Alan Turing: la pel·lícula!

No hi ha dubte que la vida d’Alan Turing —especialment d’ençà que els seus treballs durant la Segona Guerra Mundial perderen el seu caràcter secret i confidencial— es presta a tota mena d’adaptacions artístiques, atretes pel seu aire d’apòleg immoral on una vida meritòria que beneficia la societat es veu condemnada per meres qüestions de moral privada. Recordo, per exemple, el llibre divulgatiu de David Leavitt “The Man Who Knew Too Much”, un telefilm amb Derek Jacobi (“Breaking the Code”), una cantata de The Pet Shop Boys (“A Man from the Future”) o un disc d’Hidrogenesse (“Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing”). Arribat el punt de fer-ne una adaptació cinematogràfica dirigida al gran públic, entenedora i “de qualitat” (també amb bon potencial de cara als Oscar), els britànics s’han tret de la màniga aquest “The Imitation Game” que dirigeix el noruec Morten Tyldum. Tyldum havia causat molt bona impressió amb l’estilosa “Headhunters”, però aquí sembla que l’han fitxat perquè deixi tota la seva personalitat a la porta i es cenyeixi als imperatius de producció. Millor oblidem-lo, que ja es pena allunyar un director del seu país per ocupar-lo en feines que no li escauen.

De totes les vides possibles que es podrien explicar sobre la figura d’Alan Turing, “The Imitation Game” decideix centrar-se gairebé en exclusiva sobre les seves investigacions durant la guerra encaminades a desxifrar el codi secret que utilitzaven els alemanys per comunicar-se. Atès que la criptografia, tan apassionant per a segons qui, potser no és plat que vingui de gust a tothom, tot el procés de descobrir la clau que resoldria l’entrellat del codi Enigma ens és explicat amb unes simplificacions dramàtiques que només molt llunyanament es poden considerar ‘basades en fets reals‘ (tal com ens adverteix el film en un primer rètol introductori). Tan sospitós és que una simple carta escrita per Turing convenci Winston Churchill per fer-lo director del projecte, com teatral resulta la reacció d’estil Fuenteovejuna quan el volen acomiadar, mentre que la forma de trobar el desllorigador de tot plegat és un moment Eureka! tan engrescador com increïble. No cal si no gratar una mica perquè es reveli que la veritat històrica fou molt més austera i poc propensa a totes aquestes truculències del guió.

Potser podria oblidar algunes servituds de les convencions cinematogràfiques, si la figura central del film resultés creïble com a humà; però entre el molt discutible guió de  Graham Moore i l’actor que fa de Turing, tot conspira a convertir-lo en un cas clínic que mantindrem a distància prudencial. Benedict Cumberbatch s’ha especialitzat a fer personatges rarets, gràcies a un físic que és bàsicament raret (el peresós d’Ice Age, però en carn i ossos), i aquí dibuixa un ésser asocial, que no coneix el sentit de l’humor, ni l’empatia, un autista de manual només apte per resoldre mots encreuats. Tots els detalls biogràfics que he anat trobant indiquen que Alan Turing no era tan simple com això, que tenia amics i sentit de l’humor; però “The Imitation Game” no és el tipus de pel·lícula que es preocupi per concedir humanitat a les ombres xinesques que figuren ser els seus personatges. Per això la resta d’actors, tots competentment britànics, s’han de conformar a representar tòpics de solvència contrastada, com l’inflexible militar de Charles Dance o el criptògraf seductor de Mathew Goode. Keira Knightley ha sigut molt lloada per interpretar una dona amb una certa iniciativa i caràcter, encara que jo on més me la continuo creient és a les pàgines de publicitat de perfums.

L’estructura de la pel·lícula vol aparentar complexitat que és en el fons ineptitud. Jo almenys malfio dels films on en els tres primers minuts ja s’ha produït un flash back i un flash forward, totalitzant tres moments històrics diferents quan a penes no ha tingut lloc cap acció. Encara que la major part del metratge succeeixi durant la guerra, el marc narratiu de la història parteix d’una conversa que té Turing amb un oficial de policia a principis dels anys 50. Aquesta conversa no es va produir mai en la vida real i tampoc té cap sentit que el criptògraf revelés secrets d’estat en el decurs d’una investigació purament rutinària. Una tercera trama, completament ficcionalitzada, afecta els anys escolars de Turing i el seu enamoriscament del condeixeble Christopher, mort prematurament de tuberculosi. El trauma d’aquesta pèrdua pretén justificar totes les rareses posteriors del protagonista via aquests psicologismes barats que només trobem al cinema.

Abans he parlat d’inexactituds històriques i, de fet, la detecció de tots els punts on “The Imitation Game” falta a la veritat documental ha esdevingut gairebé un gènere propi. No sorprèn que el físic de la Joan Clarke original estigués molt lluny del glamour de Keira Knightley o que l’equip que va desxifrar el codi Enigma es compongués de desenes de persones i no de les cinc que presenta la pel·lícula per mor de la simplificació. Menys acceptable és, en canvi, que s’inventin contactes entre Turing i els membres del MI6 o que incloguin a l’equip un espia de Moscou. I ja resulta totalment ridícul (i mentider) que la màquina emprada per desencriptar el misteri se suposi que fou batejada “Christopher” en memòria del company desaparegut abans d’hora. Les escenes en les quals Benedict Cumberbatch acarona elegíacament uns circuits electrònics pertanyen amb tot el dret a l’antologia del kitsch sentimental i universal.

Capítol apart mereix el tractament que fa el film de l’homosexualitat de Turing. Si no pares atenció, gairebé pot passar desapercebuda, ja que en cap moment se’l pot observar en qualitat d’humà sexualment actiu. La majoria de les crítiques que he llegit en referència a la pel·lícula, insisteixen en descriure el protagonista com un personatge turmentat per la repressió sexual, que trobaria en els criptogrames una via per on deixar escapar les pulsions personals. Sembla ser que el Turing històric no tenia tants complexos a l’hora de tirar els trastos als homes que li agradaven. Que la seva gosadia no sempre fos coronada per l’èxit era d’esperar, i no per això hauria de ser classificat com a depressiu. “The Imitation Game” passa bastant de puntetes sobre el fastigós afer de la castració química, que en cap cas li limità les facultats mentals, com pressuposa la pel·lícula.

Alan Turing se suïcidà o el suïcidaren amb l’ajuda d’una poma injectada amb cianur. El guió fa aparèixer tant les pomes com el verí en moments inexplicables i bastant forassenyats de la pel·lícula. Dol que els episodis més lacerants i significatius de la vida del protagonista es resolguin amb rètols amb aroma de postludi. Al final (spoiler!) la reina d’Anglaterra el perdona per haver sigut marica. A continuació, tots ens fem un retrat congratulatori (plan selfie) al costat d’Alan Turing. En blanc i negre.