divendres, 28 d’agost del 2020

Nadal a l’agost (1)


Una d’aquelles coses rares que m’ha inspirat aquest estiu de vacances controlades i temptacions de misantropia ha sigut una revisió d’algunes versions de la famosa «Cançó de Nadal» de Charles Dickens, que ja són ganes, perquè res més allunyat de la sensorial canícula que aquest conte d’ambients gebrats i bons sentiments. O potser precisament per això, pel contrast refrescant que ofereix, a la manera d’una copa de gelat literari amb gust d’essències victorianes. Tot i que ja sabeu que em calen poques excuses per apropar-me una vegada i una altra a l’obra de Dickens, i encara més a aquesta tan estimada i popular, d’estructura perfecta i desenvolupament tan gratificant.


Una prova del seu atractiu és la ingent quantitat d’adaptacions que se n’han fet al llarg dels gairebé dos segles transcorreguts des de la seva publicació, començant pel propi Dickens que en va fer una versió per llegir-la en públic que li va proporcionar un dels seus més grans èxits. La Wikipedia detalla 66 adaptacions teatrals, algunes d’elles musicals, comptant només a partir de l’any 1964; 20 produccions cinematogràfiques amb actors reals i 7 més d’animació; 23 produccions televisives, algunes d’elles enregistrades en viu, més 10 d’animades; 26 versions radiofòniques; 13 discos amb l’obra gravada; 4 òperes i 2 ballets; i 13 novel·les gràfiques. Això per no parlar de la infinitat de paròdies i obres que se n’han derivat, amb una incidència especial en capítols especials d’algunes «sitcom».


Ja es pot veure que, en teoria, hi ha molt per escollir, tot i que després la disponibilitat real retalla l’oferta fins a unes dimensions assumibles. Començaré amb la que es considera la versió clàssica de referència, dirigida l’any 1951 per l’irlandès Brian Desmond Hurst, i titulada simplement «Scrooge». La seva preeminència en el canon es deu a la interpretació de l’avar protagonista que fa Alastair Sim, un actor de caràcter d’origen escocès, amb una sòlida carrera bastida amb papers secundaris i algun cap de cartell, entre els quals aquest film representa la seva particular joia de la corona. Sim, a més de la gestualitat agra i les sentències misantròpiques que hom espera de Scrooge, reflecteix una profunda tristesa interior, fidel a la lletra de Dickens que pocs altres actors han assolit.



Lluny de reduir-se al show personal de Sim, aquest «Scrooge» conté moltes altres qualitats, que el fan recomanable. Així, malgrat que el pressupost no s’endevina generós, els decorats són de gran eficàcia i juntament amb una fotografia tenebrista reprodueixen perfectament el vessant de fantasmagoria terrorífica que té «Cançó de Nadal» i que tan sovint oblidem. El guió de Noel Langley, tot i ser molt respectuós amb Dickens, hi afegeix alguns detalls, com la manera en la qual Scrooge va esdevenir un financer d’èxit corromput per un nou mentor. També fa explícit que la germana d’Ebenezer va morir en el part, el que ajuda a explicar l’aversió que sent pel seu nebot Fred. Aquestes perdonables invencions, lluny de suggerir un caprici, ajuden a completar la narració i arrodoneixen el perfil del protagonista. No cal dir que la resta del repartiment no desentona, amb menció especial pel Jacob Marley de Sir Michael Hordern i la senyora Cratchit de l’adorablement vulgar Hermione Baddeley. Com a curiositat, un joveníssim Patrick Macnee, futur John Steed a «Els venjadors», interpreta al jove Scrooge.


En la seva estrena l’«Scrooge» de Brian Desmond Hurst i Alastair Sim fou considerat excessivament fosc com a entreteniment familiar, però no va trigar gaires anys a esdevenir ingredient indispensable de les festes nadalenques.

dimecres, 26 d’agost del 2020

Casada amb tots

Hem trigat més de cinc mesos i mig (que aviat és dit!) a tornar a una sala de cinema i l’experiència ha sigut estranya, amb uns certs aires de clandestinitat. Calia entrar per una porta lateral, vigilats per un acomodador que marcava les distàncies a la filera i que impedia que oblidéssim l’hidrogel. La cua per comprar les entrades, compartida amb la parada de crispetes i refrescos, no podia ser més ineficient, però suposo que totes les demores queden justificades per motius de seguretat sanitària.

A l’interior de la sala, amb els caparrons uniformement espaiats, me n’adono que el public es compon en la seva majoria de senyores àmpliament jubilades, fet potser atribuïble al tipus de film que anem a veure, que no és altre que «La boda de Rosa» d’Iciar Bollain. La Rosa del títol (una sòlida Candela Peña) és una dona de 45 anys que, gràcies a la seva bona disposició, s’ha convertit en la solució per a tots els problemes de família i amics, fins que un dia, tipa de no tenir vida pròpia, decideix dir prou. Si aquesta pel·lícula s’hagués fet als anys 60 o 70, Rosa engegaria a rodar tots aquests paràsits que l’envolten i tocaria el dos per no veure’ls més; però com que és filla del present, les guionistes (Alicia Luna i la mateixa Bollain) han optat per fer que Rosa decideixi casar-se amb ella mateixa, ja que és ben sabut que la clau de la felicitat passa per l’estima pròpia per damunt de l’amor al proïsme. Aquesta és pràcticament l’única idea que conté el film: una idea senzilleta i que fa una mica de pudor d’autoajuda.


«La boda de Rosa» té tots els aires d’una obra menor i segurament ho és. Se salva per la solvència d’uns actors a prova de bombes (a l’esmentada Peña l’acompanyen molt bé Sergi López, Nathalie Poza i Ramón Barea) i per un to generalment simpàtic que relaxa l’exigència. Té el valor afegit d’estar ambientada a València i a Benicàssim, amb alguns diàlegs en valencià, una decisió poc freqüent a una pel·lícula comercial espanyola. Es reserva, a més, les escenes més divertides pel final de la pel·lícula, unes escenes que recorden poderosament el Berlanga més amable, de manera que surts del cine més content de com vas entrar.

divendres, 7 d’agost del 2020

El parc de les dones de nit



Protagonitzen «Las malas» de Camila Sosa Villada (Tusquets, abril de 2020) un grup de prostitutes transsexuals que treballen de nit en un parc de la ciutat de Córdoba (Argentina). Narra les seves peripècies una puta jove, de procedència humil i provinciana, però amb estudis universitaris, una homòloga no gaire dissimulada de l’autora, la qual també és transsexual i va exercir la prostitució durant un temps, amb el que podem deduir que tot el que passa a la novel·la procedeix de coneixements de primera mà.


Abans de continuar caldrà fer una precisió lèxica: en el llibre crec que no es parla ni una sola vegada de «transsexuals», sinó que s’utilitza sempre el terme «travesti», tot i que la feminitat dels seus personatges no es redueix a una qüestió cosmètica, ja que se senten plenament dones sota la pell. M’imagino que aquesta aparent imprecisió caldrà atribuir-la a un argentinisme.


La novel·la té un fil molt tènue —l’aparició d’un infant trobat que excita l’instint maternal de totes les protagonistes—, però consisteix sobre tot en una col·lecció de vinyetes que descriu les alegries i (especialment) tragèdies que acompanyen les amigues de la narradora. «Las malas», no obstant, supera les temptacions del costumisme naturalista gràcies a un estil desimbolt, lúcid i prou personal per convertir a Camila Sosa Villada en un valor digne de ser seguit. 

Zanjas, abismos, arbustos que lastiman, borrachos masturbándose. Mientras La Tía Encarna se pierde entre los matorrales, comienza a suceder la magia. Las putas, las parejas calientes, los levantes fortuitos, aquellos que logran encontrarse en este bosque improvisado, todos dan y reciben placer dentro de los autos estacionados a la bartola, o echados entre los yuyos, o de pie contra los árboles. A esa hora, el Parque es como un vientre de gozo, un recipiente de sexo sin vergüenza. No se distingue de dónde provienen las caricias ni los lengüetazos. A esa hora, en ese lugar, las parejas están cogiendo.

dissabte, 1 d’agost del 2020

Cartes marroquines


Ahmed, el protagonista de la penúltima novel·la d’Abdelá Taia «El que es digno de ser amado» (Cabaret Voltaire 2018, traducció de Lydia Vázquez Jiménez), és virtualment idèntic (tret del nom) al Munir de «La vida lenta»: marroquí homosexual de 40 anys, amb estudis superiors i habitant a París de fa temps. L’únic que canvia és el format, que aquí es presenta epistolar, a través de quatre cartes de natura molt diversa, però on les dues escrites per Ahmed són les que presenten un major pes específic.

Obre el volum la carta adreçada a la mare, morta cinc anys abans i per tant destinatària sobre tot retòrica. Encara que el seu propòsit aparent sigui revelar-li la condició homosexual, el seu abast és molt més gran en constituir també una mena de memorial de greuges. Aquesta mare és presentada com un caràcter fort, enamorada d’un pare feble i gens afectuosa amb els fills. Ahmed, malgrat tot, ha de constatar que s’assemblen molt més del que voldria.
No querías saber nada de mí. Tenías intención de matarme. Y sin embargo, de todos tus hijos, soy el que más se parece a ti. Tengo exactamente el mismo corazón. Tengo tu corazón. Es todo lo que me queda hasta la muerte. Me has contado tantas veces el sueño de tu hijo primogénito, Sliman. Estabas embarazada de mí. Creías que era niña. Seguramente una niña. Niñas, ya tenías seis. No querías más. ¿Para qué sufrir otra vez durante nueve meses para traer al mundo a una niña, a una séptima hija? ¡No! ¡Ni hablar! Las que tenías a tu alrededor no te satisfacían. ¡Las hijas son una fuente de decepciones! 
És també terriblement significativa la carta de comiat que Ahmed envia a Emmanuel, l’amant francès que el va treure del Marroc i amb el que ha conviscut els últims tretze anys. Una missiva que revela un cor dividit entre l’autenticitat del país de la infantesa i la impostura d’una cultura adoptada. Ahmed, incòmode davant d’una integració que significa també una renúncia, tanca amb un cop de porta la possibilitat de continuar gaudint dels encants hipnòtics de la burgesia.
Hoy, con 30 años, todo lo que soy desde los 17, viene de ti. Mi vida entera es una construcción de Emmanuel. He hecho lo que me dijiste que hiciera. Hice las oposiciones que me aconsejaste que hiciera. Estudié Políticas. Cursé todos los másteres que me encontraste. Adopté tu modo de vida, de pensar, comer, caminar y follar. Me visto como tú. Según los códigos burgueses chic heredados de tu familia. Hasta el perfume que llevo desde hace años lo elegiste tú. Annick Goutal. Antes lo adoraba. Ahora ya no lo soporto. Ya no soy Ahmed. Me he convertido en Midou. Como a nuestro alrededor mi nombre planteaba problemas a tus amigos parisinos, lo arreglamos, lo cortamos, lo aplastamos. «Ahmed es imposible de pronunciar», me dijiste cuando llegué a París.
Completen la novel·la dues cartes escrites per un amant francès d’Ahmed i per un col·lega de la infantesa al Marroc, dues mostres més d’una traïció que sembla ser la tònica dominant del protagonista. «El que es digno de ser amado» confirma per enèsima vegada l’elevada categoria d’Abdelá Taia en les seves reflexions sobre el post-colonialisme contemporani.

divendres, 31 de juliol del 2020

En el lloc equivocat




















«Stateless» («Desplaçats») és una sèrie australiana que es pot veure a Netflix sobre un tema tan palpitant com el dels refugiats. L’acció té com escenari principal un centre de detenció d’immigrants situat enmig del desert australià, on conflueixen persones de diversos orígens (bàsicament asiàtics), escapats dels seus països per motivacions polítiques, econòmiques o d’orientació sexual, i on romanen en uns llimbs burocràtics mentre l’estat decideix què fer amb el seu destí. Al protagonisme de caire coral, apart dels estadants del centre, s’hi afegeixen els funcionaris que hi treballen i els responsables polítics que han de respondre davant del govern. En honor a la veritat, la sèrie és molt crítica amb el funcionament d’aquest tipus d’institucions i, a més d’activistes que volen boicotejar-les des de fora, també mostren alguns guardians amb crisi de consciència (entre els guardians sàdics de rigor).


Tot aquest petit microcosmos de vides en suspens estaria molt bé per si sol, però «Stateless» inclou també, i de forma prominent, la peripècia d’una noia d’origen alemany (inspirada en el cas real de Cornelia Rau) que, víctima d’una malaltia mental, acaba en aquest centre de detenció per motius força rocambolescos. Sona a discriminació racista, que els millors minuts del programa se’ls endugui el drama insòlit d’una bella dama rossa i d’ulls blaus, mentre els seus companys de pell fosca pateixen al seu voltant greuges d’abast molt més universal.


Com a esquer per l’espectador indecís s’ha utilitzat el nom de Cate Blanchett, que n’és la productora i que té un paperet grotesc que no dura més de cinc minuts. Igual de breu és el paper de Dominic West (i que malament ha envellit després de «The Wire»!) Si busqueu algun altre actor conegut, trobareu Yvonne Strahovski, la gèlida Selena d’«El conte de la criada», fent aquí d’ínclita alemanya esquizoide.


Amb totes les prevencions abans indicades, «Stateless» és una sèrie apreciable pel tema que tracta, més inhabitual del que mereix la seva incidència en el nostre món, i amb una colla de resolucions valentes, només espatllades per la intenció d’explicar una altra història més «basada en fets reals». 

dijous, 30 de juliol del 2020

Filmoteca forçosa (15)

Night is Short, Walk On Girl (Masaaki Yuasa, Japó 2017 (filmin))
Un jove universitari segueix durant tota una nit la noia de la qual està enamorat: alcohol, personatges pintorescos i percepcions alterades. No recordo haver vist pel·lícula d’animació més delirant. Adequada pels joves amants de les «japonaiseries». (7)

Kung Fu Master (Agnès Varda, França 1987 (Filmin))
Una mare separada s’enamora d’un adolescent de 14 anys company d’escola de la seva filla. Avui dia segurament no s’hagués rodat. Hi surt el fill de Varda i Demy, i la meitat de la família de Birkin (incloses Charlotte Gainsbourg i Lou Doillon) (7). 

The Princess Bride/La princesa promesa (Rob Reiner, USA 1987 (HBO))
Clàssic per a tots els públics que no ha perdut ni una gota del seu atractiu. A la vegada un irresistible conte d’amor, aventures i fantasia, i un comentari irònic sobre tots aquests gèneres. Inoblidable Iñigo Montoya. (8)

Mamá es boba (Santiago Lorenzo, Espanya 1997 (filmin))
Abans de convertir-se en escriptor d’èxit, Lorenzo va filmar aquesta raresa de culte sobre la vergonya que passen els fills amb les ximpleries que fan els pares. Filmada a Palencia, que no és cosa menor. (6)

El raig verd (Eric Rohmer, França 1986 (filmin))
Delphine (Marie Rivière) vol anar de vacances, però no troba companyia. Un drama de pa sucat amb oli obscurament còmic. Un dels films més màgics de Rohmer. (8)

La maledicció de Hill House (Robert Wise, USA 1963 (filmin))
Oblideu la sèrie recent o la pel·lícula amb Catherine Zeta-Jones; aquesta és la millor adaptació existent del clàssic de Shirley Jackson. I sense una gota d’efectes especials. (8)


dimecres, 29 de juliol del 2020

Ghibli (19): el cercle de la vida

Potser incloure «La tortuga vermella» (2016) a la retrospectiva Ghibli és fer mitja trampa, ja que la intervenció dels estudis en aquest cas es redueix al copatrocini, tot i que tant Hayao Miyazaki com (molt especialment) Isao Takahata hi van tenir un paper molt actiu. Els creadors japonesos eren grans admiradors de «Pare i filla», el curtmetratge amb el que l’holandès Michaël Dudok de Wit va guanyar un Oscar l’any 2001, i van apostar en ferm per la realització del seu primer (i fins al moment últim) llargmetratge.

Certament «La tortuga vermella» té poc a veure a nivell visual i narratiu amb la resta de la producció de Ghibli, encara que, si he de ser sincer, tampoc té gaire a veure amb la resta de l’animació contemporània. La història que explica el film és mínima: un home d’origen i filiació desconeguts naufraga en una petita illa tropical que conté prou recursos per sobreviure-hi. Després d’intentar tres cops endebades fugir en un rai de bambú, hi apareix de forma màgica una dona amb la que formarà una família.

Narrada sense paraules, només amb sons naturals i onomatopeies (on s’hi afegeix puntualment la banda sonora «new age» de Laurent Perez del Mar), «La tortuga vermella» ho confia tot a l’expressivitat del dibuix. Aquest segueix els postulats de la denominada «línia clara», escola de còmic franco-belga que li toca de prop a Dudok de Wit, i constitueix la prova més contundent de l’eficàcia expressiva d’aquesta estètica, on menys és definitivament més.

Espectacularment bella, amb un entorn natural meravellós que domina gran part del metratge, una animació subtilment prodigiosa (i uns crancs de platja que enamoren!), i una història universal i a la vegada obliquament inquietant, «La tortuga vermella» és visita obligada per poc que us interessi l’animació. I gosaria dir que, si no us interessa, també.