dimecres, 29 de juliol de 2020

Ghibli (19): el cercle de la vida

Potser incloure «La tortuga vermella» (2016) a la retrospectiva Ghibli és fer mitja trampa, ja que la intervenció dels estudis en aquest cas es redueix al copatrocini, tot i que tant Hayao Miyazaki com (molt especialment) Isao Takahata hi van tenir un paper molt actiu. Els creadors japonesos eren grans admiradors de «Pare i filla», el curtmetratge amb el que l’holandès Michaël Dudok de Wit va guanyar un Oscar l’any 2001, i van apostar en ferm per la realització del seu primer (i fins al moment últim) llargmetratge.

Certament «La tortuga vermella» té poc a veure a nivell visual i narratiu amb la resta de la producció de Ghibli, encara que, si he de ser sincer, tampoc té gaire a veure amb la resta de l’animació contemporània. La història que explica el film és mínima: un home d’origen i filiació desconeguts naufraga en una petita illa tropical que conté prou recursos per sobreviure-hi. Després d’intentar tres cops endebades fugir en un rai de bambú, hi apareix de forma màgica una dona amb la que formarà una família.

Narrada sense paraules, només amb sons naturals i onomatopeies (on s’hi afegeix puntualment la banda sonora «new age» de Laurent Perez del Mar), «La tortuga vermella» ho confia tot a l’expressivitat del dibuix. Aquest segueix els postulats de la denominada «línia clara», escola de còmic franco-belga que li toca de prop a Dudok de Wit, i constitueix la prova més contundent de l’eficàcia expressiva d’aquesta estètica, on menys és definitivament més.

Espectacularment bella, amb un entorn natural meravellós que domina gran part del metratge, una animació subtilment prodigiosa (i uns crancs de platja que enamoren!), i una història universal i a la vegada obliquament inquietant, «La tortuga vermella» és visita obligada per poc que us interessi l’animació. I gosaria dir que, si no us interessa, també.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada