Matar el marit

Aquí no es tracta de desvelar cap misteri, perquè el títol ja anuncia amb claredat què passa a la novel·la. De fet la parricida ja és a presó pel seu crim des de la primera pàgina i el relat haurà de retrocedir perquè descobrim com ha anat la cosa. L’autora taiwanesa Li Ang (1952) va treure la idea pel seu llibre d’un fet ocorregut a Xina durant els anys 30, però el va ambientar al Taiwan de la postguerra, com explica Manel Ollé en el seu interessant pròleg per l’edició de Males Herbes de Matar el marit (traducció de Mireia Vargas Urpí). Quan es va publicar la novel·la l’any 1983, tingué una acollida envoltada d’escàndol dins d’un país que encara s’aferrava a les tradicions ancestrals, però que ja s’anava obrint de mica en mica a la modernitat.

Lin Shi, la desgraciada protagonista, pot semblar un personatge exasperant per la seva falta d’empenta i de dots socials, però la veritat és que la vida no li ho ha posat gens fàcil. Quan ella té nou anys el seu pare mor de tuberculosi i juntament amb la seva mare es veu obligada a viure al carrer. Un cop desapareguda la mare, un seu oncle la casa amb un carnisser vint anys més gran que ella. L’home és tan rude com primitiu i tracta sense miraments la noieta inexperta, que desconeix tot pel que fa a la vida domèstica i el sexe. Al seu voltant, les veïnes tafanegen tot actuant com a portaveu censurador de l’opinió pública i, transmissores obedients del patriarcat, interpreten els crits de la núvia recent com signes de nimfomania.

Novel·la crua i directa, que evita la retòrica i no tem abordar les relacions interpersonals des del caire més primari, el de la fam. la por i l’impuls sexual, el de la sang menstrual i el semen, on curiosament el moment més tendre es produeix en un diàleg entre el carnisser i una prostituta. Retrat d’una societat ancorada en tradicions del passat —si no fos per les bombetes (de 5 watts!) es diria que l’acció té lloc en èpoques premodernes—, reflecteix molt bé la influència de fantasmes i esperits en les petites decissions de la vida quotidiana; però és sobretot una descripció acurada d’una depressió precipitada pel masclisme i per una existència empesa només pels motors més bàsics.

Apart de la notícia de la crònica negra que va inspirar l’autora, l’edició de Males Herbes es completa amb un conte (Nines amb corbes) que, t’ho miris com t’ho miris, no sembla tenir res a veure amb la novel·la. Posats en contacte amb l’autoritat pertinent (Manel Ollé), hem estat informats que es tracta d’una badada de l’editorial. Cal esperar que el conte mencionat tingui la mateixa autoria que la novel·la.

James

Adventures of Huckleberry Finn sol ser considerada com una de les grans novel·les de la literatura americana: retrat del Mississippi a mitjans del segle XIX i aventura picaresca tan divertida com emocionant. El llibre de Mark Twain és a més un ferm al·legat contra l’esclavisme, tot i que el seu ús de la paraula nigger ofengui d’allò més alguns americans del present. Més problemàtic apareix el retrat de Jim —l’esclau fugitiu que acompanya Huck en el seu viatge riu avall—, dibuixat sota l’estereotip del negre illetrat, crèdul i poruc, tant comú a l’època. En canvi no sembla que escandalitzi tant la crueltat amb la que els joves protagonistes, especialment Tom Sawyer, tracten Jim, ocultant-li la seva condició d’alliberat amb l’únic propòsit de viure noves aventures facecioses. 

Per compensar aquest tractament desigual, el prolífic —24 novel·les, 7 poemaris, 4 llibres de contes— Percival Everett ha escrit James, una nova versió de les aventures de Huck Finn, on pren la veu narrativa l’esclau Jim. El gran gir de guió de la novel·la, però, és que aquí Jim no és analfabet, sinó que és capaç de llegir i escriure i s’expressa de forma totalment cultivada (potser excessivament cultivada i amb algun anacronisme, com l’adjectiu «surrealista»). De fet, segons sosté James, si els esclaus parlen de forma imperfecta i pueril és per no defraudar les expectatives dels seus amos, que els volen considerar permanentment inferiors. O, amb altres paraules, saben que qui domina el llenguatge és més a prop de tenir el poder. La novel·la aconsegueix efectes molt còmics amb els dos nivells de llenguatge, quan a algun esclau se li escapa sense adonar-se una frase en llengua estàndard i provoca la confusió dels blancs que la senten.

Per altra banda l’adaptació de la història de Twain és brillant, amb una primera part que respecta l’argument original amb bones dosis d’humor i algunes reflexions sobre l’esclavatge que només poden sorgir d’algú que l’ha viscut en pròpia pell. Tanmateix la segona part no ens estalvia fets dramàtics (violacions, linxaments…) que depassen els límits del que inicialment s’havia considerat una novel·la juvenil; però que acaben completant un llibre tan original, intel·ligent i trepidant com impossible de deixar.

James l’ha editat en català Angle Editorial i, malgrat que jo he llegit la versió en anglès, he sentit dir que el traductor Jordi Martín Lloret se n’ha sortit molt bé reproduint els dos nivells de parla dels personatges.