El dimoni de les llistes: Reis 2015

El Pare Noel són els pares; els Reis d'Orient són màgics de debò.

Notícia d’Allais

Vaig llegir sobre Alphonse Allais per primera i última vegada al “Lector in fabula” d’Umberto Eco fa un fotimer d’anys. Allais, escriptor menor de gènere humorístic, tingué la sort de ser fill de la dolça França, pàtria que sempre garanteix una certa dosi de posteritat. Nasqué el 1854 a la vila normanda d’Honfleur a pocs metres de la casa del mateix carrer on dotze anys més tard naixeria el músic Erik Satie, un artista amb el que fàcilment se’l podria emparentar per les seves ocurrències absurdistes. Allais fou periodista, contista i poeta. Com a bon francès, cultivà l’enginy verbal i algunes de les seves invencions no desmereixerien a l’Oulipo. Tal és el cas de les holorimes, parelles de versos homòfons amb significat diferent:
 

Alphonse Allais de l’âme erre et se fout à l’eau.
Ah! l’fond salé de la mer! Hé! Ce fou! Hallo.

Apart de les seves activitats literàries, Allais també es dedicà a la investigació científica en camps tan diversos com la fotografia en color o la síntesi del cautxú. L’any 1881 va patentar un cafè liofilitzat que precedí el Nescafé en 54 anys. Però la meva recuperació d’Allais l’ha desencadenat la seva sèrie de pintures monocromes presentades a partir del1882 al Saló dels Incoherents. Amb títols com “Primera comunió de noies tísiques en temps de neu” o “Collita de tomàquets a càrrec de cardenals apoplèctics a la vora del mar Roig” no deixen de ser acudits de qualitat molt dubtosa, però de perenne èxit comercial: gairebé un segle més tard encara vaig poder comprar a Grenoble una postal negra del túnel del Mont-Blanc enmig d’una pana elèctrica.

Per molta gràcia que ens faci no podem oblidar que aquestes humorades precediren en 25 anys el “Quadrat blanc sobre fons blanc” (1918) de Kasimir Malevitch, considerada com una de les pintures més importants en la història de l’abstracció (quan no la seva expressió més extrema), o sigui que poca conya!

Aquí el suprematisme, aquí uns lectors.

Una de les cites més conegudes de Karl Marx, tal com es pot llegir a “El 18 de Brumari de Louis Napoleon”, dicta que la història es repeteix, “primer com a tragèdia, després com a farsa”. Atenent al cas que m’ocupa es diria que l’art funciona de forma totalment inversa, perquè Allais l’humorista rigué primer (i, per tant, rigué dues vegades), mentre que Malevitch hagué d’adoptar un posat molt seriós perquè el públic no pensés que li estaven aixecant la camisa. En el fons no som gaire lluny de les holorimes: les pintures blanques d’Allais i Malevitch “sonen” igual, però només rimen llunyanament i no signifiquen el mateix. Potser el que importa és la intenció, com diu aquella frase tan queca que acompanya el paper de regal.

Però com que un sol exemple no fa estiu, citaré també l’obra musical original d’Allais titulada “Marxa fúnebre composta pels funerals d’un gran home sord”, una partitura (de tempo ‘Lento rigolando’) verge de notes, perquè “els grans dolors són muts” (segons acotació de l’autor). Caldria esperar a trobar un silenci similar fins al 4’ 33” de John Cage (1952); i, tot que em dol confessar-ho, les bromes s’han demostrat a la llarga molt menys fructíferes que els posicionaments estètics amb els peus plantats a terra.

Contra “primer tragèdia, després farsa”, oposarem “primer broma, després teoria de la broma”. I anirem aguantant com poguem.

A Creta

L’èxit creixent de Joni Mitchell amb totes les tensions que comportava, va propiciar durant el 1970 una escapada europea per Espanya, França i Grècia. A Matala (Creta) va aturar-se unes setmanes prop d’una comunitat hippie que vivia de forma rupestre. Dedicà la cançó “Carey”, que apareixeria l’any següent al disc “Blue”, al cuiner local Cary Raditz, un personatge pintoresc de pèl roig que caminava sempre ajudat per un bastó. El tema és el més viu del disc, té un aire d’alegre indolència tropical i és una altra mostra de la ingent quantitat de hits que Joni va signar durant els primers anys de la seva carrera.

Arriba el vent de l’Àfrica
Anit no vaig poder dormir
Prou saps, Carey, que és difícil marxar d’aquí
Però en realitat no és casa meva
Tinc les ungles brutes,
Els peus tacats del quitrà de la platja
I trobo a faltar els meus llençols nets i la meva refinada colònia francesa

Oh, Carey, treu el bastó
i sortim a fer un volt
Ja pagaré jo
Ets un dolentot
Però m’agrades igual

Vine al Cafè de la Sirena
I et convidaré a una ampolla de vi
I riurem i brindarem per no res
I trencarem els nostres gots buits
Fem una ronda per tots aquests freaks i aquests soldats
Una ronda per aquests amics meus
Fem una altra ronda pel dimoni vermell brillant
Que em reté en aquest poble turístic

Vinga, Carey, treu el bastó
i sortim a fer un volt
Ja pagaré jo
Ets un dolentot
Però m’agrades

Potser aniré a Amsterdam
Potser aniré a Roma
I llogaré un piano de cua
I ompliré de flors la meva habitació
Però no parlem ara de comiats
La nit és una volta estelada
I estan tocant aquest rock and roll aspre
sota la lluna de Matala

Vinga, Carey, treu el bastó
i sortim a fer un volt
Ja pagaré jo
Anirem al Cafè de la Sirena
A divertir-nos

Arriba el vent de l’Àfrica
Anit no vaig poder dormir
Prou saps que és difícil marxar d’aquí
Però en realitat no és casa meva

Potser ha passat massa temps
Des que m’estava buscant la vida als carrers
Ara m’han fet acostumar als llençols nets
I la meva refinada colònia francesa

Vinga, Carey, treu el bastó
i sortim a fer un volt
Ja pagaré jo
Anirem al Cafè de la Sirena
A divertir-nos
Vaig dir, ets un dolentot però m’agrades
Però ja no ets a la vista

Durant aquests mesos sabàtics Joni aprendria a tocar el dulcimer i mostraria aquesta nova aptitud a l’enregistrament de “Carey”, on Stephen Stills l’acompanya al baix i la guitarra acústica.




I ara una versió més reposada, però que m’agrada molt, a càrrec d’una inesperada Cindy Lauper.

Alan Turing: la pel·lícula!

No hi ha dubte que la vida d’Alan Turing —especialment d’ençà que els seus treballs durant la Segona Guerra Mundial perderen el seu caràcter secret i confidencial— es presta a tota mena d’adaptacions artístiques, atretes pel seu aire d’apòleg immoral on una vida meritòria que beneficia la societat es veu condemnada per meres qüestions de moral privada. Recordo, per exemple, el llibre divulgatiu de David Leavitt “The Man Who Knew Too Much”, un telefilm amb Derek Jacobi (“Breaking the Code”), una cantata de The Pet Shop Boys (“A Man from the Future”) o un disc d’Hidrogenesse (“Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing”). Arribat el punt de fer-ne una adaptació cinematogràfica dirigida al gran públic, entenedora i “de qualitat” (també amb bon potencial de cara als Oscar), els britànics s’han tret de la màniga aquest “The Imitation Game” que dirigeix el noruec Morten Tyldum. Tyldum havia causat molt bona impressió amb l’estilosa “Headhunters”, però aquí sembla que l’han fitxat perquè deixi tota la seva personalitat a la porta i es cenyeixi als imperatius de producció. Millor oblidem-lo, que ja es pena allunyar un director del seu país per ocupar-lo en feines que no li escauen.

De totes les vides possibles que es podrien explicar sobre la figura d’Alan Turing, “The Imitation Game” decideix centrar-se gairebé en exclusiva sobre les seves investigacions durant la guerra encaminades a desxifrar el codi secret que utilitzaven els alemanys per comunicar-se. Atès que la criptografia, tan apassionant per a segons qui, potser no és plat que vingui de gust a tothom, tot el procés de descobrir la clau que resoldria l’entrellat del codi Enigma ens és explicat amb unes simplificacions dramàtiques que només molt llunyanament es poden considerar ‘basades en fets reals‘ (tal com ens adverteix el film en un primer rètol introductori). Tan sospitós és que una simple carta escrita per Turing convenci Winston Churchill per fer-lo director del projecte, com teatral resulta la reacció d’estil Fuenteovejuna quan el volen acomiadar, mentre que la forma de trobar el desllorigador de tot plegat és un moment Eureka! tan engrescador com increïble. No cal si no gratar una mica perquè es reveli que la veritat històrica fou molt més austera i poc propensa a totes aquestes truculències del guió.

Potser podria oblidar algunes servituds de les convencions cinematogràfiques, si la figura central del film resultés creïble com a humà; però entre el molt discutible guió de  Graham Moore i l’actor que fa de Turing, tot conspira a convertir-lo en un cas clínic que mantindrem a distància prudencial. Benedict Cumberbatch s’ha especialitzat a fer personatges rarets, gràcies a un físic que és bàsicament raret (el peresós d’Ice Age, però en carn i ossos), i aquí dibuixa un ésser asocial, que no coneix el sentit de l’humor, ni l’empatia, un autista de manual només apte per resoldre mots encreuats. Tots els detalls biogràfics que he anat trobant indiquen que Alan Turing no era tan simple com això, que tenia amics i sentit de l’humor; però “The Imitation Game” no és el tipus de pel·lícula que es preocupi per concedir humanitat a les ombres xinesques que figuren ser els seus personatges. Per això la resta d’actors, tots competentment britànics, s’han de conformar a representar tòpics de solvència contrastada, com l’inflexible militar de Charles Dance o el criptògraf seductor de Mathew Goode. Keira Knightley ha sigut molt lloada per interpretar una dona amb una certa iniciativa i caràcter, encara que jo on més me la continuo creient és a les pàgines de publicitat de perfums.

L’estructura de la pel·lícula vol aparentar complexitat que és en el fons ineptitud. Jo almenys malfio dels films on en els tres primers minuts ja s’ha produït un flash back i un flash forward, totalitzant tres moments històrics diferents quan a penes no ha tingut lloc cap acció. Encara que la major part del metratge succeeixi durant la guerra, el marc narratiu de la història parteix d’una conversa que té Turing amb un oficial de policia a principis dels anys 50. Aquesta conversa no es va produir mai en la vida real i tampoc té cap sentit que el criptògraf revelés secrets d’estat en el decurs d’una investigació purament rutinària. Una tercera trama, completament ficcionalitzada, afecta els anys escolars de Turing i el seu enamoriscament del condeixeble Christopher, mort prematurament de tuberculosi. El trauma d’aquesta pèrdua pretén justificar totes les rareses posteriors del protagonista via aquests psicologismes barats que només trobem al cinema.

Abans he parlat d’inexactituds històriques i, de fet, la detecció de tots els punts on “The Imitation Game” falta a la veritat documental ha esdevingut gairebé un gènere propi. No sorprèn que el físic de la Joan Clarke original estigués molt lluny del glamour de Keira Knightley o que l’equip que va desxifrar el codi Enigma es compongués de desenes de persones i no de les cinc que presenta la pel·lícula per mor de la simplificació. Menys acceptable és, en canvi, que s’inventin contactes entre Turing i els membres del MI6 o que incloguin a l’equip un espia de Moscou. I ja resulta totalment ridícul (i mentider) que la màquina emprada per desencriptar el misteri se suposi que fou batejada “Christopher” en memòria del company desaparegut abans d’hora. Les escenes en les quals Benedict Cumberbatch acarona elegíacament uns circuits electrònics pertanyen amb tot el dret a l’antologia del kitsch sentimental i universal.

Capítol apart mereix el tractament que fa el film de l’homosexualitat de Turing. Si no pares atenció, gairebé pot passar desapercebuda, ja que en cap moment se’l pot observar en qualitat d’humà sexualment actiu. La majoria de les crítiques que he llegit en referència a la pel·lícula, insisteixen en descriure el protagonista com un personatge turmentat per la repressió sexual, que trobaria en els criptogrames una via per on deixar escapar les pulsions personals. Sembla ser que el Turing històric no tenia tants complexos a l’hora de tirar els trastos als homes que li agradaven. Que la seva gosadia no sempre fos coronada per l’èxit era d’esperar, i no per això hauria de ser classificat com a depressiu. “The Imitation Game” passa bastant de puntetes sobre el fastigós afer de la castració química, que en cap cas li limità les facultats mentals, com pressuposa la pel·lícula.

Alan Turing se suïcidà o el suïcidaren amb l’ajuda d’una poma injectada amb cianur. El guió fa aparèixer tant les pomes com el verí en moments inexplicables i bastant forassenyats de la pel·lícula. Dol que els episodis més lacerants i significatius de la vida del protagonista es resolguin amb rètols amb aroma de postludi. Al final (spoiler!) la reina d’Anglaterra el perdona per haver sigut marica. A continuació, tots ens fem un retrat congratulatori (plan selfie) al costat d’Alan Turing. En blanc i negre.

L'any que ha vingut: la torna

Feliç any! O algo.