No pas per a vells

No es país para viejos ha estat el meu primer Cormac McCarthy i, com que l’autor té fama de sorrut i rude, vull fer-ho sonar com gairebé una pèrdua de virginitat. I això que m’adverteixen que no és una novel·la de les més típiques entre les seves, ja que el seu llenguatge és deutor d’uns orígens com a guió cinematogràfic. De fet, dos anys després de la seva publicació els germans Coen van afanyar-se a escriure una adaptació modèlica on, afegint-hi el seu humor elusiu, un gran sentit visual del paisatge i una interpretació terrorífica de Javier Bardem, van assolir un dels punts culminants de la seva carrera. Potser aquest és el motiu principal que el títol ens soni tant —apart de l’afició universal que tots sentim per les frases sentencioses—, més enllà de les consideracions de la crítica. 

La trama està estructurada a tres bandes amb el caçador Llewelyn Moss al seu centre, un home que es topa accidentalment amb una massacre produïda per una avortada operació de drogues i que decideix endur-se els diners del botí sense atendre a les conseqüències. El robatori desencadenarà la persecució de diversos grups de malfactors agreujats, d’entre els quals destacarà el cruel sicari Anton Chigurh, tot i que sigui difícil escatir perquè s’hi fica. Finalment, el xèrif Ed Tom Bell, al llindar de la jubilació intenta aportar una mica d’autoritat moral davant de tal desgavell.

La natura de guió cinematogràfic que dissimula la novel·la es percep en escenes plenes d’acció, on hi ha molt moviment físic, molta manipulació d’objectes i molta descripció de vehicles i armes, però sobretot en uns llargs diàlegs, a penes marcats tipogràficament, sincopats i el·líptics com ràfegues de metralleta. 

¿Alguna cosa más?

Eso ya lo ha preguntado. 

Es que tendría que ir cerrando.

Ir cerrando.

Sí, señor.

¿A qué hora cierran?

Ahora. Cerramos ahora.

Eso no es ninguna hora. A qué hora cierran.

Normalmente al anochecer. Cuando anochece.

Chigurh se quedó masticando despacio. No sabe de qué está hablando, ¿verdad?

¿Perdón?

Digo que no sabe de qué está hablando.

Estoy hablando de cerrar, de eso.

¿A qué hora se acuesta?

¿Perdón?

Está un poco sordo, ¿no? Digo que a qué hora se acuesta.

Pues… más o menos a las nueve y media. Alrededor de las nueve y media.

Chigurh se echó más anacardos en la mano. Puedo volver luego, dijo.

Luego estará cerrado.

Bueno.

¿Para qué va a volver, si va a estar cerrado?

Eso lo dice usted.

Aquesta tècnica fa la lectura tan ràpida com tensa, especialment en els diàlegs on intervé el letal i imprevisible Chigurh. Llàstima dels monòlegs del xèrif —figura topiquíssima del professional a punt de retirar-se, amb trauma patern a les espatlles— que no podrien ser més reaccionaris en el seu missatge moralista. Amb tot queda de la lectura un regust inquietant, d’un món que ha perdut el nord i on només la mort triomfa.