Lay Dying»), tot i que el drama dels camperols de Faulkner, al costat del tremendisme de Bendicho, pot semblar una alegre costellada.

En efecte «Terres mortes», protagonitzada per una família malastruga que sembla víctima d’una maledicció bíblica, acumula les malvestats fins a uns nivells tan extrems que poden semblar paròdics. Ho té tot: uxoricidi, fratricidi, incest, estupre, alcoholisme, prostitució, piromania i violència conjugal (crec que només hi falta una mica de bestialitat). I com a cirereta del pastís un nen esguerrat i un altre de ximple. No sé com es pot justificar una visió tan uniformement amarga de la vida, una que no ofereix pràcticament ni un bri d’esperança, però per a mi en resulta una lectura fatigosa i amb pocs al·licients.

L’únic tret que em redimeix una mica el llibre és la força de la seva prosa atemporal —la novel·la no fa referència ni a època ni a geografia concretes, tret del darrer capítol ambientat a Barcelona—, encara que sigui al servei de tanta truculència.

Tot feia l’olor de sempre. Aquella olor d’ombra molla en aquell espai arrodonit i acompanyat d’arbres llargs i prims d’escorça clara tacada de fosca i fulles massa verdes. Era aquella olor de mort estancada que fan els llocs amb massa aigua i massa vida. Hi havia diferents tonalitats de llum que es movien, perquè hi arribava una miqueta de vent entre les fulles per on passaven els rajos. Jo ja salivava perquè notava la set més que abans i hauria begut de qualsevol banda si no hagués estat perquè la vaig veure. Estava quasi despullada enmig de l’aigua podrida com ella, i els cabells que li quedaven dins del bassal es movien, perquè en acostar-m’hi una granota havia saltat a l’aigua i l’havia remogut tota però la resta del cos no. Una mà lletosa li havia quedat enfonsada i amb els dits entortolligats en les arrels feréstegues, i a vegades la podia veure i a vegades no, perquè hi havia pols de terra dins l’aigua. Aquell glop de mort era la mare.

Caldrà esperar per veure si en noves obres els dots evidents de Bendicho contribueixen a suscitar un interès que a «Terres mortes» ha quedat sota mínims. 

Una nova llar

Quan Jonas Poher Rasmussen tenia catorze anys va arribar al seu institut Amin, un refugiat afganès del qual s’explicava tota mena d’històries mítiques, com per exemple que havia vingut caminant des de Kabul. Els dos adolescents es van fer amics i han mantingut aquesta relació fins l’actualitat, quan tots dos acaben d’entrar a la quarantena. Poher Rasmussen, que és director de documentals, ha convençut Amin perquè expliqui per primera vegada la seva història, i ho ha fet a través de tècniques d’animació, un procediment poc freqüent en el gènere documental, amb dignes excepcions com «Vals amb Bashir» d’Ari Foman. De la col·laboració n’ha resultat el prodigiós llargmetratge «Flee» que tot just s’acaba d’estrenar.

La pel·lícula relata part de l’odissea viscuda per la família d’Amin, començant per la desaparició (i possible mort) del pare a Kabul i la fugida de la resta cap a Moscou. Abunden els episodis de privacions, fam, humiliacions i perill físic, però el to general intenta no ser uniformement depriment. Hi ha petits moments de felicitat, sigui fent volar un estel al carrer, mirant una cinta de Jean-Claude Van Damme o absorbint les peripècies d’un serial mexicà. Sempre sobre el drama predomina l’ansietat de trobar un lloc estable on viure i el dubte sobre haver arribat finalment a un bon port. Malgrat que Dinamarca es pot considerar un refugi «segur», aquesta desconfiança es reflecteix en la relació que manté Amin amb el seu xicot. Sí, efectivament Amin és gai, i la seva condició sexual també forma part de la història, però no és en cap cas la causa principal de les seves desventures, sinó que proporciona a la pel·lícula alguns dels moments més tendres.

Si «Flee» s’ha realitzat en dibuixos animats —amb algunes filmacions intercalades— és per mantenir en un relatiu anonimat el personatge d’Amin, que en realitat no es diu així i va ser acollit a Dinamarca sota la falsa premissa que tota la seva família havia mort a Kabul. L’estètica del film, propera a la línia clara, és agradable i eficient, tot i que en els passatges més angoixants els contorns es difuminen en una nebulosa blanca i negra. Malgrat l’estratègia de simulació visual, els detalls del relat confereixen a l’aventura d’Amin un fort sentiment de veracitat, amb el que es confirma una vegada més que no hi ha res més universal que les històries personals.

«Flee» —que ja ha guanyat un munt de premis i que competeix a l’Acadèmia de Hollywood com a millor documental, millor llargmetratge d’animació i millor film de parla no anglesa—, mereixeria ser vist per tota classe de públics i molt especialment pels nostres adolescents. El film subratlla una obvietat que tanmateix no hauríem d’oblidar: que el lloc on neixes és una loteria sense sanció moral i que, per tant, l’experiència d’Amin bé hauria pogut ser la nostra.

Star System

«Call My Agent» (Cosmo/Movistar+) o «Dix pour cent», que és com s’anomena a França (on la va crear Fanny Herrero), és una comèdia dramàtica de la qual s’han emès 24 episodis entre 2015 i 2020. Pertany a la modalitat de sèries focalitzades en un entorn professional concret, en aquest cas una prestigiosa agència de representació d’actors. Les peripècies que esdevenen al personal d’aquesta oficina són les típiques del gènere: conflictes entre l’entorn laboral i el familiar, relacions amoroses entre companys de treball, competència amb altres agències i problemes puntuals amb els artistes representats. «Call My Agent» és en tot cas un programa on predomina l’humor per damunt del drama, on els actors principals estan tots molt bé —amb menció especial a Camille Cottin, a qui ja hem vist a films americans com «House of Gucci» i «Stillwater»—, i on els carrers del centre de París representen un plus indiscutible. 

Però el gran atractiu de la sèrie és la intervenció en cada capítol d’un actor conegut (o més) que s’interpreta a si mateix i que, a través de la trama, juga irònicament amb la seva imatge pública. Així, l’habitualment molt desinhibida Beatrice Dalle, aquí tindrà problemes per despullar-se en una escena i es refugiarà en un convent de monges, mentre que la sexy Monica Bellucci tindrà problemes per trobar un home que li faci cas. Les veteranes Line Renaud i Françoise Fabian es barallaran per obtenir un paper; o Nathalie Baye i Laura Smet (mare i filla a la vida real) es negaran a treballar plegades perquè no es suporten.

Potser el cinema francès no és tan popular entre nosaltres com ho havia sigut, però la popularitat de noms com Isabelle Adjani, Fabrice Luchini, Christopher Lambert, Juliette Binoche, Jean Reno o Isabelle Huppert (i Sigourney Weaver!) ha superat totes les fronteres. La fórmula, que és tota una llaminadura per a qualsevol francòfil, és fàcilment exportable i, de moment, ja estan en curs d’emissió o de producció versions quebequeses, turques, índies, britàniques, italianes i un creixent etcètera. TV3 encara no s’ha pronunciat, però crec que amb els nostres astres de la pantalla i l’escenari tindríem ben bé per rodar una temporada o dues.

Boja acadèmia antípoda

Que la divertida pel·lícula neozelandesa «What We Do in the Shadows» (2014) havia inspirat una genial (i homònima) sèrie de vampirs a HBO era sobradament conegut per qualsevol espectador amb bon gust. No sabíem però de l’existència de l’anterior «Wellington Paranormal» (2018), un altre «spin-off» del mateix film, sorgit a partir dels personatges de dos policies que hi tenien un petit paper. A la nova sèrie els agents i companys de patrulla Kyle Minogue (Mike Minogue) i O’Leary (Karen O’Leary) són reclutats pel sergent Ruawai Maaka (Maaka Pohatu) perquè s’ocupin de casos que no tenen explicació racional.

Amb permís dels «hobbits», no hauria dit mai que Nova Zelanda fos una terra propensa als fenòmens paranormals, però el cert és que aquesta parella de policies no para d’enfrontar-se a tota mena d’éssers fantàstics: nenes posseïdes, conductors invisibles, vaques abduïdes per alienígenes, robots intel·ligents, zombies i per descomptat vampirs. M’hauria agradat poder recomanar la sèrie amb més entusiasme, però els que gaudiu amb «What We Do in the Shadows» segurament trobareu aquest «Wellington Paranormal» més aviat pueril. O’Leary i Minogue fan pensar en un parell de pallassos de tota la vida, amb una comicitat de patacada i una intel·ligència ínfima. Si teniu el riure fàcil hi podeu fer un tast a HBO max. 

Estiu a l’illa

No és freqüent, més aviat és un miracle, que una autora jove i desconeguda publiqui la seva primera novel·la en una petita editorial i gràcies al boca orella aconsegueixi vendes superiors als 50.000 exemplars. Això és el que li va passar a la tinerfenya Andrea Abreu amb «Panza de burro» (Barrett, juny de 2020), un títol que la va catapultar al capdavant dels escriptors de la seva generació.

El llibre descriu l’estiu que passen al nord de l’illa de Tenerife dues noies al caire de l’adolescència, la narradora innominada i la seva amiga Isora, a la qual admira amb lleialtat gairebé amorosa. L’escassa acció —el típic lleure de les vacances escolars— té lloc en un barri popular de cases escampades per una costanera, on el turisme es contempla com una intrusió i un «modus vivendi» col·lateral. L’obsessió d’aquestes dues nenes sembla centrar-se en tot el que té a veure amb el seu entrecuix («el pepe») i amb l’escatologia en general. Si «Panza de burro» té alguna cosa d’original, apart de l’ambientació illenca, tan allunyada de la península, és el llenguatge amb el que ha estat escrita, una variant dialectal prou diferenciada, per la qual més d’una vegada aniria bé un glossari. Posseeix a més un to col·loquial que afegeix frescor i immediatesa.

Para estar flaca hay que comer de un plato más pequeño, decía, y para estar flaca hay que comer menos papas fritas, y una papa frita es como comerse dos papas guisadas, y lo que tienen que hacer esas cachoputas es dejar de comer tanta golosina, y lo que le voy a dar a esa niña es un rebencazo pa que deje de comer mierdas, y yo tengo a la niña a dieta porque ya se está poniendo cachorrona, y si la dejo se me desbarata, y come y come gomitas y se engorda como una bestia, y comicomi y después le da cagalera y se pasa tres días en el cuartobaño como los abobitos, y comicomi después lo siento arrojando, la cabrona se arroja toda y con cagalera, y come y caga y arroja y luego se manda los fortasé como si fueran una gomita, y come y caga y caga y caga y arroja la muy animalita y cuando se istriñe que parece que no le cabe una paja pol culo se pone los supositorios pa cagar otra vez.

Passada la novetat del llenguatge, la novel·la és repetitiva i estàtica, encara que es descrigui un munt de petites coses. Per no reduir-ho tot al retrat costumista d’unes setmanes d’un parell de vides, a l’últim capítol s’esdevé un fet tràgic, que és el que justifica que això sigui una novel·la. Sincerament no m’explico com és que aquest llibre ha agradat tant i encara entenc menys que l’hagin traduït a l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià, on segurament es perdrà l’única gràcia que té l’original.

********

Voldria comentar una qüestió tangencial que poc té a veure amb Abreu i sí amb l’edició del llibre, el qual ja anuncia a la coberta: «SABINA URRACA Editora por un libro». A la contracoberta hi ha un text firmat per la citada Urraca i la frase informativa «PRESENTADO por Sabina Urraca». Per si algú no sap qui és aquesta senyora, a l’interior trobareu una pàgina on s’informa de la seva carrera i miracles, així com una fotografia (moguda) de la seva cara que ocupa una pàgina sencera. A una de les solapes torna a sortir la seva foto (privilegi que no se li concedeix a l’autora). 

Aquí s’ha d’entendre la paraula «editora», no com a cap de l’editorial, sinó com la persona que col·labora amb l’autor per aconseguir el text definitiu tal com es publicarà. Així ens ho aclareix Sabina Urraca a la introducció, on ens explica com va descobrir Abreu en un dels tallers d’escriptura que imparteix. Llegint-la hom acaba tenint la impressió que els possibles mèrits de «Panza de burro» són en bona part cosa seva. Així, tot just acabat de fixar el text, ens diu:

Ahora subo a la sierra de Madrid en coche con mi novio. Me siento, en cierta manera, satisfecha, y pienso que merezco este descanso. Lo subrayo porque hay pocas veces en las que crea que me merezca un descanso, pero, justo ahora, subiendo a la sierra helada, me siento genuinamente feliz al pensar que he puesto mi fuerza en algo tan bello.

Més endavant ens explica l’ànsia que passava esperant que Abreu li enviés els nous capítols: «yo estaba en Benidorm haciendo un tour de verano enloquecido de periodismo inmersivo, teniendo que pasar todo el día en una plataforma marina de la playa, menstruando al sol…». I, per remarcar la diferència d’edat que té amb l’autora, Urraca observa: «el día que cayeron las Torres Gemelas, vi el fuego en televisión mientras sentía entre las piernas el ardor gozoso de la reciente pérdida de la virginidad…» 

Poques vegades m’havia trobat en lletra impresa amb un ego tan gran com aquest.

Filmoteca forçosa (65)

Le notti di Cabiria (Federico Fellini, Itàlia 2011 (Filmin))

L’aparent ingenuïtat de la faula queda redimida per la màgica interpretació de Giulieta Massina i per la mirada tan original del director. (8) 

Sitcom (François Ozon, França 1997 (Filmin))

L'adopció d'una rata blanca inicia la desintegració d'una família burgesa aparentment feliç. Combinació matussera d’Almodóvar i el Passolini de «Teorema» per a un Ozon molt primerenc. (5) 

El bruto (Luis Buñuel, Mèxic 1953 (Filmin))

Sucós melodrama amb assetjament immobiliari, una magnífica Katy Jurado i el maliciós toc del director. (8)

Munich - The Edge of War (Christian Schwochow, Alemanya/Regne Unit 2021(Netflix))

Thriller ensopit (a partir d’una ficció històrica de Robert Harris) sobre el contuberni de Munich, per tant amb un final del tot previsible. Sorprèn un Jeremy Irons més vivaç de l’habitual fent del tanoca de Neville Chamberlain. En canvi l’actor que fa de Hitler està molt desencertat. (6)

Creature of the Black Lagoon (Jack Arnold, USA 1954 (Filmin))

Clàssica (i encara deliciosa) aventura amazònica amb monstre subaquàtic. La imatge de Julie Adams en braços de la criatura serà eternament icònica. (7)

My Cousin Rachel (Roger Michell, Regne Unit 2017 (Disney+))

Adaptació correcta del clàssic paranoic de Daphne du Maurier. Apart del vestuari i dels decorats (de sempre, un punt fort de les produccions britàniques), val la pena per la composició de Rachel Weisz com a cosina seductora i potser assassina. (7)

El discret encant de les futbolistes caníbals

A la primera escena de «Yellowjackets» (Movistar+) presenciem com uns personatges coberts amb pells d’animal realitzen un ritual caníbal en un paisatge nevat: no es pot negar que la sèrie comença posant molt altes les expectatives. Aviat comprendrem que es tracta d’un equip femení de futbol que l’any 1996 va patir un accident d’aviació quan es dirigien a un campionat a Seattle i que les supervivents van passar dinou mesos perdudes al bosc. Immediatament ve al cap aquella odissea andina que va donar lloc al best-seller «¡Viven!», però a la resta de la temporada de truculències en veurem poques i ens haurem de conformar amb l’organització de la intendència, la caça i la pesca i la recol·lecció de fruits del bosc.

Paral·lelament l’any 2021contemplarem com unes quantes dones que van sobreviure l’accident i les seves conseqüències són víctimes de xantatge per autor i motius que es desconeixen. Encara que l’acció en l’actualitat ens presenta només cinc personatges dels que viatjaven al desgraciat vol, queda la incògnita si hi va haver més supervivents. Les dues trames aniran progressant calmosament i amb una certa coherència psicològica, tot i que cap al final començaran a derrapar i «Yellowjackets» s’omplirà de pertorbades.

La versió adulta dels personatges està encarnada per algunes actrius ben conegudes com Juliette Lewis —que apareix molt castigada per la vida— o Christina Ricci —una vegada més en un paper molt boig—, però potser la que brilla més és la pujant Melanie Lynskey, a qui fa poc vam veure com a soferta esposa de Di Caprio a «Don’t Look Up». Malgrat que no són tan conegudes, les joves actrius a les escenes de 1996 són en general tant o més competents que les veteranes.

Totes les sèries que presenten algun tipus de continuïtat entre capítols haurien de venir precedides d’un rètol que advertís si el final de temporada proporcionarà alguna mena de conclusió provisional o bé ens deixarà amb l’ai al cor d’un «cliffhanger» com una casa de pagès. Això és el que passa aquí un cop transcorreguts els deu capítols, encara que ja ho veus venir a mitja temporada: «Yellowjackets» té vocació d’embolicar la troca sense respectar cap versemblança, una mica a la manera de «Lost». Abans que els guionistes es posin a delirar, tanco l’aixeta de possibles noves temporades.

Quan es tanca una porta…

 

Perquè, si vols saber què (me) les salva realment, si vols saber per què li hem dedicat aquest llibre, recorda això: els llibres de Soler són únics. No hi ha res igual en la literatura catalana ni en part de l’estranger. No tenen la millor factura del món, poden estar mal resolts, certament, però són intents insòlits: no és l’enèsim dietarista pseudoplanià que descriu fenòmens meteorològics i fontades opípares, ni una altra nissaga familiar, ni un nou introductor pretesament arrauxat de l’estripament «beatnik» en la presumptament assenyada atmosfera local. Albanell o Rendé tenien raó quan deien que Soler era, com a mínim, un animal peculiar.

L’acció coordinada del pas del temps, els canvis en les tendències literàries i una certa malastrugança han difuminat la figura de l’escriptor Joaquim Soler i Ferret (1940 - 1993) i de la seva obra, de la qual només podrem trobar a les llibreries el recull «Deu pometes té el pomer» d’autoria col·lectiva. Soler, que va començar a escriure prop de la quarantena, que va passar uns anys com a etern finalista de tots els premis als que es presentava, que un cop editat no va ser gaire llegit i que va morir de càncer als cinquanta-tres anys, és un cas particularment trist de posteritat truncada. Tot i això, potser com a prova que l’esperança no s’ha de perdre mai, existeix al Priorat un Centre Quim Soler dedicat al doble propòsit de preservar l’obra de l’escriptor i promoure la cultura del vi. És aquest meritori centre el que va encarregar-li a Joan Todó una biografia de Soler del que n’ha resultat «La verda és porta» (Godall edicions, setembre de 2021), de la qual el mínim que es pot dir és que no s’assembla a cap altra biografia llegida o per llegir.

Començant pel títol que entra a repèl, un subtítol («Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret») que copia el del «Tristam Shandy» de Sterne, i la primera frase del text —«Estàs a punt de llegir l’últim llibre de Joan Todó, lector»—, que juga amb l’inici de «Si una nit d’hivern un viatger» d’Italo Calvino, tot anuncia una obra de caràcter singular, encara que es revelarà molt més accessible del que pot semblar d’entrada. Així la primera part, «Realitat», ens explica al llarg de dues-centes pàgines l’estada a l’hospital de Sant Pau de l’escriptor Miquel Ros, víctima d’un càncer de ronyó terminal, al que és inevitable prendre com a contrafigura de Soler, ja que coincideixen tant la malaltia com l’escenari i les dates d’ingrés amb les dels últims dies de l’escriptor. Tanmateix la rutina típica d’una hospitalització —visites d’amics, vetlla de familiars, entrades i sortides de metges, infermeres i personal de neteja…— es va veient interrompuda per un univers paral·lel on els metges lliuren missatges xifrats, s’insinuen conxorxes i se celebren orgies en estances amagades del recinte de Sant Pau. Tota aquesta primera part desconcerta i irrita una mica, perquè el lector, o la Lectora (si seguim el pacte establert per Todó al principi), va veient defraudades les seves expectatives de tenir a les mans una biografia com cal.

Però no cal alarmar-se: les quatre-centes cinquanta pàgines restants, les que es titulen FICCIÓ, sí que expliquen la vida i l’obra (i les opinions) del tal Soler, encara que no es despleguin de forma convencional, ni comencin per la infantesa del biografiat, ni adoptin el to hagiogràfic que cal esperar en obres fetes a mida. El biografiat, malgrat la seva limitada popularitat, va tenir un paper força actiu en la vida cultural de les dècades dels 70 i els 80 (el que hom sol anomenar «transició»), no tan sols com a escriptor de ple dret i membre fundador del col·lectiu Ofèlia Dracs, sinó també com a columnista d’opinions contundents, com a radiofonista amb propensió melòmana i fins i tot com artista plàstic. Todó, que sembla haver llegit quasi tot el que va escriure Soler (tant els èdits com els inèdits), fa una sinopsi de l’argument de cada llibre i destria els seus punts forts i les seves febleses sense sentir-se lligat de mans per cap compromís. Així, situa l’autor en el seu particular nínxol, ben connectat amb els experiments textualistes de l’època.

Però va molt més enllà, ja que mitjançant la transversalitat de Soler (una altra manera d’anomenar l’ubiqüitat), Todó té l’oportunitat de fer un retrat molt gustós del món literari català en els inicis de la democràcia. I en aquest apartat hi entra de tot: premis, polèmiques, polèmiques a causa dels premis, libels, capelletes, subvencions, fires i congressos. La descripció de tot aquest safareig és impagable, i el cronista, malgrat alguns errors atribuïbles a qui no va viure aquells anys, juga (precisament per això) amb l’avantatge d’imparcialitat que li confereix la distància temporal.

Deia Josep Pla que la millor manera de postular que una porta era de color verd es trobava a la frase «la porta és verda». Joaquim Soler i Ferret, escriptor experimental, més per intuïció que per teoria, segurament hauria optat per «la verda és porta», o almenys així ens ho ha volgut fer creure Joan Todó en triar aquest títol. I no conforme amb això —permeteu-me l’espoiler— Todó ha bastit a la part del llibre que s’anomena REALITAT un pastitx escrit a la manera de Soler (empeltat de Todó) que relata la seva malaltia final com si fos un fragment d’una de les seves novel·les. Un text que de tant en tant té moments alegrement descordats com aquest:

Todó és un dels nostres valors literaris més segurs (tot i la seva incerta cotització) i amb «La verda és porta» ha dignificat un territori tan ingrat com és el dels homenatges per encàrrec. Interessats en la història de la literatura catalana i les transgressions genèriques (de gènere literari, s’entén) no s’ho haurien de perdre. Brillant, brillant, brillant!

Tot semblava instal·lat en una regularitat de mar d’hivern, sempre recomençada, eterna com els solos d’orgue Hammond, una maregassa de braços i cames i cabells llargs que s’agitava al so d’aquell Miles Davis grup de quarta regional, un Miles poc Gloriosus, un Fluix Rosa de rebaixes, on de tant en tant veies circular un tors nu, unes metes, dos melics, i l’enrenou et deia que calia canviar de vida. Perquè era aquell temps que ja podíem sortir al carrer, Lectora, que de moment era nostre i que llegíem els diaris amb ànsia i Miquel havia començat a sovintejar tertúlies i les hores s’hi feien curtes i baixava per la Rambla i les flors eren diferents i la gent respirava, eh, RESPIRAVA.

—És aulor d’herbes.

—De males herbes.

—O de rossor.

—No desfacis ma il·lusió.

—Recapitulem!

—Cridem a recapítol!

—Ens reca el pito!

De la política, se’n surt

Hi ha una sèrie recent que, tot i mantenir una única línia argumental, rep un nom diferent a cadascuna de les seves tres temporades. Em refereixo a «Vota Juan»-«Vamos Juan»-«Venga Juan», creada inicialment per Juan Cavestany i Diego San José per a TNT i que ha anat a recalar finalment a HBOmax, ara sota la batuta exclusiva de San José. Es tracta d’una sèrie sobre un polític anomenat Juan Carrasco (Javier Cámara) i ja podeu comptar que no s’assembla gens a «Borgen» i similars, sinó més aviat a «Veep», pel seu to de farsa descordada. Ja en el primer capítol veiem com Carrasco organitza una compareixença pública per menjar-se un pebrot de Padrón i desmentir una hipotètica intoxicació. Per uns moments vaig trobar que el to era exagerat i gens creïble; poc després, tot veient a la realitat espanyola el cap de l’oposició retratat successivament entre vaques i embotits, o la xarlotada que es va produir abans d’ahir al congrés, vaig rectificar, potser s’estaven quedant curts.

A la primera temporada («Vota Juan», 2019), potser la més mecànica de les tres, Juan Carrasco és el gris ministre d’agricultura en un govern del que no s’especifica mai la tendència, però que podria valdre per a qualsevol partit majoritari espanyol. Malgrat els pèssims resultats de les seves maniobres polítiques, gràcies a diverses caramboles del destí acaba ben posicionat per ser el proper president del govern. Apareixen aquí els personatges principals que acompanyaran el protagonista a totes les temporades de la sèrie, la soferta esposa (Yaël Belicha), la filla rebel (Esty Quesada), l’assistent llagoter (Adam Jeziersky) i la fidel cap de premsa (María Pujalte), tots ells perfectes en el seu paper, fins i tot Quesada, una no-actriu que per això mateix resulta més versemblant.

«Vamos Juan» (2020) troba el nostre polític descavalcat de la carrera presidencial; però, decidit a retornar a l’arena pública, es proposa crear un nou partit amb episodis sovint esperpèntics. Finalment a «Venga Juan» Carrasco ha aconseguit, gràcies a les portes giratòries, una bona posició en una empresa elèctrica, però tot el seu èxit present s’enfonsa quan uns papers l’involucren en un cas de corrupció a l’ajuntament de Logroño. Aquesta darrera temporada va esdevenint gradualment més seriosa i els moments de ridiculesa institucional van donant lloc al trist desempar dels eterns perdedors, dues sensacions que ens fan recordar poderosament Berlanga. Que la farsa acabi tenint una mica de cor es deu sobre tot a aquest gran actor que és Javier Cámara, disposat a despullar totes les seves misèries fins a redimir-se del menyspreu que provoca d’entrada; però no oblidem tampoc María Pujalte, que exerceix de callat però imprescindible baix continu. Amb aquests elements potser no tan prometedors s’acaba aconseguint un dels títols més rodons de la temporada. 

La bèstia humana

Si no m’equivoco «Nightmare Alley» és la primera pel·lícula de Guillermo del Toro on no hi figura cap element fantàstic, encara que en la seva història sí que hi ha molts ingredients —monstres de fira, fetus en formol, endevinació del pensament, espiritisme…— ben afins a la seva sensibilitat. Es basa en una novel·la del mateix títol de William Lindsay Gresham que es va publicar l’any 1946 i que ja va gaudir d’una primera adaptació cinematogràfica el 1947. Totes dues versions es van estrenar a Espanya amb el títol de «El callejón de las almas perdidas» que, tal com solen anar aquestes coses, no és una traducció gaire desencertada.

«Nightmare Alley» (1947) fou dirigida per Edmund Goulding, un professional britànic especialitzat en produccions culturalment prestigioses («Gran Hotel», «El tall de la navalla», «Servitud humana»), que aquí es va passar al gènere negre amb un pressupost folgat i un repartiment inusualment sòlid. Tothom sembla coincidir que Tyrone Power va interpretar aquí un dels seus millors papers i, encara que no pugui establir cap comparació, he de reconèixer que està perfecte en un rol antipàtic en el qual ha de mostrar una degradació no només moral sinó també física. De la resta d’actors que l’acompanyen, tots ells molt ajustats, confesso que només coneixia Joan Blondell, però crec que de vegades es preferible no reconèixer els rostres de la pantalla per tal d’introduir-se millor en la trama. Vegeu si no què passa amb el film del mexicà, que és farcit de cares conegudes (Bradley Cooper, Cate Blanchett, Toni Collette, Willem Dafoe, Richard Jenkins, Rooney Mara, Ron Perlman, Mary Steenburgen, David Strathairn…) i et passes l’estona jugant a identificar-los. Tampoc és que tanta llumenera estigui sempre a l’altura de les expectatives. Si calgués escollir em quedaria amb Strathairn, Dafoe i sobre tot Collette; mentrestant intentaria oblidar Blanchett, cada dia més còmoda en la caricatura. 

Els films de Goulding i del Toro expliquen bàsicament la mateixa història —la d’un home ambiciós i sense escrúpols que amb males arts triomfa en els espectacles de mentalisme, passa després a explotar el dolor humà en sessions d’espiritisme i acaba vençut pel seu orgull egoista—; però presenten diferències notables de detall que en certa manera caracteritzen les formes de fer en els respectius anys de producció. D’entrada ja es percep que l’antiga està filmada en el blanc i negre estàndard als anys 40, mentre que l’actual té una fotografia de colors rics i gairebé sumptuosos. També crida l’atenció que Guillermo del Toro necessiti tres quarts d’hora més per narrar el mateix argument. I què hi ha en aquests minuts afegits?, doncs psicologismes barats, complicacions innecessàries per passar d’A a B, violència explícita, introducció de temes de «rabiosa» actualitat com el maltractament femení i un excés d’explicacions que pressuposen un espectador d’enteniment justet.

És significatiu, per exemple, que el «geek» —aquest home bestialitzat que és exhibit menjant animals vius i que representa el símbol de la davallada moral del protagonista—, a penes era vist de lluny i escàpol a la versió de 1947, mentre que a la de 2021 contemplarem amb detall la mecànica sangonosa del seu número. Tot reconeixent-li a del Toro la barroca bellesa del disseny de producció, en casos com aquest hom troba a faltar el vell art de l’el·lipsi, en el qual la imaginació de l’espectador ha d’omplir els buits, el menys és més de tota la vida. 

Filmoteca forçosa (64)

Rashomon (Akira Kurosawa, Japó 1950 (Filmin))

Inspiració de molts altres films, però encara la millor versió de si mateix. Si el guió és brillant, la visualització és també molt potent. (8)

Married to the Mob (Jonathan Demme, USA 1988 (Filmin))

Comèdia de mafiosos força desballestada. Michelle Pfeiffer preciosa com sempre, però m’hauria agradat més estona de Mercedes Ruehl. En record del traspassat Dean Stockwell. (6)

Carrie (Brian de Palma, USA 1976 (Filmin))

Dràstic al·legat contra l’assetjament escolar. Magistral direcció de de Palma i majúscules aportacions de Sissie Spacek i la música de Pino Donaggio. (8)

Enchanted (Kevin Lima, USA 2007 (Disney+))

Disney parodia amablement els seus propis contes de fades. En aquell moment Amy Adams era l’encarnació ideal de la princesa Disney. (7)

Otto e mezzo (Federico Fellini, Itàlia 1963 (Filmin))

Formalment impecable, visualment bella i amb molt més cor del que sembla. Mai la falta d’inspiració ha estat tan creativa. (9)

Le conseguenze dell’amore (Paolo Sorrentino, Itàlia 2004 (Filmin))

Segon i molt madur llargmetratge de Sorrentino on apareixen ja totes les seves constants: piruetes estilístiques, música molt ben posada i Toni Servilio. Un guió francament absorbent que només falla a la seva història d’amor. (7)

Periodistes estrella

La primera temporada de «The Morning Show» —presentada com la sèrie de capçalera de la nova plataforma Apple TV+— exhibia en els seus ingredients un disseny amb voluntat d’arrasar. Amb tres grans figures de la història de la televisió com Jennifer Aniston, Steve Carell i Reese Witherspoon, una temàtica molt actual com la dels abusos sexuals  en els mitjans de comunicació i un embolcall de gran luxe, el programa ho tenia tot per triomfar. Si no li va anar tan bé com s’augurava, va ser pels seus aires de producte de laboratori amb més fórmula que sentiment i una utilització una mica mercenària dels abusos que pretenien denunciar.

La segona temporada arribava gairebé dos anys més tard (setembre de 2021) amb els protagonistes cadascú per la seva banda; un recurs de guió que va molt bé per omplir uns quants capítols amb el procés de reunir-los de nou. En principi no hi havia cap conflicte més, com no fossin els ecos de l’escàndol de la temporada passada i en aquest sentit la posició del personatge encarnat per Steve Carell era la més complicada, oscil·lant perillosament entre el paper de víctima i el de botxí. El seu retir als llacs italians serveix d’excusa per ensenyar bonics paisatges i una relació que no porta enlloc amb Valeria Golino. Com que el personatge tampoc porta enlloc, els guionistes actuen en conseqüència.

Witherspoon, massa gran per fer de periodista sense pèls a la llengua i una visió fresca de la jugada, és l’única que queda al capdavant del programa i, per ocupar-la una mica, apareix el seu germà que té problemes amb les drogues. També li munten una relació amb Julianna Margulies, que és massa actriu per feina tan ingrata.

Jennifer Aniston, o el seu personatge d’Alex, es retira a escriure les seves memòries, però la convencen perquè torni. Mentre es fa de pregar, aprofita qualsevol ocasió per sobreactuar en crisis dramàtiques dins d’un got d’aigua. Per culpa de l’Aniston i els seus morrets vaig estar a punt d’abandonar més d’una i de dues vegades. El treball de Billy Crudup, el més decent de tot el conjunt, m’en va dissuadir.

Per mantenir la connexió amb l’actualitat a «The Morning Show» també es parla del Covid; però d’una forma tan superficial i tan llunyana en el temps que sembla més una forma de cobrir l’expedient que no pas una lògica interna. Tot en aquest temporada sembla respondre a una necessitat d’omplir minuts amb «coses», preferiblement dramàtiques, vinguin o no a tomb. Una manera com una altra d’aconseguir una sèrie horriblement entretinguda (amb l’horrible subratllat).