M’importa un «rave»

Una mica per atzar pesquem a la Filmoteca «Eden» (2015) de la puixant Mia Hansen-Løve (Ós de Plata a Berlín enguany amb «L’Avenir»). Es tracta d’una versió ficcionalitzada de part de la biografia del seu germà Sven, antiga figura de la «club scene» parisenca, el qual apareix aquí com a coautor del guió. El film segueix la trajectòria d’un tal Paul Vallée (Félix de Givry), estudiant de lletres que a principis dels anys 90 s’enderia per les festes «rave» i amb el seu col·lega Stan inicia una carrera d’èxit com a DJ. La història s’estén fins als nostres dies i en certa manera pot servir com una crònica de l’evolució de la música de ball contemporània, al menys des de la perspectiva francesa.

Servidor, a principis dels 90, ja era massa gran per participar en aquestes mogudes d’esquelet i, si em parlen de garage, drum’n’bass, jungle, freestyle, dub o electrica em quedo amb una cara de pòquer difícil de dissimular. «Eden» mostra en gran part del seu metratge molta dansa i molta música, segurament molt significativa pels amants dels gèneres representats, però els seus ganxos dramàtics són pràcticament inexistents. Les xicotes del protagonista se succeeixen sense que cap d’elles prengui cos i resultarà fàcil confondre-les. El flirteig amb les drogues era de preveure, però es desenvolupa de forma poc conflictiva i se soluciona fora de camp. Finalment, potser perquè l’ofici de DJ té data de caducitat, Paul es torna assenyat i s’apunta a les llistes de l’atur.

Cap dels personatges de la pel·lícula s’explica o m’atrau i se’m fa difícil aguantar-los durant més de dues hores d’inacció. Sembla que Hansen-Løve ha trigat tres anys a produir «Eden», en part pel cost dels drets de la música que hi sona. La baixada del «cachet» dels Daft Punk segurament va ser l’empenta que el film necessitava. En certa manera que el marit de la directora sigui Olivier Assayas també haurà ajudat que el projecte tiri endavant i que gent com la insuportable Greta Gerwig o la intrigant Arsinée Khanjian, dona d’Atom Egoyan, hi figurin en papers gens menors.

Si mai no havia entès la cultura «dance», la contemplació d’«Eden» m’ha fet sentir encara més vell. Simplement perquè em nego a reconèixer que el jovent actual sigui d’encefalograma tan pla.

En un altre ordre de coses, clama al cel que un edifici de construcció tan recent com el de la Filmoteca presenti un disseny tan deficient. No s’entén que hi hagi escales mecàniques per baixar a les sales, però que per tornar al nivell del carrer calgui utilitzar escales de tracció animal (o un insuficient ascensor). Tampoc s’entén que per sortir de la sala d’exposicions de l’entreplanta s’hagi de baixar per les escales mecàniques fins el soterrani i després remuntar dos pisos a peu. En fi.

Heartbreak Hotel

Charlie Kaufman, guionista i en algunes ocasions director dels més complexos malsons postmoderns del cinema contemporani («Being John Malkovich», «Adaptation», «Eternal Sunshine of the Spotless Mind», «Synecdoche, New York») ha firmat amb «Anomalisa» la seva obra més directa i planera, sense perdre del tot el seu inherent sentit del risc. Si en films anteriors ja es prefigurava la idea dels titelles empesos per una força superior —les marionetes que manipulava John Cusack a «Being John Malkovich» o els actors que feien de doble dels personatges a «Synecdoche»—, aquí s’ha prescindit dels actors de carn i ossos, substituïts per ninots de 30 centímetres d’altura. «Anomalisa» va començar la seva existència com un guió radiofònic de 2005, el qual amb, els mateixos actors que el van estrenar posant la veu, ha esdevingut un film d’animació amb la tècnica stop motion.

Michael Stone (David Thewlis) és un respectat guru en tècniques d’atenció al client que es guanya la vida donant conferències per tots els Estats Units. En un viatge a Cincinatti, on ha de presidir un acte, s’allotja a l’anodí Hotel Fregoli. Allà coneix Lisa (Jennifer Jason Leigh), una senzilla dependenta d’una fleca d’Akron (Ohio) que és gran admiradora seva. Contra tot pronòstic estableixen una relació incipient. Michael es pregunta si aquesta serà la definitiva dona de la seva vida.

El personatge que «encarna» Michael Stone és típic de la ficció contemporània: el de l’home enfonsat en una rutina embrutidora i una situació familiar asfixiant. El que fa uns anys s’anomenava l’alienat, encara que ara el podem diagnosticar més exactament com una víctima de la depressió, una víctima però que no dubtarà a enfonsar amb ell tots els que l’envolten. L’estètica del film fa visible aquesta situació amb encomiable encert. Els decorats hiperrealistes i marronosos aconsegueixen situar-nos en un hotel d’anonimitat estàndard, d’aquells que pots trobar a qualsevol ciutat del món, mentre que l’atenció per captar cada petit detall o gest dels personatges només fa créixer la impossible sensació realista dels ninots.

Cal dir que les marionetes, tot i la seva voluntat naturalista en l’aparença, no es molesten a ocultar les ferides de les seves articulacions i deixen un regust inquietant, com sol passar sempre que un procés mecànic intenta reproduir el capteniment humà. Encara així, poques escenes sexuals recents (per no dir-ne cap) se’ns mostren tan viscudes i commovedores com la que viuen Michael i Lisa en el llit de l’hotel. Em descuidava de dir que, tret de Michael i Lisa, tots els personatges d’«Anomalisa» (homes i dones, adults i infants) presenten un rostre idèntic i és l’actor Tom Noonan qui els dóna veu amb una declamació particularment desapassionada. Potser no és un recurs gaire subtil per representar la pèrdua d’identitat, però és indubtablement efectiu i Noonan hi excel·leix. Jason Leigh també brilla donant vida i cos a un personatge que fàcilment es podria classificar a la casella de la banalitat més estúpida.

«Anomalisa» és una anomalia cinematogràfica (perdoneu el joc de paraules tan evidentment implícit) que cap aficionat al cinema d’animació hauria de deixar escapar. Per a la resta, la proporció entre novetat i «déjà vu» variarà considerablement segons els gustos, mentre que el sentiment de mal rotllo preponderant serà difícil de discutir. Recomanable amb reserves, com solíem escriure al vell full parroquial.

Un món de metros: Barskywave

Vist aquí

Una amiga m’ha fet arribar recentment aquest mapa del metro de Barcelona. Deu ser de factura recent, perquè ja hi figura la línia a l’aeroport. La seva suposada gràcia és que el nom de totes les estacions de la xarxa de metro de la ciutat ha estat traduïda a l’anglès de forma més o menys literal i per descomptat amb uns criteris molt laxos.

Algunes parades s’han traduït amb inevitable automatisme (Catalonia, Clinic Hospital, University Zone, Spain…) o bé s’han mantingut intactes (Tarragona, Diagonal, Badal, Urgell, Gornal…) De vegades s’ha fet una traducció per la cara de part del nom, com a les pocs elegants Breadua (Padua), Queen Elipath (Reina Elisenda), Saint Gergoesi (Sant Gervasi) o Cornshe Centre (Cornellà Centre, encara que podien haver anat més lluny i escriure Hornshe, perquè el musical corn també és traduïble).

La coherència sobre quina és la llengua d’origen no està garantida: de vegades es pressuposa el català i d’altres el castellà. Per això Mas Blau esdevé More Blue, parida per la qual han calgut dos Google Translate diferents, igual com passa a Ilthebottom Sow (Ildefons Cerdà, amb un accent gràfic caigut al camp de batalla). Hi ha traduccions que no comparteixo (per què Mercabarna s’ha convertit en Markbarna o Sant Boi en Saint Boy?) O d’altres que no entenc perquè no s’han realitzat (Gavarra podia haver estat Barge, però no s’ha fet).

Algunes de les versions m’agraden perquè revelen l’etimologia d’allò que contemplem diàriament sense pensar gaire en el seu significat: Dry Town (Poble Sec), Secondary School (Liceu), Hard Rock (Rocafort), Saints Square (Plaça de Sants), Grace (Gràcia), Hole (Clot), The Candy (El Carmel), Orchard (Horta), The Neck and the Badger Den (El Coll i la Teixonera), Littlejohn (Joanic), Alder Forest (Verneda), Little Rocks (Roquetes), Cinnamons (Canyelles)…

I per últim queden les directament delirants que impedeixen qualsevol mena de crítica gràcies a la seva embogida brillantor. Coses com: Algivestome (Almeda), Fair Olivetree Boulevard (Rambla Just Oliveres), Oldfashionvalley (Vallcarca), Gracious Broadway (Passeig de Gràcia), Turnwave (Girona), Lifelet Home (Can Vidalet), Thorrace (Torrassa, quan Big Tower era la traducció evident), Doyounderstanda (Entença), Towers & Bagels (!) (Torras i Bages), Baron of Garden Center (Baró de Viver), Beloved Viking (Virrei Amat)

De moment no he entès perquè Lesseps s’ha convertit en The Pennybuns. Agrairé pistes. Espereu; ja no cal (Wikipedia m'ha il·luminat); la cosa va de jugar amb «les ceps», amb els «Boletus edulis» llatins, i amb la via transversal que ofereix la llengua francesa entre l'anglès i el català.Motius per emprenyar-se.

Un ós és un ós és un ós

La versió highbrow

Rara unanimitat en el club de lectura a l’hora de valorar «Oso» de Marian Engel molt positivament. Edita Impedimenta amb la seva exquisidesa habitual i la (bona) traducció la firma Magdalena Palmer. Engel, d’obra tan breu com la seva vida (morí als 51 anys), fou molt activa en la defensa de la seva professió, la d’escriptora, i es guanyà plaça temporal a la posteritat amb aquesta novel·la tan inclassificable.

«Bear» (1976) fou escrita en una època molt complicada per a la seva autora, en ple procés d’un dolorós divorci, mentre criava els seus fills bessons. Malgrat la seva natura transgressora (és considerada com la novel·la més controvertida escrita mai al Canadà), aviat fou acceptada i fins i tot guardonada. A hores d’ara se la considera gairebé com un petit clàssic nacional.

«Bear» narra com Lou, una jove bibliotecària amb seriosos problemes relacionals, viatja al nord de la província d’Ontario per escatir el valor d’una biblioteca creada per una família d’excèntrics i situada en un casalot octogonal d’una illa remota. Amb l’estada a l’illa ve annexada la responsabilitat de cuidar un ós que havia sigut la mascota de la propietària difunta. I sí, per què ocultar-ho?, Lou acaba establint una relació eròtica amb l’ós. De fet, com el proverbial elefant a l’habitació, tinc la seguretat que la majoria de lectors d’aquesta novel·la ja saben quan l’enceten que trobaran un cas de zoofília; i tanmateix crec que el tractament de la relació resulta tan contundent com inesperat.

La versió lowbrow

Per començar, han de transcórrer més de dos terços del llibre perquè s’entri a la part xocant. Abans hi ha hagut molta exploració de l’entorn: del paisatge humà (amb aquest Homer que sustenta l’única connexió amb la civilització contemporània), de la distribució del casalot, del contingut de la seva biblioteca i de la natura circumdant, inevitable en tota novel·la que pretengui dir-se canadenca. Marian Engel és una autora envejablement articulada, capaç dins de la concisió de tocar o suggerir multitud de temes, tan evocadora en la seva succinta descripció del paisatge, com enciclopèdica en els seus referents. Sense pretensió d’oferir guia de lectura, a la tertúlia del club vam acabar parlant de frenologia, de l’os del penis de la majoria de mamífers, d’edificis d’estructura octogonal, de l’ós de Lord Byron i de la falsa costella d’Adam. Un nivell força alt tractant-se d’una obra potencialment escandalosa.

Quan comença el marro que tot lector avisat estava esperant, Engel és molt directa però no s’hi recrea. Es parla de «coño» i de «follar», faltaria més!, però les escenes eròtiques no sobrepassen les quatre frases i no guarden cap intenció masturbatòria envers el lector. El complicat personatge de Lou sembla instrumentalitzar el plantígrad del títol per a benefici propi. Al cap i a la fi, l’ós (com a construcció literària) no pretén ser altra cosa que un ós de carn i ossos. Aquí no hi ha lloc per la metàfora i el pobre ós finalment compleix la seva funció.

Al final de la novel·la sembla que Lou accedeix a una mena de coneixement panteista que l’ajuda a escapar dels seus vicis funcionarials. Aquestes confessions paroxístiques ofereixen mostres de frases bastant brillants:

Oso, llévame al fondo del océano. Oso, nada a mi lado. Oso, abrázame, envuélveme, nada conmigo abajo, abajo, abajo.

Oso, haz que por fin me sienta cómoda en el mundo. Dame tu piel.

Oso, abandona tu humildad Tú no eres un animal humilde. Tienes pensamientos propios. Cuéntamelos.

Feu el favor de llegir «Oso». Deixa una esgarrapada sagnant a l’espatlla.

Encontres en la tercera edat

A mesura que que m’apropo a la desitjable condició de pensionista, més m’intriguen les seves peculiars dèries. Hom diria que als jubilats, com a grup social, no els hi anirà mai de cinc minuts (a menys que hagin de recollir el nét a la sortida de l’escola), però he observat que ningú com ells a l’hora de mantenir l’ordre estricte dels torns i les cues. I perseguiran a mort qui intenti escapar-se’n.

Per qüestions de salut em veig obligat a patir semestralment una extracció de sang a l’Hospital Clínic. Les cites es reparteixen per quarts d’hora i un rètol lluminós anuncia qui són els pròxims afortunats. La veritat és que no ve d’aquí, perquè la cua avança ràpid; però cada cop que hi he anat m’he trobat un exèrcit de voluntaris octogenaris posant ordre (o més aviat desordre) i decidint les prioritats.

El pitjor de tot és que et pots trobar a les nou del matí pacients que pregunten en veu alta qui és el primer per les analítiques de dos quarts de dotze. Amb altres paraules: escrúpols en la gestió i també dubtes de la capacitat motora de gran part del personal.

El dimoni de les llistes: el mèrit de fer un paper LGTB sense ser-ho

No són uns premis que m’importin gaire, encara que ningú em podrà negar que bàsicament són blancs, masculins i heterosexistes. Enguany s’ha insistit repetidament sobre l’absència de candidats negres o llatins a la «kermesse» dels Oscar, mentre que Sir Ian McKellen incidia en la inexistència d’actors obertament gais guanyadors en qualsevol categoria. El més trist de tot és que l’opció inversa, o sigui la d’actors heteros fent de «transgressors» sexuals, compta amb una rica tradició de nominacions. I fins i tot d’alguns premis o guardons. Vegem-ho:

Nominada: Judith Anderson, «el ama de llaves de Rebecca» en paraules de ma mare. Una gran actriu clàssica en un paper travessat. Era l’any 1940.

Nominat: Daniel Massey fa del marieta Noel Coward i rep una nominació als Oscar a «Star!» (Robert Wise, 1968).

Nominat: Peter Finch, metge homosexual a «Sunday Bloody Sunday» (1971), en amorós triangle amb Glenda Jackson i (ai!) Murray Head.

Nominat: Al Pacino a «Tarda de gossos» (1975) atraca un banc i posa la ciutat potes enlaire per sufragar l’operació de canvi de sexe de la seva parella.

Nominat: Robert Preston era l’únic element autènticament gai de la tramposa «Víctor o Victòria» (1982).

Nominat: John Lithgow, transsexual precursor a «El món segons Garp» (1984).

Nominada: Cher, com a col·lega lesbiana de Meryl Streep a «Silkwood» (1983).

Nominat: Tom Courtenay com a utiller efeminat a «The Dresser» (1983).

Nominada: Vanessa Redgrave com a protofeminista disposava a vampiritzar una bella jove a «Les bostonianes» (1984). Amb Christopher Reeve i Henry James, un veritable duet fantàstic.

Nominada: Whoopi Goldberg a «El color púrpura» (1985), després de rebre maltracte de quasi tots els homes de la seva vida, troba consol inesperat en l’amant del seu marit (Margaret Avery, igualment nominada). En aquest cas no estic segur que la Goldberg no sigui obertament lesbiana, però hagués oblidat comunicar-nos-ho.

Guanyador: William Hurt obtingué l’any 1986 l’Oscar a l’actor protagonista per l’efeminat pres d’«El petó de la dona aranya». Anotem l’efemèrides.

Nominat: Bruce Davison per «Longtime Companion» (1989), una de les millors cròniques sobre els primers anys de la crisi de la sida.

Nominat: Tommy Lee Jones per «JFK» (1990), o l’assassinat de Kennedy segons Oliver Stone. No l’he vista, però diu que hi surten orgies exclusivament masculines. Alça Manela!

Guanyador: Tom Hanks com a adorable víctima de la sida a «Philadelphia» (1994). O Hollywood sempre arriba tard als puestos.

Nominat: Greg Kinnear, gai victimitzat i tercer en discòrdia a «Millor impossible» (1997). Els altres dos eren Jack Nicholson i Helen Hunt.

Nominada: Kathy Bates era una consellera presidencial, lesbiana i amiga de les armes a «Primary Colors» (1998).

Guanyadora/Guanyador: «Boys Don’t Cry» (1999) va posar en el mapa Hillary Swank en el paper d’un home transgènere en un entorn particularment hostil.

Nominat: Javier Bardem fent del molt homosexual Reinaldo Arenas a «Antes de que anochezca» (2000). La cosa té el seu mèrit.

Nominades: Judi Dench i Kate Winslet, en els papers respectius de la novel·lista Iris Murdoch i la filòsofa Phillipa Foot que, tal com succeí al món real, viuen una història d’amor a «Iris» (2001). Jim Broadbent també estava estupend.

Nominada: Salma Hayek no defugí la bisexualitat de Frida Kahlo en el seu estimat projecte «Frida» (2002).

Guanyadora: «Les hores», la calculadíssima novel·la de Michael Cunningham, rebé l’any 2002 un raonable tractament cinematogràfic per part del director Stephen Daldry i el guionista David Hare. Nicole Kidman, que interpretava la sexualment ambigua Virginia Woolf (amb una pròtesi nasal molt més comentada que les seves arts escèniques), s’endugué premis a dojo. Al film també hi apareixia una mestressa de casa de tendències sexualment dubtoses (Julianne Moore) i un malalt terminal de sida (Ed Harris). Els dos foren degudament nominats.

Guanyadora: Charlize Theron s’endugué l’Oscar a la millor actriu de 2003 per «Monster». Feia de lesbiana criminal i més lletja que un pecat. També té mèrit.

Nominats: Heath Ledger i Jake Gyllenhaal eren un parell de vaquers la mar de trempats a «Brokeback Mountain». Només el seu director, Ang Lee, tornà a casa amb un guardó.

Nominada: Felicity Huffman, dona transgènere amb fill inesperat a «Transamerica».

Guanyador: Philip Seymour Hoffman és un Truman Capote sinuós i molt creïble a «Capote» de Bennett Miller (2005).

Nominada: de nou Judi Dench, ara com una mestra lesbiana d’intencions afablement predatòries a «Notes on a Scandal» (2006). Cate Blanchet i Philip Glass també estan brillants.

Guanyador: Sean Penn obtingué el premi per fer del màrtir i activista gai Harvey Milk a «Milk». No me’l crec gaire.

Nominat: Colin Firth, un vidu que un any després de la defunció de la seva parella encara pensa en homes. Adaptació de «A Single Man» de Christopher Isherwood. Dirigeix amb molt bon gust el costurer Tom Ford. Hi surt la Julianne Moore (de nou).

Guanyadora: Penélope Cruz com a espanyola passional en el títol més impossible de la filmografia de Woody Allen. Inclosa aquí per la seva suposada relació triangular, compartida amb la Scarlett i el Javier.

Guanyador: Christopher Plummer a «Beginners» (2010). Si el seu personatge sortia de l’armari als 82 anys, potser que et miris el teu avi amb altres ulls.

Guanyadora: Natalie Portman, ballarina més que neuròtica a «Cigne negre» (2010), ens va deixar molt més preocupats que feliços.

Nominada: Annette Bening era la meitat de la parella que Julianne Moore complementava a «The Kids Are All Right» (2010). Totes dues estan perfectes en aquesta comèdia de paternitats perdudes.

Nominada: perforar-se el nas mola. Rooney Mara sembla que va agradar a «The Girl With The Dragon Tattoo». Jo la prefereixo a la menystinguda «Carol».

Nominada: Glenn Close. Fa d’home a «Albert Nobbs» (2012). No calia.

Guanyadora: Jared Leto per «Dallas Buyers Club» (2013). Aprimar-se no sembla tan difícil, si et regalen un Oscar a canvi.

La bèstia exterior

El funcionariat segons "Zootropolis"

La recent mort d’Umberto Eco m’ha fet rememorar els esplèndids articles de premsa que li havia llegit en el seu dia. En recordo un en especial que criticava l’amable antropomorfització dels animals en la ficció destinada als infants, simplificació que havia causat que un incaut, criat en la creença de la bonhomia de Baloo, Yogi i Winnie the Pooh, havia acabat de mala manera quan va intentar nedar en companyia dels ossos del zoo. Encara que s’acostumi a culpar Walt Disney com a responsable de representar les bèsties de manera massa humana, el recurs ve de lluny, dels fabulistes grecs, si no d’abans, i en ple segle XXI gaudeix encara de bona salut, com poden certificar les sagues de «Madagascar» o d’«Ice Age».

Un dels problemes que presenten aquestes sèries animalistes de consum ràpid és la poc explicada convivència incruenta de depredadors i preses, com si lleons i zebres poguessin ser els millors amics del món sense que les raons de l’estómac s’hi interposessin. La casa Disney, que en el passat ha presentat ecosistemes tan perversos com el d’«El rei lleó», on tota mena d’herbívors rendien acatament al seu depredador suprem, ha decidit redreçar el seu historial amb «Zootopia» (titulada «Zootropolis» a Europa per motius que em defugen), una cinta dirigida per Byron Howard, Rich Moore i Jared Bush que pretén ser la darrera paraula en antropomorfisme animal.

Aquí des de la primera escena queda clar que depredadors i preses han resolt els seus conflictes ancestrals, han evolucionat civilitzadament (han esdevingut tots vegetarians?), i ara conviuen en perfecta harmonia, vestits de cap a potes i caminant en vertical. He dit en perfecta harmonia?, bé aviat alguns fets indicaran que l’equilibri entre espècies és més fràgil del que ens han volgut presentar. I és que «Zootropolis» juga amb intel·ligència a contravenir les nostres expectatives. Així la protagonista és una conilleta (Ginnifer Goodwin) que vol ingressar al cos de policia, en contra de l’opinió dels seus pares grangers, i es fa col·lega d’una guineu (Jason Bateman), tot i que conills i guineus no comptin amb un gran historial d’avinences.

El que en surt de tot plegat és una mena d’investigació policial —s’han produït diversos casos de desaparicions de carnívors— que inclourà una mustela que trafica en bulbs florals, una musaranya mafiosa, una colla de funcionaris peresosos, un guepard cripto-gai i un mad doctor de banyes en espiral. La trama és trepidant, plena de gags brillants i amb una riquesa de nivells que la fa tan apta pels més petits de casa, com pels més granadets. El disseny dels personatges parteix d’idees clàssiques, però m’ha semblat que les desenvolupa de forma molt atractiva, mentre que els diversos ecosistemes de la ciutat —el desert, la tundra, la selva tropical— ofereixen escenaris variats que afegeixen riquesa visual al conjunt.

A la versió original podreu sentir també les veus insubstituïbles d’Idris Elba (un búfal cap de la policia), J. K. Simmons (el lleó alcalde de la ciutat), Tommy Chong (un iac nudista), Octavia Spencer (una atribolada llúdriga) o Shakira (una gasela que és una famosa pop star). Confesso que «Zootropolis» m’ha encantat, que el seu inevitable peatge moralista (no oblidem que el públic infantil és el seu primer destinatari) no és ni previsible ni evident, i que el seu sentit de l’humor (en no contenir cap acudit de pets) és quasi exquisit. En tres paraules: vocació de clàssic.

Shakira i uns tigres que marquen paquet