dilluns, 23 de gener de 2023

Àpats endarrerits (i III)

 


Amb més de seixanta anys dedicat al cinema el director Marco Bellocchio va debutar l’any passat en el món de les sèries televisives amb Esterno notte/Exterior nit (Filmin) sobre el segrest i posterior assassinat del líder de la democràcia cristiana Aldo Moro, assumpte al qual ja havia dedicat la pel·lícula Buongiorno, notte l’any 2003. La sèrie està articulada en sis episodis, cadascun dedicat a un personatge diferent, excepte l’últim que relata el desenllaç; per això no es respecta l’ordre cronològic i hi ha moments que apareixen des de diversos punts de vista. El primer capítol està dedicat a Aldo Moro i el moment del segrest, el segon a Francesco Cossiga, ministre d’interior, el tercer al papa Pau VI, el quart als terroristes i el cinquè a l’esposa de Moro. Aquesta visió polièdrica no sempre és igual d’interessant —per a mi el tros dels segrestadors és el més fluix—, però permet aprofundir en uns fets que ressonaren amb complexitat en la realitat italiana del moment, com fou la incòmoda aliança entre democristians i comunistes o la presència quotidiana de l’amenaça terrorista.


Tanmateix per a un espectador d’aquí el que s’exposa queda lluny, no tant en l’espai com en el temps, ja que han passat més de quaranta anys d’aquell segrest. No ajuden algunes inexplicables decisions de guió que alteren els fets històrics o els deformen grotescament. No s’entén, per exemple, per què en dues ocasions es presenta Moro com a sobrevivent de l’experiència. També xoca aquella taula al Vaticà on s’amunteguen les donacions monetàries com si fossin una peça de la decoració, o la cançó de Jeanette que se sent com a reacció a l’acció terrorista.


Amb tot, quan Esterno notte va al gra, conté bons moments de drama històric, tens i humanament ric. Hi ajuda la presència d’alguns actors de primera categoria com Fabrizio Gifuni en el paper d’Aldo Moro, menys protagonista del que caldria esperar, o Margherita Buy, que fa de la seva dona, o encara Toni Servilio (que no s’assembla gens al papa Pau VI). En canvi Fausto Russo Alessi fa un Francesco Cossiga molt poc convincent.


He llegit en més d’un lloc que aquesta és la millor sèrie de l’any. Tot i el seu valor indubtable, i per les raons que he exposat abans, crec que exageren una mica.



La croata L’últim artefacte socialista (Filmin) també consta de sis episodis que se centren cadascun en un personatge diferent. Dos espavilats de Zagreb viatgen fins a un poblet deixat de la mà de Déu amb la intenció de fer reflotar una antiga factoria metal·lúrgica. A través d’un munt d’obstacles, els deprimits habitants del llogarret recuperen part de l’autoestima, tan malmesa d’ençà la caiguda de la federació iugoslava.


Malgrat algunes asprors al llarg del camí, les coses s’acaben solucionant de forma gairebé irreal de tan bonica. Reivindicació orgullosa de la producció autogestionda, per la qual es va fer tan famosa Iugoslàvia, així com recuperació de la dignitat i la solidaritat dels obrers, valors actualment a la baixa, L’últim artefacte socialista és converteix en un títol anòmal però benvingut. Pel seu to càlid i positiu s’ha convertit en un dels preferits del públic a la plataforma; no penso ser jo l’aixafaguitarres que hi digui res en contra.




Quan una sèrie tan panoràmica i amb tants personatges involucrats com és Babylon Berlin (Movistar+) deixa passar gairebé dos anys entre temporades corre el perill de deixar el telespectador mig descol·locat abans no reprengui el ritme de l’acció, handicap que he viscut amb aquesta quarta temporada de la caríssima sèrie alemanya. La narració prossegueix amb els últims anys de la república de Weimar, en aquest cas durant alguns mesos de 1931 i documentant l’imparable ascens d’Adolf Hitler. Aquesta temporada posa l’accent en els enfrontaments entre les SS i les SA (on s’ha infiltrat el policia Gereon Rath). De totes maneres la indubtable base històrica del programa s’hauria de prendre amb una certa prevenció, ja que hi predomina el component fantasiós.


Així, a les lluites internes dins del nacional-socialisme, a la guerra oberta entre bandes criminals i a la descripció de la misèria en els baixos fons, s’hi ha d’afegir una subtrama sobre una pedra preciosa arrabassada a una família jueva, un grapat de mad doctors que experimenten amb drogues psicotròpiques i bombes projectils, uns espies soviètics especialment malignes o uns artistes de cabaret experimental. De vegades la sèrie fa pensar en els truculents fulletons de Feuillade; però Babylon Berlin no té res de cinema mut. Al contrari, afavoreix els moments musicals i els quadres coreogràfics en una producció d’una ambició evident que es fa palesa en la quantitat de figuració i en la monumentalitat dels decorats.


Molt recomanable si busqueu una barreja d’aventures, crim, sociologia i ciència-ficció, sempre que el rigor històric no sigui un requisit imprescindible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada