dijous, 14 de setembre del 2023

Ozon x 3

Una petita retrospectiva Ozon —un cineasta que també escriu les seves obres i que gairebé sempre m’interessa— amb tres pel·lícules ben diferents que encara no havia vist. La més antiga, Swimming Pool, és de 2003 i conté personatges femenins forts i una càrrega subversiva que són característiques del director.


Sarah Morton (Charlotte Rampling) és una escriptora de novel·les negres a qui la inspiració està fallant. El seu editor (i potser antic amant) li cedeix la casa que té en un poble al sud de França perquè intenti escriure. L’aparició de la filla de l’editor, una jove descarada i a qui no agrada dormir sola, trastornarà la pau que buscava la novel·lista. La tensió entre les dues dones —que en un primer moment es podria interpretar com un enfrontament entre la puritana i la promíscua— deriva en un ambient de suspens morbós que recorda Hitchcock. Com quasi sempre que entra en joc un escriptor, les fronteres entre realitat i ficció acabaran sent esborrades.

Swimming Pool és una obra suggestiva i inquietant, molt ben servida per la carnalitat de Ludivine Sagnier i sobretot pel misteri de la mirada velada de Charlotte Rampling.


Completament diferent és Potiche (aquí titulada Les dones al poder) de 2010, adaptació d’una obra teatral dels especialistes en comèdies comercials Barillet i Gredy. Ambientada a finals dels anys setanta, presenta a una dona rica, que s’ha dedicat tota la vida a la casa i la família, i que es veu obligada a posar-se al capdavant de l’empresa del seu marit, quan aquest és segrestat. El nou càrrec la posarà en contacte amb l’alcalde comunista del poble, una vella aventura de joventut.

La comèdia té un missatge certament feminista i no es fa cap il·lusió romàntica en relació als homes, però el text no deixa de ser un divertiment força insubstancial. Ozon, com ja havia fet a Huit femmes (2001), trepitja l’accelerador amb una ambientació d’època que és una delícia i eleva el to de tot plegat amb tres pesos pesants de la interpretació com Catherine Deneuve, Fabrice Luchini i Gérard Depardieu. 


Recentment Ozon s’ha ocupat de qüestions del que es podria anomenar «candent actualitat», com la pederàstia dins de l’església catòlica a Gràcies a Déu (2018) o l’eutanàsia a Tout c’est bien passé/Tot ha anat bé (2021). Aquesta última, basada en un llibre autobiogràfic d’Emanuèle Bernheim, ens presenta el cas d’André (André Dussolier), un home de 85 anys que pateix una embòlia i expressa la voluntat de morir a les seves afligides filles (Sophie Marceau i Géraldine Pailhas). Com que la mort assistida no és legal a França, la solució passa per acudir a un segon país (en aquest cas Suïssa) i, per tant, no és a l’abast de tothom (però sí a la família del film).

Es tracta, per descomptat, d’una obra dura de veure, que ens estalvia sentimentalismes i ofereix poques ocasions per identificar-se: el pare impossibilitat no resulta una figura simpàtica. Però s’exposa tot amb fredor analítica i —en basar-se en fets reals— és plena de detalls que l’allunyen del producte genèric sobre el tema. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada