dilluns, 27 de juliol del 2020

Santa i heretge, dos en una!


Ran del merescut èxit de "Lectura fácil", Anagrama ha decidit recuperar les obres primerenques de Cristina Morales, aparegudes en altres editorials i probablement descatalogades. "Los combatientes" (2013) és un recull de contes, o alguna cosa que se li assembla, sobre un grup de teatre experimental i les provocatives obres que munta. Se li podria trobar algun nexe d'unió amb les escenes de dansa dels discapacitats a "Lectura fácil", però crec que el seu interès es delimita als lectors de vocació completista.

Molt més interessant és "Introducción a Teresa de Jesús", originalment editat com a "Malas palabras" (Lumen, 2015), un encàrrec editorial per celebrar el V Centenari del naixement de Santa Teresa que supera àmpliament el seu caràcter circumstancial. És l'any 1562 i Teresa s'allotja al palau d'una benefactora a Toledo, mentre espera el permís per fundar un nou convent. Els seus superiors eclesiàstics li han demanat que escrigui una mena d'exculpació autobiogràfica que faci callar els seus detractors (el que esdevindrà l'influent "El libro de la Vida"). Però Teresa és conscient que davant de la Inquisició no podrà dir tota la veritat i, segons aquesta ficció ideada per Morales, redacta també una versió secreta i alternativa, on es permet sincerar-se sense censures.

Aquí Teresa rememora els jocs infantils, quan amb els seus germans escenificaven martiris romans, recorda la seva mare, que va anar encadenant parts (fins que el darrer la va matar), o reflexiona sobre el valor que tenen les dones, reduïdes sovint al preu d'una dot, que tan pot anar destinada al matrimoni com al convent. La futura santa s'explica sense pels a la llengua i es mostra com una feminista "avant la lettre", encara que sense fregar mai l'anacronisme. Cristina Morales la dota d'una veu molt convincent que imita els modismes i els jocs retòrics de l'original i que converteix la lectura en un plaer.
Soy Teresa de Jesús y aquí estoy intentando no ser yo. Los modos, padre, por los que esta monja llegó a ser la que vos conocéis, admiráis y en cuya virtud le habéis hecho un encargo, son, como en efecto vuestra paternidad me anticipaba, ruines y vanidosos. Miro atrás y he de daros la razón: esta que escribe fue una buena pecadora. Pero vuestra reverencia no quiere leer mi vida. Quiere leer un Flor Sanctorum ilustrado de esos que todos hemos leído mil veces. Quiere leer la historia de la mujer mundana que por ver un día a Dios se arrepiente, se mortifica cuarenta años seguidos en el desierto y otro día unos ángeles la transportan al cielo sin enterarse de su propia muerte. Empecemos, padre, por el final: yo me entero de mi muerte todos los días, con ella vivo. Para que no se me olvide, tengo una calavera, negra de tanta sobarla, puesta encima de la mesa. Y si un día la paso por alto y ando entreteniéndome con mucha tontería, ya se encarga ella de mandarme recuerdos: me revienta de dolor el pecho, me sacude con temblores, me postra diez días en cama, su sitio favorito, cómodo ataud. Pero ya habrá tiempo de morirse.
Aquesta "introducció" peca d'un cert desordre cronològic, o sigui que qui no conegui la vida de la santa es trobarà ficat en un bon embolic. Val però com a exercici d'estil i com a retrat del paper històric de les dones.

diumenge, 26 de juliol del 2020

Víkings: els orígens

Torna a Netflix «Norsemen» amb una tercera temporada que no sé si ningú havia demanat fora de Noruega, el seu país d’origen, on gaudeixen d’un èxit inexplicable per la seva enormitat. Aquesta comèdia, ambientada entre els víkings de finals del segle VIII, enlloc de prosseguir la història allà on l’havien deixat, opta per explicar-nos què havia passat durant les setmanes anteriors a la primera temporada. Així sabrem (si és que calia) com el temible Jarl Varg va convertir-se en un monstre per culpa de l’alopècia, com l’efeminat Orm va casar-se amb l’amazona Frøya, o com l’actor romà Rufus va anar a parar a la tribu.

El tipus d’humor que gasta «Norsemen» és curiós (deu ser cosa dels escandinaus), ja que barreja les grolleries molt físiques amb sofisticades parodies de la literatura d’autoajuda. El ritme és lent per tractar-se d’una comèdia i el que s’explica en sis capítols de mitja hora s’hauria pogut enllestir tranquil·lament en la meitat.

Potser «Norsemen» no és apta per a tothom, però em consta que té els seus defensors, fins i tot a les vores del mediterrani. Si no us molesten les violacions (tant masculines com femenines) i la sang i el fetge, potser aquesta és la vostra sèrie.

dissabte, 25 de juliol del 2020

Abduïdes


Els vuit capítols de "Kalifat", estrenats amb gran èxit a la sueca Sveriges Television el gener d'enguany, s'ha pogut veure a Netflix des del 18 de març. La sèrie tracta una qüestió tan candent com són les persones reclutades pel terrorisme islàmic en la lluita jihadista, especialment en el cas de les dones, destinades habitualment a esdevenir futures vídues dels màrtirs de la causa. Amb voluntat realista, on els elements ficticis s'empren amb gran prudència, s'expliquen els casos de diverses noies —algunes provinents de famílies conflictives i desestructurades, d'altres pertanyents a famílies laiques d'origen musulmà— atretes per l'aventura d'una religiositat pura que s'oposa al relativisme occidental.

El retrat es completa amb una dona més gran, que ja ha fet el salt cap a Síria, on l'han casat amb un beneitó aspirant a terrorista, i que ja comença a penedir-se d'haver abraçat el fanatisme. Finalment hi ha una policia, sèrbia d'origen musulmà, que investiga aquests casos amb una notable falta d'ètica.

Amb tants fils a seguir, "Kalifat" comença suau i fa difícil implicar-se amb les seves històries, però quan s'encarrila esdevé electritzant, particularment en els seus dos darrers capítols. Una molt bona sèrie amb una visió molt plausible d'uns fets que estan passant a Europa ara mateix.

divendres, 24 de juliol del 2020

La meuca i la boja


Ha anat així. L’any 2013 el cineasta Jonathan Glazer va dirigir la pel·lícula «Under the Skin», en la qual Scarlett Johansson feia d’alienígena que seduïa (i abduïa) els homes que trobava pel carrer (per exportar-los al seu planeta, suposo. Tot i que el film en el seu moment va ser un fracàs comercial, amb els anys ha esdevingut un títol de culte, fins a tal punt que ha propiciat la seva estrena a Espanya, on encara romania inèdit. Informant-me una mica al respecte he vist que el guió es basa en una novel·la homònima d’un tal Michel Faber, i que la tenim traduïda i editada per Anagrama des del 2000. Em sorprèn no haver-ne sabut res abans, jo que acostumo a controlar tot el que publica aquesta editorial, especialment a la col·lecció «Panorama de narrativas».

Veig que Michel Faber va néixer el 1960 a La Haia (Holanda), que el 1967 va emigrar amb la seva família a Sidney (Austràlia) i que des del 1993 viu a Escòcia. Per tant, tres països es disputen la seva nacionalitat, encara que la seva carrera literària l’ha desenvolupada enterament en anglès i a Escòcia. Però la dada crucial a la que vull arribar és al fet que Faber sigui autor també de «The Crimson Petal and the White» («Pétalo carmesí, flor blanca», Anagrama 2004, traducció de Jaime Zulaika), un novel·lot definit com a «dickensià» per tothom que ha gosat acostar-s’hi. ¿Com m’havia pogut passar per alt una obra tal, a mi, fervorós de tot allò que es refereixi a Dickens i el seu llegat? Calia posar-hi remei immediatament; i això és el que he fet amb un exemplar curosament desinfectat de la biblioteca de Sant Pau.
Dedos rosados e insinuantes tironean de un chal, y William mira otra vez a la puerta.—Quizá no venga —sugiere la puta más atrevida—. Sugar, me refiero.—Chsss, no le pinches.—Estaría mejor conmigo, cielo. Sé un par de cosas de literatura. Me he cepillado a todos los famosos. Me he tirado a Charles Dickens.—¿No está muerto?—No el trozo que yo he mamado, querida.—Lleva muerto cinco años o más. Una ignorante, es lo que eres.—Era él, te lo aseguro. No he dicho que fuese la semana pasada, ¿no? —Resopla, con patetismo—. Yo era un bebé.
Un cop llegida, el primer que diré és que l’adjectiu «dickensià» l’han emprat amb liberalitat excessiva. Certament, les seves més de mil pàgines són equiparables quantitativament als totxos més generosos del Mestre, l’ambientació és victoriana i Londres-cèntrica, i l’elenc de personatges abasta des dels desheretats més miserables fins a les elits. Però, com ja es pot veure pel fragment de dalt, el llenguatge explícit, el detallisme anatòmic i el protagonisme de tota mena de fluids, és decididament propi del segle XXI. També ho és el to postmodern (encara que vagi desapareixent a mesura que avança la trama), amb un narrador omniscient que agafa el lector de la maneta i literalment l’arrossega. 
Así que aquí las tienes: las cavilaciones (algo podadas de redundancias) de William Rackham sentado en su banco de St James’s Park. Si bostezas de aburrimiento, sólo puedo ofrecerte mi promesa de que habrá jodienda en un futuro muy próximo, por no mencionar locura, secuestro y muerte violenta.
«Pétalo carmesí, flor blanca» es pot prendre en gran part com un estudi sobre el paper de la dona a la societat victoriana, exemplificat en les dues dones més importants a la vida de l’industrial perfumista William Rackham: Agnes, la seva esposa, i Sugar, la seva amant. Aquella, convertida en una invàlida psicosomàtica per culpa d’una educació deficitària, aquesta, una pària amb recursos que s’anirà obrint camí per les esquerdes que deixa el patriarcat cofoi. I encara la figura complementària d’Emmeline Fox, la treballadora social que vol redimir prostitutes i a qui la seva intel·ligència converteix les seves creences religioses en heretgia. Però potser la figura femenina més simbòlica és la nena Sophie, la filla del matrimoni Rackham que viu oculta i amb l’existència pràcticament negada, com si fos un bé de consum del qual es pot disposar en tot moment.

La novel·la fa una dissecció de la societat victoriana amb ulls contemporanis, no per establir un paral·lelisme amb el que succeeix en el present, sinó per oferir eines més precises per il·luminar els seus mecanismes. D’aquesta manera s’obté una novel·la «històrica» plenament original i on tampoc hi manca l’humor. El ritme és un xic lent, la trama més rica en motius de reflexió que en peripècia, i la conclusió queda oberta —tres «pecats» que Dickens mai no cometria—, però pels lectors de fons «Pétalo carmesí, flor blanca» conté prou compensacions per oblidar-los.

dijous, 23 de juliol del 2020

Ghibli (18): vacances amb fantasma

Encara que tinguin dos llargmetratges en cartera i a punt d’estrenar, «El record de Marnie» de 2014 és de moment l’última obra de Ghibli que ha vist la llum. La va dirigir Hiromasa Yonebayashi, que ja ens havia ofert «El món secret d’Arriety» el 2010, i que després de «Marnie» va abandonar l’estudi per obrir-ne un de propi. Es basa en la novel·la juvenil «When Marnie Was There» de Joan G. Robinson (1910 - 1988), per la qual Hayao Miyazaki sembla que sent una gran estima.

La versió fílmica està ambientada a l’illa d’Hokkaido, on Anna, una nena asmàtica, se’n va de vacances prop d’un llac per respirar els aires purs de la campanya. Anna, a més d’adoptada, és introvertida i li costa fer amics, però aviat trava una bona relació amb Marnie, una rossa angelical que viu en una mansió d’aparença abandonada. No costa gaire intuir que Marnie és un fantasma, un esperit o similar, però el que no és tan previsible és que Anna hi està més relacionada del que es pensa.

No deixa de ser curiós (i no puc entrar més en detall, per no rebentar el secret últim de la història), que Marnie sigui una noia rossa d’ulls blaus, directament trasplantada de la novel·la britànica original a un entorn estrictament japonès. Aparellada amb l’Anna, morena de cabell curt, sembla talment que ens trobem a una seqüela de les aventures de Heidi i Clara.

«El record de Marnie» és una pel·lícula perfectament correcta, encara que com a mostra més recent dels artistes de Ghibli se li troba a faltar una mica més de personalitat. El pitjor que es pot dir d’ella és que el desenllaç és pur fulletó, acceptable només per espectadors poc bregats. Té els seus punts forts en la descripció del personatge acomplexat d’Anna i en el ric retrat dels aiguamolls de Kushiro al llarg de les hores del dia; però no es pot dir que sigui una obra de geni. Caldrà esperar l’estrena del darrer Miyazaki (previst per 2023) per treure’ns el regust de decepció de la boca.


dimecres, 22 de juliol del 2020

Sitcom (6): retorn a les aules

«Community» és una «sitcom» de Dan Harmon, que es va emetre entre 2009 i 2015 durant sis temporades i que ara es pot repescar a Netflix. L’acció té lloc en un «community college», una institució educativa típicament americana que ocupa una posició intermèdia entre l’institut i la universitat. Per tant els seus protagonistes són un grup d’estudi del Community College de Greendale (un poble fictici de Colorado), format per una colla heterogènia de genteta de tots els orígens i edats, els quals malgrat tot acaben entenent-se força bé.

«Community» és una sèrie amb prou personalitat com per haver accedit a la categoria de «sèrie de culte», el que es pot considerar una altra forma de dir que no és un títol adequat per a tots els públics. Em consta, i ho he viscut en carn pròpia, que no tothom ha sigut capaç d’entendre a la primera els seus particulars encants, i en molts casos ha calgut la reincidència per no plantar-se després de dos episodis. També cal dir que aquesta sèrie no mostra plenament el seu potencial fins arribar a la segona temporada, o sigui que la persistència serà degudament premiada.

Dit això he de confessar que, després d’empassar-me tres temporades senceres, m’he hagut de rendir a l’evidència que aquest programa no està fet per a mi. I les raons són moltes, però la principal és que els personatges —el pal de paller de tota «sitcom»— o no em fan gràcia o em semblen repel·lents. Ja vaig exposar recentment la meva teoria que els actors i les actrius massa guapos no combinen bé amb la comèdia i això és el que trobo que passa amb Joe McHale i Gillian Jacobs. A Chevy Chase el trobo inaguantable; el fet que el seu personatge sigui arrogant, poc empàtic, masclista, homòfob i racista, no hauria de ser motiu suficient per detestar-lo —els personatges odiosos poden ser tota la sal d'una sèrie—, o sigui que he acabat pensant que tinc un problema de química amb ell. El mateix em passa amb Ken Jeong qui, apart de semblar-me un actor mediocre, el trobo visceralment repulsiu.

Podria salvar Danny Pudi i Donald Glover, emparellats per motius de guió, si no fossin la personificació d’una de les raons per la qual «Community» em resulta tan aliena, que és (per simplificar) la seva veneració per la cultura «nerd» (videoconsoles, jocs de rol, Star Wars, superherois, Doctor Who…) fins a nivells metalingüístics només aptes per conversos. Queden per tant Yvette Nicole Brown i, sobre tot, Alison Brie per defensar el pavelló de les bones comediants.

Encara tinc un altre problema amb la sèrie i és que la percebo obsessionada pel pànic homosexual. Abunden molt més del necessari les acusacions que es fan els uns als altres d’actuar com a gais i els aclariments que hom no és gai (encara que ho sembli). I llavors hi ha el personatge del degà que fa Jim Rash i que és un còctel estrident de tots els tòpics marietes. No sé perquè m’ofèn tant, ja que segons quina ploma la trobo summament divertida. ¿Serà potser perquè aquí el personatge l’han creat des de fora, tot superfície i cap vida interior? Compareu-lo amb Titus Andromedon (ja hi arribarem), aquest sí, gai, histriònic i tridimensional.

Per tot el que antecedeix, sol·licito no continuar veient «Community»; crec que ja m’he esforçat prou per aconseguir que m’agradi. Anar més enllà seria un sacrifici.

dilluns, 20 de juliol del 2020

La mama fa vuitanta anys


Encara que la mama sigui una mala peça, el seu fill Gabriel pensa que seria una bona idea que tota la família es trobés per celebrar els seus vuitanta anys. Les seves germanes Sonia i Andrea no hi estan d’acord i intenten dissuadir-lo. Se succeeixen un seguit de converses telefòniques i Aurora, la pacient dona de Gabriel, va rebent les confidències dels uns i els altres, que de mica en mica ens descobriran la història completa d’aquesta família, amb tots els seus secrets i els seus greuges.

Això és el que passa en bona part de «Lluvia fina» (Tusquets, març de 2019), l’ultima novel·la de Luis Landero, i la veritat no és que sigui molt interessant. La seva particularitat principal és que tot està explicat a través del personatge d’Aurora, una figura mancada de personalitat, pur mecanisme narratiu ideat per transmetre informació. Aquest artifici fa el relat una mica més sofisticat (o més difícil de seguir, a gust del lector), ja que es descriuen sense solució de continuïtat els diàlegs que s’estableixen entre els germans i el resum posterior que li fan a Aurora.
—Eso de que yo soy feliz por naturaleza os lo habéis inventado Sonia y tú, como otras muchas cosas —dijo Gabriel en un tono cortante.—¿Qué otras cosas? ¿Qué me he inventado yo? —gritó Andrea.—Le temblaba la voz, no sé si de ira o asustada por lo que me había dicho.—No hay que hacer mucho caso de las cosas de Andrea —dice Aurora—. Se deja llevar por las palabras.—Pues por ejemplo eso de que yo no sufro —dijo Gabriel—, de que el dolor a mí no me hace daño. ¿Cómo te atreves a decir algo así? ¿Quién te crees que soy yo?—Y ahí ella se calló, se ocultó en lo más hondo del silencio (…)
Encara que la novel·la transcorri aparentment a l’època actual, tot sembla tenir un aire ranci, com de ciutat de províncies dels anys 50. Per no parlar de l’actitud masclista de la mare, que sembla dirigir els destins dels seus fills amb gestos despòtics cada vegada més difícils de creure. I quan l’acumulació d’intercanvis telefònics comença a fer-se tediós, apareix el personatge d’Horacio, que sembla sorgit d’un altre tipus de novel·la, i tenim cinquanta pàgines grotesques, absurdes i injustificades. Acaba el llibre amb un cop d’efecte, encara més difícil de justificar, d’aquells que fan sospitar que l’autor no sabia com sortir-se’n.

Els sospitosos habituals (Babelia, La Vanguardia, El periódico…) van considerar «Lluvia fina» una de les millors obres publicades el 2019. Mira, doncs no.