Les altures

 

Ismael Smith Marí (Barcelona, 1896 - Nova York, 1972) deu ser una de les figures més insòlites de la història de l’art català. Tot i que rebé el suport de la seva benestant família i va ser considerat en els seus inicis una jove promesa, no va arribar a encaixar ens els ambients artístics de l’època, potser perquè no va voler comprometre mai els seus ideals estètics. Després d’alguns encàrrecs oficials (estàtues de prohoms, imatges religioses…) que no van arribar a bon port, la seva vacil·lant reputació es va anar apagant. No hi va ajudar la vida itinerant de la seva família, que des de l’any 1919 s’havia traslladat a Nova York, on Smith residí des de llavors, amb breus períodes a Barcelona, Madrid i París. La seva producció artística pràcticament es va aturar als anys 40, mentre va preferir dedicar-se a trobar dubtosos remeis contra el càncer. Les seves excentricitats i en especial la pràctica del nudisme no reglamentat foren el motiu que acabés els seus dies en una institució psiquiàtrica de l’estat de Nova York.

Si no fos suficient aquesta trajectòria en caiguda lliure, en el si d’una família força peculiar —mare vídua i protectora, cinc fills que arribaren solters a les portes de la vellesa—, cal afegir les activitats poc discretes d’Ismael com a homosexual practicant. Atesa la relativa despoblació del panteó queer català, sembla justificat profunditzar literàriament en la vida d’aquest dandi maleït. A Les altures (2022) Sebastià Portell aborda una versió de la biografia de Smith, amb tocs de ficció, que intenta evitar les convencions habituals del gènere històric, tot i que no sempre ho aconsegueix.

Així cadascun dels nou capítols que formen la novel·la està encapçalat per un títol, una localització i un any, tot i que les dates referenciades no segueixen un estricte ordre cronològic (el primer capítol, per exemple, s’ambienta l’any 1962). Malgrat la indicació temporal, cada episodi amplia el seu radi d’acció cap als anys previs, tot alternant el moment «present» amb els seus antecedents. Però la característica més crucial de cada capítol és que el seu protagonista no és mai Smith, sinó alguna persona que en va tenir tracte, des dels membres de la família directa fins a relacions més circumstancials.

El punt de vista que proposa Portell no deixa de produir-me una certa malfiança, perquè si ja és difícil insuflar vida creïble a qualsevol personatge històric, per molt ben documentada que aquesta estigui, més dubtós és intentar posar-se en la pell dels que l’envoltaren. I sí, el novel·lista indica al final la bibliografia que ha fet servir per escriure el llibre, amb el que cal esperar un bon nivell de veracitat, almenys quan es parla de la mare, dels germans i dels amics. Però què succeeix amb personatges possiblement ficticis com la minyona Tineta o la veïna tafanera a Irvington? Fins i tot, si van ser persones realment existents, resulta arriscat bastir tot un episodi amb els seus pensaments i les seves opinions. Per molta gràcia que hi posi l’autor a l’hora d’imaginar aquestes biografies subsidiàries, el cert és que desvetllen un interès escàs.

I quan es tracta d’una figura més propera, com és el cas de la germana Anna Maria, dibuixada al llarg del llibre com l’arquetípica conca frustrada, quan li arriba el torn de protagonitzar el «seu» episodi, la fa deambular per la deserta sala de ball del Ritz mentre imagina oportunitats amoroses perdudes, una escena que no podria ser més «literària».

L’efecte d’aquesta estratègia és que mai disposem d’una visió directa de la vida interior d’Ismael Smith, qui queda sempre en segon pla, com a catalitzador sovint d’escassa agència. Sebastià Portell mostra sobrada solvència, de manera que el text és sempre llegidor i puntualment informatiu, però el lector potser es quedarà amb les ganes d’entrar més a fons en els vessants més foscos del protagonista.