Un amor i tres funerals

Inside Story de l’any 2020 és l’últim llibre de Martin Amis publicat en vida seva, una mena de miscel·lània autobiogràfica que fa pensar en Experience del 2000. Però si aquell era un recull relativament convencional (pels paràmetres d’un autor com Amis) sobre les seves relacions familiars, en especial amb el seu famós pare Kingsley, aquest volum recent presenta un cúmul de peculiaritats que el fan difícil de classificar. Per començar, el llibre s’autodenomina novel·la, i tant la dona d’Amis com els seus fills apareixen amb el nom canviat. Bona part de les pàgines inicials estan dedicades a la relació del novel·lista amb una tal Phoebe Phelps, un relat on Martin alterna la primera i la tercera persona per augmentar la sensació de trobar-nos davant d’una ficció. I efectivament, la sexy, exasperant, turmentada i misteriosa Phoebe és una invenció de l’autor, potser la materialització d’un somieig eròtic de llarga durada.

La resta d’Inside Story, molt més propera a la realitat, es dedica sobre tot a retre homenatge a tres escriptors que han estat molt importants en la vida d’Amis: el poeta Philip Larkin, el novel·lista Saul Bellow i l’assagista Christopher Hitchens. Larkin potser és el que resulta més tangencial, ja que de fet era més aviat amic de Kingsley que seu, però Bellow sempre va exercir amb Martin tant de mentor com de figura paterna, mentre que Hitchens va ser des del primer moment el seu millor amic.

Les reminiscències vitals i literàries sobre aquests tres personatges, va intercalant-se amb tota mena de material impertinent: un relat sobre la crisi dels refugiats, una reflexió sobre l’estat d’Israel, la rememoració de la mort de la madrastra i fins i tot uns quants consells per a escriptors (que en la versió traduïda perden parcialment el seu sentit). No hi falten tampoc detalls d’intendència domèstica que no podrien ser menys interessants i aquells exercicis de name dropping fatxenda que també és marca de la casa:

Solo tres años antes había pasado un par de horas en aquel hotel entrevistando a Joseph Heller. A la vuelta de la esquina, en Piccadilly, estaba el hotel donde, tres años después, entrevisté a Norman Mailer.

Però sobre tota aquesta fullaraca hi sobrevola poderosament el pes de la mort dels tres amics, que és el veritable motor del llibre. No sempre és capaç l’autor de transmetre l’emoció que l’assumpte requeriria i lògicament assoleix els moments més sentits en narrar els últims dies de Christopher Hitchens, que era amic íntim i el seu exacte coetani. La prematura mort d’Amis afegeix dramatisme extraliterari a les projeccions sobre el seu futur que va fent al llarg del llibre i ajuden a perdonar-li tanta irregularitat.

****

Tota la crítica coincideix a afirmar que Amis és un gran estilista de la llengua a més d’enemic acèrrim del clixé. Evidentment algunes d’aquestes virtuts es perden amb la traducció, que jo he llegit en versió castellana de Jesús Zulaika (Desde dentro) per qüestions de disponibilitat bibliotecària. Tanmateix, com que existeix també Des de dins, traduït per Ferran Ràfols Gesa, no hi ha dubte que aquesta hauria de ser l’opció prioritària.

Un últim apunt sobre la descurança amb la que tracten Charles Dickens els dos traductors. Una menció a l’agutzil Mr Bumble d’Oliver Twist, apareix entre cometes i sense traduir [«Bumble, the Beadle»] a la versió de Zulaika, mentre que Ràfols el converteix en dos personatges [Bumble i Beadle]. Zulaika, a més, informa en sengles notes al peu que Bill Sikes és un personatge de David Copperfield, quan ho és d’Oliver Twist. Què li costava verificar-ho?