dimarts, 15 de desembre de 2020

El periodista és la notícia


Per a l’estrena de la plataforma l’u de novembre de 2019, Apple TV+ va encarregar a Jay Carson la creació d’una sèrie escandalosament luxosa que havia de ser tant el seu buc insígnia com el principal imant per atreure possibles subscriptors. «The Morning Show» (que així es diu l’artefacte) reuneix com a protagonistes a tres de les cares més populars de la televisió actual —Jennifer Aniston, Reese Witherspoon i Steve Carell—, a qui acompanyen noms una mica menys coneguts, però immediatament reconeixibles així que els veus en pantalla (Billy Crudup, Mark Duplass, Marcia Gay Harden, Néstor Carbonell, Martin Short, David Morse…) Deixant de banda el sou astronòmic de les seves estrelles, la sèrie tira la casa per la finestra amb una producció fastuosa i uns decorats fets expressament pel xou.


Apart dels atractius de l’embolcall, «The Morning Show» juga la carta de l’actualitat més mediàtica en utilitzar com a espinada de la seva trama el daltabaix produït per les demandes per assetjament sexual contra diverses figures de l’espectacle i els mitjans de comunicació americans. Així, després de quinze anys presentant el programa més popular dels matins, Alex Levy (Jennifer Aniston) veu com acomiaden el copresentador i amic Mitch Kessler (Steve Carell) a causa de les acusacions d’abús sexual que li han fet antigues col·laboradores. Mentrestant, l’agressiva periodista independent Bradley Jackson (Reese Witherspoon) aconsegueix per vies inesperades el puesto de presentadora que acaba de quedar vacant.


La qüestió de la manipulació sexual dins de l’àmbit laboral dona joc a inacabables discussions sobre fins a quin punt hi ha certes relacions consentides que produeixen un benefici  per a les dues parts, un bescanvi de favors on la figura d’autoritat masculina gaudeix de la carn jove, mentre que aquesta millora la seva posició a la jerarquia. De forma premeditada, més mecànica que veritablement sentida, «The Morning Show» torna a posar sobre la taula el masclisme sistèmic, el pacte de silenci tàcit entre els còmplices per omissió i la condemna hipòcrita a la baula més feble; una denúncia perfectament noble sobre el paper, però que aquí put una mica a oportunisme.


A més no hi ha gairebé cap personatge que tingui una ferma brúixola moral, tots ells van canviant d’actitud segons els convingui per les seves ambicions professionals i, encara que els guions intentin presentar-nos alguns d’ells com figures positives, només semblen oportunistes vacil·lants, ben lluny dels admirable periodistes idealistes de «The Newsroom». Si a la poca simpatia que susciten els protagonistes (rics i privilegiats, faltats d’empatia) hi afegiu que no m’agrada gens com treballa Aniston, especialment quan s’allunya del territori de la «sitcom», entendreu que m’he empassat aquest programa amb una bona dosi d’interès culpable. Ni tots els dòlars del món poden ocultar que es tracta d’una mitjania de superfícies molt brillants. 

Cap comentari:

Publica un comentari