Matar el marit

Aquí no es tracta de desvelar cap misteri, perquè el títol ja anuncia amb claredat què passa a la novel·la. De fet la parricida ja és a presó pel seu crim des de la primera pàgina i el relat haurà de retrocedir perquè descobrim com ha anat la cosa. L’autora taiwanesa Li Ang (1952) va treure la idea pel seu llibre d’un fet ocorregut a Xina durant els anys 30, però el va ambientar al Taiwan de la postguerra, com explica Manel Ollé en el seu interessant pròleg per l’edició de Males Herbes de Matar el marit (traducció de Mireia Vargas Urpí). Quan es va publicar la novel·la l’any 1983, tingué una acollida envoltada d’escàndol dins d’un país que encara s’aferrava a les tradicions ancestrals, però que ja s’anava obrint de mica en mica a la modernitat.

Lin Shi, la desgraciada protagonista, pot semblar un personatge exasperant per la seva falta d’empenta i de dots socials, però la veritat és que la vida no li ho ha posat gens fàcil. Quan ella té nou anys el seu pare mor de tuberculosi i juntament amb la seva mare es veu obligada a viure al carrer. Un cop desapareguda la mare, un seu oncle la casa amb un carnisser vint anys més gran que ella. L’home és tan rude com primitiu i tracta sense miraments la noieta inexperta, que desconeix tot pel que fa a la vida domèstica i el sexe. Al seu voltant, les veïnes tafanegen tot actuant com a portaveu censurador de l’opinió pública i, transmissores obedients del patriarcat, interpreten els crits de la núvia recent com signes de nimfomania.

Novel·la crua i directa, que evita la retòrica i no tem abordar les relacions interpersonals des del caire més primari, el de la fam. la por i l’impuls sexual, el de la sang menstrual i el semen, on curiosament el moment més tendre es produeix en un diàleg entre el carnisser i una prostituta. Retrat d’una societat ancorada en tradicions del passat —si no fos per les bombetes (de 5 watts!) es diria que l’acció té lloc en èpoques premodernes—, reflecteix molt bé la influència de fantasmes i esperits en les petites decissions de la vida quotidiana; però és sobretot una descripció acurada d’una depressió precipitada pel masclisme i per una existència empesa només pels motors més bàsics.

Apart de la notícia de la crònica negra que va inspirar l’autora, l’edició de Males Herbes es completa amb un conte (Nines amb corbes) que, t’ho miris com t’ho miris, no sembla tenir res a veure amb la novel·la. Posats en contacte amb l’autoritat pertinent (Manel Ollé), hem estat informats que es tracta d’una badada de l’editorial. Cal esperar que el conte mencionat tingui la mateixa autoria que la novel·la.