El català com atrezzo

Família catalana model

Amb escassos dies de diferència s’han estrenat tres ficcions televisives que tenen la Barcelona actual com a escenari, les tres amb un equip majoritàriament català, però parlades en castellà. Malgrat això totes elles inclouen algun personatge que deixa anar frases en català, no sempre de manera orgànica, sinó només com una nota de color local, tan barcelonina i decorativa com els panots de la flor o la silueta de la torre de Collserola. L’ús de l’idioma no sol respondre a cap model real i per tant resulta desconcertant per a un parlant habitual.

A Smiley (Netflix) els únics que fan servir el català són els membres de la família Sunyer, precisament la més burgesa que hi surt. Els Sunyer constitueixen una curiosa bombolla lingüística, perquè parlen català entre ells, però no el parlen amb ningú més, ni hi ha ningú que els hi ho parli. A més d’aquesta família especialeta, la sèrie (que té ambientació nadalenca) fa alguna referència folklòrico-didàctica al caganer i el tió, i ens regala una versió oblidable d’El noi de la mare cantada per Lluís Gavaldà. Cal afegir que, en compensació, Smiley disposa d’una versió doblada al català on hi intervenen (sempre que és possible, com és el cas dels dos protagonistes) els mateixos actors originals.

Les protagonistes de Fácil (Movistar+) són quatre cosines trasplantades a la Barceloneta des d’algun lloc no precisat de la península. Per demostrar la seva integració una d’elles es fa dir Àngels i una altra de tant en tant diu «no fotem». Al seu voltant hi ha grapat de personatges interpretats per actors catalans, tot i que alguns —Albert Pla, Cesca Piñón, David Bagés—es presenten com a monolingües castellans. Però el cas curiós és el d’aquells personatges que de tant en tant deixen anar alguna frase en català, com els de la Bruna Cusí o la Clara Segura, però que entre elles dialoguen en castellà, o el d’Àgata Roca que de vegades parla al seu fill en un idioma o un altre, uns comportaments sense reflex a cap realitat lingüística coneguda.

El tractament més realista de la llengua el trobarem a Autodefensa (Filmin), malgrat que les protagonistes són dues amigues catalanes que es parlen entre elles en castellà (aquestes coses passen) i els escassos personatges que els hi donen la rèplica s’expressen també en castellà. Però en les escenes on se les veu amb la seva colla o de festa en algun local, les dues llengües hi apareixen de forma naturalista i creïble, i no sonen mai com una concessió.

Ja veieu que no és fàcil trobar a l’audiovisual en castellà un tractament versemblant de la nostra llengua i aquests exemples encara són remarcables per la voluntat de fer-la petar una estona: sovint en ficcions d’aquest tipus ens hem de conformar amb un «adeu» o un «collons!» escadussers i para de comptar. 

L’ànima de l’edifici

Per familiaritzar l’orella a altres dialectes de l’espanyol, la dicció clara i plena de «boludos», «ortos» i «conchas-de-tu-madre» d’El encargado és ideal. La sèrie creada per Mariano Cohn i Gastón Duprat i que es pot veure a Star+ via Disney+ se centra en Eliseo, el porter d’una finca benestant de Buenos Aires que, després de 30 anys de dedicació devota al bon funcionament de l’edifici, veu com perilla el seu lloc de treball. Efectivament, un grup de veïns projecta enderrocar l’habitatge del terrat on viu Eliseo per construir-hi una piscina. Durant els dies previs a l’assemblea dels propietaris el porter mirarà de manipular la seva intenció de vot tot aprofitant el profund coneixement que té de tots ells.

Cohn i Duprat (El ciudadano ilustre, Mi obra maestra, Competencia Oficial…), un curiós tàndem de directors i guionistes, ja havien fet un film entorn d’un edifici —la casa Curutchet de Le Corbusier— a la notable El hombre de al lado de 2009. A El encargado, el magnífic immoble brutalista on s’esdevé l’acció es troba en un barri burgès de Buenos Aires que fa pensar en la Bonanova de Barcelona. Els seus copropietaris presenten una bona mostra de les classes altes contemporànies a l’argentina, tot i que la intenció sociològica no sigui una prioritat de la sèrie. El que la caracteritza és un to a mig camí de la comèdia implícita i el suspens inquietant. Eliseo, malgrat la seva façana afable i servicial, amaga un rerefons calculador i venjatiu que aplica amb creativitat a les diverses idiosincràsies del veïnat.

Si l’equilibri dels guions, que oscil·len entre la comèdia i el drama és un dels punts forts d’El encargado, l’element imprescindible és el protagonisme de Guillermo Francella, un actor reconegut especialment pels seus papers humorístics, que aquí revela la seva faceta de sociòpata ocasional mitjançant un instantani canvi d’expressió. Molt recomanable. 

Filmoteca forçosa (92)

Pinocchio (Guillermo del Toro i Mark Gustafson, USA 2022 (Netflix))

Versió lliure i particularment fosca del ja fosc clàssic de Collodi. Ambientat a la Itàlia feixista i amb un protagonista sorprenentment simpàtic. En comparació a les moltes  adaptacions existents, aquesta és molt superior a la mitjana. (8)

Historias para no contar (Cesc Gay, Espanya 2022 (Verdi-Park))

Cinc històries sense gaire suc, mig salvades pel treball dels intèrprets. El veredicte ens el donen fet: potser no calia haver-les contat. (6)

Fire of Love (Sara Dosa, USA 2022 (Disney+))

Remarcable documental sobre la vida i la mort d’una parella de vulcanòlegs. Insòlitament fascinant i amb imatges espectaculars. (8)

Més enllà dels dos minuts infinits (Junta Yamaguchi, Japó 2021 (Filmin))

Comèdia sobre viatges temporals feta amb quatre quartos. Modesta, enginyosa i divertida. (7)

Close (Lukas Dhont, Bèlgica 2022 (Renoir))

La tendra amistat entre dos adolescents té una mala fi a causa dels micromasclismes quotidians. Escrita de forma impecable i amb un jove protagonista memorable. (8)

Mascarpone (Matteo Pilati i Alessandro Guida, Itàlia 2021 (Filmin))

Comedieta dramàtica i gai sobre aprendre a refer la teva vida i preparar un bon tiramisú. Adequada per a un diumenge a l’hora de la migdiada. (6)

La geganta reticent

Amb tossuderia potser mal encaminada insisteixo a trobar-hi sentit al gènere súper-heroic, que visiblement és el predominant en la ficció visual de consum; i ho faig a través d’aquelles obres que percebo dotades d’un punt d’originalitat —sovint via l’humor— que les fan destacar sobre la resta. És el cas de She-Hulk: Attorney at Law (Hulka pels amics), una sèrie que ha escrit Jessica Gao i es pot veure a Disney+ a partir d’un personatge que jo desconeixia, tot i que està en funcionament a les pàgines dels còmics des de l’any 80.

La Jennifer Walters és una advocada soltera d’uns 30 anys. Ran d’un accident de cotxe rep una transfusió de sang del seu cosí Bruce Banner de la qual en sortirà amb una propensió a convertir-se en la versió femenina de l’increïble Hulk. La sèrie combinarà així els casos jurídics del bufet on treballa la Jennifer, els seus intents d’enriquir la seva vida amorosa i les puntuals situacions que requereixen un xic de còlera super-heroica. I tot amanit amb humor i malícia auto-conscient.

De l’humor no en diré res, perquè és una cosa molt personal (i, si no em fa gaire gràcia, no és culpa seva), però els plets que hi surten m’han semblat una mica mè, com posats per obligació. I dels secundaris en nòmina no n’hi ha cap que susciti gran interès. En quant a la vida sentimental de Hulka el que més m’ha cridat l’atenció és que té molt més èxit quan és una geganta verda i musculada que quan té el cos menut i perfectament encisador de l’actriu Tatiana Maslany. Deu respondre a algun fetitxisme propi del desig heterosexual.

Pel que fa a les bromes post-modernes que ironitzen sobre els tics de la Marvel i que violen sovint la quarta paret, benvingudes siguin. Encara més quan suposen fer botifarra a les previsibles enrabiades dels masclets immadurs que no suporten veure dones protagonitzant les seves ficcions. Tot i això, quan es critiquen el recurs als conflictes amb el pare, les escenes post-crèdits o la batussa total que clou l’últim episodi com a clixés sobreexplotats, però que s’acaben utilitzant igualment, es dona el missatge contradictori que popularment es defineix com voler repicar i anar a la processó.

Hulka, potser molt menys revolucionària del que es pensa i amb una corrua de convidats especials (Daredevil, Leap-Frog, Titania, Wong, Abomination…) que dedueixo que faran la delícia dels fanàtics de la Marvel, però que deixaran fred als més profans, resulta una benedicció a mitges destinada una vegada més als mateixos de sempre.

Crònica d’un divorci

Fins ara la sèrie The Crown havia gaudit d’una existència privilegiada, admirada per la majoria com a la joia de la corona (perdó per la redundància) de la plataforma Netflix. Però ha estat suficient que el model real en el que es basa la seva protagonista traspassés, perquè comencessin a sorgir veus que es qüestionaven la veracitat del que allí s’explica. Potser es deu al vell prejudici que impedeix parlar malament dels morts, però per primera vegada en la història de la seva emissió els monàrquics més acèrrims han exigit la inclusió d’un rètol que advertís que es tractava no pas d’un documental d’història sinó d’un programa de pura ficció.

Si no hi havia prou amb aquest enrenou mediàtic, la cinquena temporada ha suposat també una renovació dels actors que interpreten els diversos personatges d’aquesta comèdia reial, uns canvis que que en general no li han fet cap favor. Imelda Staunton hereta el paper de la reina Isabel II i, malgrat les seves bondats com a actriu que hem admirat en treballs anteriors, demostra ser totalment inadequada. No és només la poca semblança física respecte al seu model (al cap i a la fi Olivia Colman se’n sortia prou bé encara que les faccions no l’acompanyessin), sinó l’aspecte general que ofereix: rabassuda, desposseïda de carisma i definitivament pagerola.

Serveix de consol menor constatar que en aquesta temporada la reina Isabel té escàs protagonisme, tot i que tàcitament sigui el personatge titular, ja que —amb l’excepció d’un sol episodi— tots els capítols tenen a veure d’una manera o d’una altra amb el deteriorament del matrimoni entre Carles i Diana. Com que els fets que es relaten són relativament recents, molts d’ells els recordem perfectament i, a menys que siguis un fanàtic de la princesa (o, més improbablement, del príncep), t’acabarà fatigant tanta monotonia temàtica. A més els actors que interpreten la reial parella no acaben de rutllar, tot i que per motius diferents. Resulta impossible identificar a Dominic West/McNulty  amb el poc airós Carles i, si Elizabeth Debicki s’aproxima més al físic de Diana, la seva actuació plena de tics (caiguda d’ulls, mirades per sobre l’espatlla…) respira artificiositat. Diré de passada que tampoc l’elegant Olivia Williams té el físic més adequat per fer de la resseca Camilla.

Però el pitjor pecat de la temporada és que molt sovint sigui simplement avorrida. Fins ara cada episodi, tot i formar part d’una narrativa més extensa, funcionava en certa manera com una història tancada on un parell de fils aparentment independents arribaven a una concordança temàtica. No succeeix això en una temporada teledirigida a concloure amb el divorci dels prínceps i on la resta d’històries secundàries —els orígens de la família Al-Fayed, l’afició del Duc d’Edimburg per les tartanes, els problemes de la reina per sintonitzar el televisor— són o bé banals o bé mancades de qualsevol interès. Es diria que Peter Morgan, el guionista de tot plegat, ha patit un dèficit d’inspiració que esperem que sigui temporal, perquè fins ara The Crown era una de les grans alegries que ens proporcionava la televisió.  

Filmoteca forçosa (91)

Cinco lobitos (Alauda Ruiz de Azúa, Espanya 2022 (Filmin))
Meravellós i precís retrat naturalista sobre el caràcter reversible de la maternitat. Laia Costa, Susi Sánchez i Ramón Barea estan sensacionals. (9)

El cuarto pasajero (Álex de la Iglesia, Espanya 2022 (Balmes))

Té una primera mitja hora prometedora; després s’aboca als estirabots i la confusió tan estimats pel director. El millor amb diferència, el personatge d’Ernesto Alterio. (6) 

As bestas (Rodrigo Sorogoyen, Espanya 2022 (Verdi))

Conflictes moderns per a un drama rural de tota la vida. Conduït amb mà ferma i unes interpretacions impecables. (8)

Vasil (Avelina Prat, Espanya 2022 (Boliche))

Delicat retrat de personatges sobre la trobada d’un jubilat malhumorat i un immigrant sense sostre. Karra Elejalde i Ivan Barnev brillen en aquest antidrama minimalista. (7)

My Policeman (Michael Grandage, Regne Unit 2022 (Amazon))

Grandage, prestigiós director teatral, no aporta cap distinció a un melodrama sobre un policia armaritzat a l’Anglaterra dels anys 50. El bell Harry Styles, molt verd com actor. (6)

The Wonder/El prodigi (Sebastián Lelio, Regne Unit 2022 (Netflix))

Film d’època sobre fanatisme religiós barrejat amb trastorns alimentaris. Remarcable per l’estètica tenebrista i la interpretació de la sempre poderosa Florence Pugh. (7)

L’acne de la monarquia

Els encantadors adolescents enamorats de Heartstopper no estan sols a Netflix, ja que tenen una mena de rèplica sueca a Young Royals (Joves alteses), on el rebel príncep Wilhelm és internat a la prestigiosa escola Hillerska com a càstig a la seva dissoluta vida nocturna. Allà s’enamorarà perdudament d’algú tan poc apropiat com Simon, un becari d’origen immigrant.

Realment la sinopsi no sona gens prometedora, ja que la combinació de reialesa i joventut fa témer una versió gai de Sissi. Però la sèrie de Lisa Ambjörn l’encerta en retratar uns personatges amb comportaments creïbles, interpretats a més per actors de l’edat que pertoca a uns estudiants de batxillerat i dotats d’uns físics realistes que no defugen l’acne o l’excés de pes. A diferència dels quasi angelicals noiets de Heartstopper, aquí hi ha sexe i drogues, però en racions raonables (res a veure amb les orgies perpètues d’Elite).

Significativament el factor homosexual no és el handicap més gros que troba la parella (al cap i a la fi ens trobem entre joves de classe alta de la liberal i civilitzada Suècia), sinó el classisme que desvetlla la intromissió d’un plebeu. En quant al que es refereix a la monarquia, tampoc es produeix un gran daltabaix, malgrat que el príncep està al capdavant de la línia successòria. De totes maneres la representació que es fa de la casa reial suggereix que són gent senzilla, d’aquells que sopen a la cuina quan no tenen compromisos. No sé si això té cap correlat amb la realitat de la corona sueca, tot i que a la sèrie el tron és ocupat per una reina (Pernilla August, a qui no veia d’ençà que fou la mare d’Anakin Skywalker).

Els guions de Young Royals presenten algunes irregularitats entre les dues temporades (el personatge del pare de Simon desapareix de sobte i el tractament de l’autisme d’un dels personatges és francament erràtic), però la sèrie és una opció molt vàlida d’entreteniment juvenil i Edvin Ryding interpreta a la perfecció el compromès paper del príncep.