dimecres, 1 de juny de 2022

El túnel del temps


La primera temporada de «Russian Doll» —comèdia metafísica en la qual Natasha Lyonne es veia condemnada a un etern retorn després de successius casos de mort accidental— em va causar una boníssima impressió tant per la seva originalitat com per la comicitat marciana que l’acompanyava. Fa unes setmanes s’ha estrenat la segona temporada i m’ha causat una lleugera decepció.


Aquest cop Nadia (Lyonne) es veu traslladada en el temps (i reencarnada en la seva mare o la seva àvia) cada cop que entra en un determinat comboi del metro de Nova York. Reconeguem-ho, els viatges en el temps i l’intent de resoldre en el passat els problemes del present no són els temes argumentals més innovadors del món; però que la peripècia ens traslladi a la DDR comunista o a la Budapest nazi té una certa gràcia exòtica. Però el desenvolupament de la idea sembla confús i al capdavall es demostra totalment inútil.


El personatge que interpreta Charlie Barnett, i que a la primera temporada vivia una experiència paral·lela a la de Nadia, aquí apareix ficat amb calçador en una subtrama que no arriba mai a emprendre el vol. Una pèrdua de temps, vaja. Pel que fa al desenllaç, és un embolic considerable que no s’entén de cap manera, un problema que és bastant freqüent en els relats de viatges en el temps. Si aquesta «Russian Doll» és passadora, es deu únicament a la presència de Natasha Lyonne, una actriu de veu de cassalla (i el munt de cigarretes que es fuma la tia!) i maneres de bandarra que em cau definitivament simpàtica. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada