A Ehrengard (Netflix) Bille August versiona la bella nouvelle pòstuma d’Isak Dinesen i es pren inesperades llibertats, ell que sol ser tan respectuós en les seves freqüents adaptacions literàries. Encara sorprèn més llegir que en el projecte hi hagi estat treballant des del 2013 la reina Margarida de Dinamarca en qualitat de dissenyadora de vestuari i decorats. Però la veritat és que el nebulós relat entre romàntic i sublim de Dinesen s’ha convertit, gràcies al guió d’Anders Frithiof August, en una comèdia lleugera d’embolics amb algun toc eròtic. La translació li escau i supera amb nota la temptació d’apel·lar al sacrilegi. Confesso que l’he mirat amb un somriure permanent als llavis, efecte al que no és aliena la fantàstica Sidse Babett Knudsen, capaç d’extreure molta gràcia d’un personatge que a l’original era un mer secundari.
Més proper a la fidelitat habitual d’August és La impaciència del cor (Filmin), segons una novel·la de Stefan Zweig. Trobem aquí tota la profunditat psicològica de l’autor vienès en la història d’un soldat un xic arribista que enamora involuntàriament una noia noble impossibilitada en una cadira de rodes: un xoc entre la pietat i la passió amorosa que només pot acabar malament. August ho filma amb ambientació sumptuosa i correcció una mica freda; només es permet alguna llibertat en unes escenes oníriques de dansa. Una visió clàssica, en definitiva, que no molesta si no hi busqueu innovacions.
Joanna Hogg, després de les molt aplaudides (i interessants) The Souvenir i The Souvenir Part II, va estrenar l’any passat la misteriosa The Eternal Daughter (Filmin) considerada per molts crítics com una de les millors pel·lícules de la temporada. Una mare i una filla passen uns dies en un hotel solitari i misteriós enmig del bosc, on sembla que no hi ha cap altre hoste. La filla és guionista i té la intenció de fer un film a partir dels records de la mare, la qual anys enrere va viure al casalot.
La sinopsi no pot anar més enllà per no revelar la (petita) sorpresa que amaga el guió d’un film amb tones d’atmosfera i depurat estil, encara que també amb força dosi d’ensopiment. Classificat com a drama de misteri gòtic, els seus fantasmes no són dels que venen a espantar. Notable especialment pel doble paper mare/filla de Tilda Swinton, una actriu versàtil que rarament fa un pas en fals.
D’entrada espanta una mica Trenque Lauquen (Filmin) amb les seva durada de quatre hores i vint minuts; però, dividit el film de Laura Citarella en dues parts de similar minutatge, es pot seguir sense dificultat i amb bona dosi d’intriga. El títol es refereix al nom d’una població de la província de Buenos Aires on té lloc la majoria de l’acció de la pel·lícula, entre planures indiferents i un cel sempre gris. A la primera part dos homes emprenen un viatge per trobar una dona desapareguda de la qual estan enamorats. Els detalls de la cerca van intercalant-se amb una història d’amor del passat en la qual una mestra de la ciutat manté una relació epistolar amb algú que viu a Itàlia. Dividida en capítols, amb un recorregut laberíntic que avança i retrocedeix en el temps fins a perdre’s en aparents digressions, la pel·lícula recorda les complexes arquitectures literàries de Jacques Rivette.
La segona part canvia totalment: no es tornen a mencionar els dos homes, però se’ns revela el destí de la desapareguda. Sorpresivament el film vira cap al gènere fantàstic, tot i que seria difícil classificar el seu tipus de fantasia. Malgrat el ritme reposat, l’interès es va mantenint amb l’esperança de resoldre el misteri. Els que esperin un final tancat ja es poden preparar per una bona decepció.
Je verrai toujours vos visages de Jeanne Herri aquí s’ha estrenat amb l’imaginatiu títol de Las dos caras de la justicia. Gira entorn de la pràctica de la justícia restaurativa, introduïda a França l’any 2014, que intenta arribar a una conciliació entre víctimes i autors dels crims a través d’un diàleg mediat, tot i que en la majoria dels casos que es mostren en aquesta ficció els malfactors i les víctimes no estan directament relacionats pel delicte. El film exposa quatre casos —l’estirada d’una bossa, un robatori domiciliari, un atracament a mà armada i una violació incestuosa— i en detalla tot el procés, des de la preparació dels mediadors fins la reunió de grup. Entre els actors hi figuren noms molt coneguts al país veí, com són Adèle Exarchopoulos, Élodie Bouchez, Jean-Pierre Darroussin, Denis Podalydès, Miou-Miou o Gilles Lellouche, el que segurament ha contribuït a l’èxit del film. Tot i això, el seu desenvolupament m’ha semblat confús i no m’ha convençut el triomfalisme amb el que es contempla els resultats de l’experiència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada