dilluns, 5 de gener de 2015

Notícia d’Allais

Vaig llegir sobre Alphonse Allais per primera i última vegada al “Lector in fabula” d’Umberto Eco fa un fotimer d’anys. Allais, escriptor menor de gènere humorístic, tingué la sort de ser fill de la dolça França, pàtria que sempre garanteix una certa dosi de posteritat. Nasqué el 1854 a la vila normanda d’Honfleur a pocs metres de la casa del mateix carrer on dotze anys més tard naixeria el músic Erik Satie, un artista amb el que fàcilment se’l podria emparentar per les seves ocurrències absurdistes. Allais fou periodista, contista i poeta. Com a bon francès, cultivà l’enginy verbal i algunes de les seves invencions no desmereixerien a l’Oulipo. Tal és el cas de les holorimes, parelles de versos homòfons amb significat diferent:
 
Alphonse Allais de l’âme erre et se fout à l’eau.
Ah! l’fond salé de la mer! Hé! Ce fou! Hallo.


Apart de les seves activitats literàries, Allais també es dedicà a la investigació científica en camps tan diversos com la fotografia en color o la síntesi del cautxú. L’any 1881 va patentar un cafè liofilitzat que precedí el Nescafé en 54 anys. Però la meva recuperació d’Allais l’ha desencadenat la seva sèrie de pintures monocromes presentades a partir del1882 al Saló dels Incoherents. Amb títols com “Primera comunió de noies tísiques en temps de neu” o “Collita de tomàquets a càrrec de cardenals apoplèctics a la vora del mar Roig” no deixen de ser acudits de qualitat molt dubtosa, però de perenne èxit comercial: gairebé un segle més tard encara vaig poder comprar a Grenoble una postal negra del túnel del Mont-Blanc enmig d’una pana elèctrica.




Per molta gràcia que ens faci no podem oblidar que aquestes humorades precediren en 25 anys el “Quadrat blanc sobre fons blanc” (1918) de Kasimir Malevitch, considerada com una de les pintures més importants en la història de l’abstracció (quan no la seva expressió més extrema), o sigui que poca conya!

Aquí el suprematisme, aquí uns lectors.

Una de les cites més conegudes de Karl Marx, tal com es pot llegir a “El 18 de Brumari de Louis Napoleon”, dicta que la història es repeteix, “primer com a tragèdia, després com a farsa”. Atenent al cas que m’ocupa es diria que l’art funciona de forma totalment inversa, perquè Allais l’humorista rigué primer (i, per tant, rigué dues vegades), mentre que Malevitch hagué d’adoptar un posat molt seriós perquè el públic no pensés que li estaven aixecant la camisa. En el fons no som gaire lluny de les holorimes: les pintures blanques d’Allais i Malevitch “sonen” igual, però només rimen llunyanament i no signifiquen el mateix. Potser el que importa és la intenció, com diu aquella frase tan queca que acompanya el paper de regal.

Però com que un sol exemple no fa estiu, citaré també l’obra musical original d’Allais titulada “Marxa fúnebre composta pels funerals d’un gran home sord”, una partitura (de tempo ‘Lento rigolando’) verge de notes, perquè “els grans dolors són muts” (segons acotació de l’autor). Caldria esperar a trobar un silenci similar fins al 4’ 33” de John Cage (1952); i, tot que em dol confessar-ho, les bromes s’han demostrat a la llarga molt menys fructíferes que els posicionaments estètics amb els peus plantats a terra.

Contra “primer tragèdia, després farsa”, oposarem “primer broma, després teoria de la broma”. I anirem aguantant com poguem.

12 comentaris:

  1. És curiós perquè pocs després que Allais presentes les seves pintures monocromes Alfred Jarry en presentava un en blanc que es titulava (cito de memòria) "Moisès travessant el mar Roig". Segur que hi havia una passa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els francesos de l'època anaven molts inspirats. O potser la culpa era de l'absenta.

      Elimina
  2. ¡Feliz 2015, Allau, y nunca dejes de sorprendernos y deleitarnos con tu inacabable erudición! :-)

    ResponElimina
  3. Doncs les pintures tenen la seva gràcia. Perquè després diguin que l'humor francès es dolent. Qui ho diu? Jo mateix...

    ResponElimina
    Respostes
    1. És qüestió d'insistir-hi, com amb la tònica.

      Elimina
    2. Ës un humor molt avançat al seu temps, un clar precedent de "l'absurde"·De fet els quadros presenten un important sentit de l'humor i fugen de la racionalitat tan obligatòriament francesa.

      Bons reis mags!

      Elimina
    3. Això de la racionalitat francesa és com allò nostre del seny i la rauxa, que cadascú ho adapta a la seva pròpia conveniència.

      Elimina
  4. Desconeixia el detall essencial d'Honfleur (qui havia de sospitar l'existència d'un fi humor normand!). Ho diu un que n'està molt del Satie: Que soni alt la seva Españaña en honor als monocroms de l'Allais!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet pensar que he de llegir Satie ja!

      Elimina
  5. El s. XIX encara el tenim per a descobrir més enllà dels tòpics. Era gent amb una fina ironia perquè no es prenien seriosament ni a ells mateixos. Com a mostra un Apel·les Mestres:

    http://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com.es/2011/01/la-pintura-en-el-siglo-xix.html

    ResponElimina
  6. Una colla d'avant-avantguardistes!

    ResponElimina