Imatges de la pandèmia (i 3)

Segurament mai no es penedirà prou Antonio López d’haver acceptat l’encàrrec. El devien agafar en un dia tonto i no sabé com sortir-se’n. Després d’haver-se tirat vint anys donant excuses, algú li devia posar la pistola al pit i no ha tingut més remei que lliurar aquesta cosa incòmoda i inacabada. Si es tracta de fer un quadre a partir de fotografies, a la Rambla (o a la secció de mobles d’El Corté Inglés) garanteixen resultats més satisfactoris.

Esclar que el tema no ajuda gaire, ja que la conjunció d’aquesta colla era impossible fa vint anys i encara ho és més en els temps que corren, com demostren les diverses variacions i fugues que es poden contemplar a la xarxa. Però és que tampoc una observació més de prop dels rostres evita recordar efectes de “posterització” típics del Photoshop. Queden quadrícules i anotacions com a bastides acusadores d’una feina no completada. Definitivament, per molt que es vulgui suggerir el missatge subliminal, poc té a veure amb Velázquez aquest pitafi.

Quin horror la màniga del rei que es veu a la dreta

I també queda la sospita que Antonio López ha de ser republicà o un gran bromista. ¿Com, si no, s'ha d'interpretar aquesta gran família "campetxana", que sembla visitar el pis en construcció amb la sana intenció d'entrar "a vivir", encara que els pintors (de parets) no hagin acabat la seva feina?

Imatges de la pandèmia (2)

Com a prova de la cautela amb la que la indústria de l’espectacle s’enfrontava a l’epidèmia de la sida, van trigar una dotzena llarga d’anys a presentar la seva versió més comercial amb la conegudíssima “Philadelphia” (1993) de Jonathan Demme. La premeditació de la maniobra obtingué tanmateix una bona resposta tant de crítica com de públic i fins i tot esgarrapà algun premi de la temporada. L’intel·ligent guió de Ron Nyswaner girava entorn el drama judicial d’un advocat a qui acomiaden del gabinet on treballa quan descobreixen que està malalt de la sida. La introducció d’un advocat defensor inicialment homòfob, interpretat per Denzel Washington, esdevenia l’estratagema ideal per proporcionar una via d’entrada a l’espectador menys propici. Per no ofendre cap sensibilitat es va evitar qualsevol escena íntima entre el protagonista (Tom Hanks) i el seu amant hispà (el gairebé testimonial Antonio Banderas) i es potencià tot allò de més melodramàtic que podia contenir la història, com la insuportable i lacrimògena escena del goter i l’ària de “la Mamma Morta”. Ben interpretada (als citats s’hi podria afegir Jason Robbards, Mary Steenburgen i Joanne Woodward), amb una banda sonora plena de cançons amb ganxo (una especialitat de Demme) que incloïa dos números originals de Neil Young i Bruce Springsteen, a “Philadelphia” només se la podia acusar de manca d’audàcia i d’arribar amb una desena d’anys de retard.

I ara en alemany, i sense mans

Molt més interessant pel meu gust i estrenat un parell de mesos abans fou el docudrama televisiu “And the Band Played On” dirigit per Roger Spottiswoode i produït per la HBO a partir del treball periodístic de Randy Shilts al seu llibre “And the Band Played On: Politics, People, and the AIDS Epidemic”. És un film atípic perquè intenta fer la crònica dramatitzada dels primers temps de l’epidèmia a partir dels seus veritables protagonistes, una narració que abasta personatges i localitzacions molt diversos i que per tant és difícil dotar-la d’una espina vertebradora. Matthew Modine, que interpreta un epidemiòleg inquisitiu (evident alter ego de Shilts) és el que més s’acosta a un fil conductor de la trama. Al seu voltant, una colla d’actors prou coneguts s’escuden en papers episòdics, el que acaba constituint el major atractiu (i la pitjor distracció) de la pel·lícula. Per exemple, Alan Alda fa del doctor Robert Gallo i Patrick Bauchau, del doctor Luc Montagnier, per citar les figures històriques més conegudes de la funció; però entre el populós l’elenc també hi trobareu Ian McKellen, Lily Tomlin, Nathalie Baye, Richard Jenkins, Anjelica Huston, Tchéky Karyo, Richard Gere, Steve Martin i un molt greixós Phil Collins (dit amb tots els respectes). Motiu addicional de la meva inclinació per “And the Band Played On” és la banda sonora de Carter Burwell, músic al qual admiro molt i que aquí firma el que és per a mi la seva obra mestra.

Tres anys més tard, ja el 1996, el director gai Randal Kleiser (sempre més recordat per aquella alegre nul·litat que es deia i es diu “Grease”) filmà “It’s my Party” segons guió propi. El film no obtingué cap mena d’èxit, potser perquè una parella que es desfà a causa de la malaltia d'un d'ells o una festa que conclou amb el suïcidi de la persona a qui es pretén homenatjar no són el tipus de motius que arrosseguen el públic en general a les sales de cinema. Depriment com arriba a ser, “It’s my Party” presenta també un dels repartiments corals més estranys de la història, tots amics de Kleiser, suposo. Al seu centre s’hi troba Eric Roberts, el germaníssim de Julia; però cal afegir a la recepta noms com Margaret Cho, Bruce Davison, Lee Grant, George Segal, Olivia Newton-John, Roddy McDowall, Sally Kellerman, Marlee Matlin, Nina Foch i el Christopher Atkins aquell d’”El lago azul” (on trescava mig en pilotes amb la Brooke Shields). Francament, una conjunció ideada al Purgatori.

De moment me’n vaig; però us deixo amb la banda sonora de “And the Band Played On”. A YouTube només la trobes a l’engrós, o sia que resulta una mica llarga, però aquest Burwell val molt la pena. Reserveu-lo pel cap de setmana.

Imatges de la pandèmia (1)

Mentre escrivia abans d'ahir sobre la demora que ha patit l’adaptació fílmica de “The Normal Heart” vaig començar a recordar altres pel·lícules sobre la sida i vaig acabar reconeixent que no va ser el mitjà cinematogràfic el més espavilat a l’hora de reflectir la crisi. Deixant de banda el paper precursor de la peça teatral de Larry Kramer i l’”As is” de William M. Hoffman (totes dues estrenades el 1985), fou la televisió la primera que va reflectir pel broc gros la pandèmia aquell mateix any 85 amb “An Early Frost” de John Erman, encara que he de confessar que jo tot just l’he vista recentment via DVD. Malgrat representar una fita en la història de la televisió per ser pionera en abordar des d’una gran cadena comercial (NBC) la problemàtica d’aquesta nova malaltia, la seva preparació ocupà els seus guionistes durant gairebé dos anys, el que demostra com de delicat resultava el tema en aquell moment. El telefilm tracta sobre un jove advocat d’èxit, encarnat per un joveníssim Aidan Quinn, a qui detecten haver estat exposat al virus de la sida. Després de trencar amb el promiscu amant que suposadament l'ha contaminat, viatja a casa dels seus pares per informar-los que és gai i seropositiu. No tots els membres de la seva família s’ho prenen igual de bé, però mentrestant, entre estires i arronses, es fa una mica de divulgació mèdica apta per a tots els públics. Com que la producció és de qualitat, els pares del noi són Gena Rowlands i Ben Gazzara, mentre que la iaia comprensiva és la molt veterana Silvia Sidney (que sobreviuria prou temps per aparèixer molts anys més tard a “Mars Attacks!”). Vista ara, “An Early Frost” sembla tan rància i mastegada com tots aquells “Grandes Relatos” de sobretaula de diumenge, on s’abordaven temes de màxima actualitat com l’alcoholisme femení o la resiliència dels gossos abandonats, amb un nivell propi d’un magazine d’havent dinat. I tanmateix se’n va dur un fotimer de premis, Globus d’Or, Emmies i qui sap lo, que demostren com en certes coses hem millorat.

De totes maneres, el meu primer contacte amb la sida en el món del cinema cal situar-lo en la modesta producció independent “Parting Glances” (1986) (que aquí es va dir “Miradas en la despedida”, que ja té collons). La firmava el debutant Bill Sherwood, que va morir d'aquell mateix virus el 1990 abans de poder completar cap segona pel·lícula. Narrava la separació d’una parella de gais per motius professionals: un d’ells se’n va a treballar a Sudàfrica, mentre que l’altre es queda a Nova York per cuidar un ex-amant malalt. Potser massa sofisticada per l’època, evitava el sentimentalisme lacrimogen i convertia la seva víctima de la sida en un zombie recurrent en ple procés de descomposició. Que aquest zombie fos Steve Buscemi en el seu primer paper principal li afegeix una pila de punts a la cinta. La banda sonora sobrecarregada de Bronski Beat penalitzava el saldo final.

D’aquests primers temps de la pandèmia la meva versió favorita i amb la que més empatitzo és la que presentà l’any 1989 “Longtime Companion” (o "Compañeros inseparables", en castellà impossible) de Norman René (una altra víctima prematura, traspassat el 1996). El film detallava de forma tan cronològica com quasi periodística la crònica dels fets a partir d’una colla d’amics que es veuen obligats a contemplar com la seva vida de feliç hedonisme novaiorquès s’aboca a un escenari continu de pànic, virus, i malfiances. El títol (que es podria traduir millor com “Company de llarga durada”) reprodueix l’expressió eufemística habitual en els obituaris de l’època a l’hora de parlar de matrimonis sense possibilitat de sanció legal. Curiosament, un munt d’actors joves i plens de futur (com Mary-Louise Parker, Campbell Scott, Patrick Cassidy, Bruce Davison, Tony Shalhoub o Dermot Mulroney) hi intervenien en papers gens menors.

La seva escena final ha esdevingut des de llavors tan irreal com justament desitjable.

14

Gais en procés d’extinció (2 de 2)

Bomer i Ruffalo en dies de vi i roses

Vist l’èxit teatral de “The Normal Heart”, el pas lògic següent hauria sigut adaptar la peça a la gran pantalla, però el projecte romangué durant dècades embrollat en aquesta selva de conflictes d’interessos que ha esdevingut Hollywood. Males llengües culpen Barbra Streisand, que n’havia adquirit els drets, de ser la primera responsable d’aquesta postergació. Finalment (i n’ignoro els motius de l’alliberament de drets), l’any passat la nostra estimada HBO va aconseguir desencallar el projecte i “The Normal Heart” esdevingué una pel·lícula ideada per a la televisió i estrenada el 25 de maig de 2014 sota un clima d’aprovació majoritària.

Sens dubte el telefilm respirava qualitat (o calers) pels quatre costats: Brad Pitt produïa, el propi Kramer firmava el guió i en el poblat repartiment figuraven actors de primera divisió com Julia Roberts, Mark Ruffalo o Alfred Molina, actors de físic esplendent com Taylor Kitsch, Matt Bomer o Jonathan Groff (i de nou Mark Ruffalo) i també l’actor més ben pagat actualment a la televisió: el Jim Parsons de “The Big-Bang Theory”. Es va discutir fútilment (però amb vivesa) si calia que els personatges homosexuals fossin personificats per actors en sintonia amb la tendència. La resposta més raonable fou ignorar de quin peu coixejava cadascú; així que Mark Ruffalo passà una vegada més el control de qualitat.

Potser l’elecció més discutible va ser la del director Ryan Murphy, l’autor darrere de la molt truculenta “American Horror Story”. D’ell s’hereten algunes escenes dramàtiques rodades torturadament com si es tractés d’un film de terror o una decisió formal tan marciana com la de presentar un flash-back com si fos el vídeo publicitari d’una sauna. Possiblement la presència de Murphy no afavoreix gaire el resultat, però afortunadament tampoc l’enfonsa.

Julia Roberts sap el pa que s'hi dóna

El més sorprenent és que a l’adaptació que ha fet el propi Larry Kramer és difícil detectar-hi l’origen teatral, ja que (apart d’estar molt “airejada”) se centra molt més en la crònica de l’avanç de la malaltia que en el desenvolupament i la interrelació dels personatges. Especialment la primera part té molt més del dia a dia de la crisi sanitària i de les seves derivacions polítiques i només cap al final es prem l’accelerador en direcció al drama lacrimogen, o sigui que s’aconsella fer acopi de mocadors. En general els actors estan força o molt bé. Mark Ruffalo, obvi alter ego de Kramer, fa el protagonista, un personatge una mica antipàtic per la seva intransigència i la manca de diplomàcia, però a qui se li regala un gran “solo” dramàtic. També gaudeixen d’una gran escena de lluïment Joe Mantello, l’únic de l’elenc que ja havia representat l’obra en teatre, i Julia Roberts com a metgessa poliomielítica erigida en mare coratge de gais i assimilats. Matt Bomer, malgrat el seu físic espectacular i l’estratagema tramposa de perdre vint quilos per fer-se el malalt, demostra que darrera de totes aquestes superficialitats hi ha un actor a tenir en compte.

Sense acabar de ser rodó, el telefilm “The Normal Heart” mereix ser vist, encara que només sigui per raons didàctiques, com un fragment d’història contemporània recent, tot i que una mica escorada als personalismes de l’autor que ara han perdut gran part del seu sentit. Hauria sigut molt més útil trenta anys enrere, quan el seu contingut polític (recordem que llavors els llavis del president Reagan encara no havien pronunciat ni una sola vegada la paraula AIDS) exigia amb fúria que s’abordessin problemes que estaven al carrer. Retrospectivament penso que altres obres cinematogràfiques de ficció han reflectit millor la crisi de la sida, com ara “And the Band Played On” (des d’un punt de vista periodístic) o “Longtime Companion” (en forma més melodramàtica).

Sense proposar-m’ho, només perquè he vist la pel·lícula fa quatre dies, aquesta entrada ha coincidit amb el Dia Mundial de la Sida. Em pregunto si per això hauré d’afegir un últim missatge entre vindicatiu i profilàctic. Com a perjudicat només se m’acut confirmar que l’únic perill que heu de témer és el de la ignorància. I el dels prejudicis que comporta.

Gais en procés d’extinció (1 de 2)

La cosa comença amb Larry Kramer (Connecticut, 1935), escriptor que va guanyar l’Oscar al millor guió de 1969 amb “Women in Love”, adaptació de D.H. Lawrence i direcció de Ken Russell. Pocs anys després escriu la novel·la “Faggots”, fàcilment traduïble amb l’antinormatiu “Maricons”, una crònica molt crítica sobre les vides promíscues d’un grapat de gais de Nova York la qual, malgrat el seu enorme èxit comercial, va ser rebuda amb urpes molt esmolades per la comunitat homosexual de la ciutat. És comprensible, just en el moment històric que començaven a gaudir d’una bombolla de permissivitat que, després de tants anys de persecució i rebuig, els permetia treure’s el ventre de pena sexualment parlant, no venia gaire de gust que aparegués aquesta veu de la consciència que els advertia que aquella disbauxa no era el millor camí per aconseguir la plenitud vital, ni un company de llarga durada.

I llavors, al principi dels anys 80, amb un do de l’oportunitat veritablement pervers, apareix una misteriosa malaltia letal que sembla acarnissar-se amb els homosexuals en especial. Kramer contempla entre la perplexitat i el pànic com al seu voltant els amics cauen com a mosques, mentre les autoritats sanitàries se’n desentenen, potser perquè les víctimes pertanyen totes a una minoria no especialment apreciada per les administracions. Davant de la ignorància impotent del sector mèdic, l’escriptor (esdevingut activista per pura necessitat) proposa l’abstinència sexual com a mesura profilàctica temporal, mentre no es coneguin millor els mecanismes de transmissió de la malaltia. Per descomptat, li diuen de tot menys bonic: ningú no està disposat a renunciar a unes llibertats sexuals tan àrduament conquerides.

L’any 1982, Larry Kramer i altres persones sensibilitzades per aquella crisi sanitària creen l’autodenominat “Gay Men’s Health Crisis”, dedicat a recollir fons i proporcionar ajuda als afectats del que ja es començava a conèixer com a Síndrome d’Immunodeficiència Adquirida (o sida). Kramer es revela com un militant furibund, gens dotat per les arts de la diplomàcia (per exemple, en una entrevista televisada, fa sortir de l’armari a plantofades l’alcalde de Nova York, Ed Koch, encara que no s’hagi demostrat a hores d’ara la veracitat de les seves afirmacions). Els companys del “Gay Men’s Health Crisis”, farts de la seva manca de mà esquerra, el fan fora.

Kramer viatja a Europa amb consternació sabàtica. Passa pel camp de concentració (i extermini) de Dachau i descobreix que havia sigut inaugurat l’any 1933, molt abans de l’inici de la guerra, davant de la indiferència generalitzada tant d’alemanys com de forasters. S’identifica amb aquest menyspreu universal per les minories i escriu la peça teatral “The Normal Heart” (títol del qual encara ara se m’escapa el sentit), una espècie de crònica dels primers temps de la crisi de la sida. S’estrena a l’Off-Broadway l’any 1985 amb èxit creixent i, prova de la seva popularitat, és que hi hagin intervingut actors famosos tan diversos com Brad Davis, Joel Grey o Martin Sheen en papers protagonistes. També guanya algun premi Tony en les reposicions i es revela en definitiva com un èxit de llarga durada que havia encapsulat perfectament l’aire dels seus temps. On s’hauria d’encaminar a continuació?

El paradís asfaltat

Una de les cançons més populars de “Ladies of the Canyon” és sens dubte “Big Yellow Taxi”, un tema d’inspiració ecologista quan l’ecologia tot just començava a posar-se de moda. Malgrat la instrumentació reduïda a una guitarra acústica, la vivacitat del número i els cors quasi “doo-wop” de la pròpia Joni el converteixen en un perfecte single pop. No endebades Counting Crows i Janet Jackson el retornaren al capdamunt de les llistes algunes dècades més tard. Entre les 369 versions conegudes, la d’un Bob Dylan en hores confuses no es compta entre les més recordades.

“Big Yellow Taxi” té com a font d’inspiració una estada que l’artista va fer a Hawaii, amb més precisió a l’hotel Royal Hawaiian de Waikiki, un deliciós edifici déco d’estuc rosa que és testimoni vivent de la destrucció del paradís. Altres imatges, com la del museu d’arbres, també corresponen a una realitat viva a Oahu, com és la del Foster Botanical Garden. Costa una mica entomar l’aire positiu que respira la cançó: no voldria prendre Joni com una rematada cínica.

Van asfaltar el paradís
Per plantar-hi un aparcament
Un hotel de color de rosa, una boutique
I un bar super enrotllat

No et sembla que acostuma a passar
Que no saps el que tens
Fins que ho has perdut
Van asfaltar el paradís
Per plantar-hi un aparcament

Van arrencar els arbres
Els posaren en un museu d’arbres
I van fer pagar la gent
Un dòlar i mig per veure’ls

No et sembla que acostuma a passar
Que no saps el que tens
Fins que ho has perdut
Van asfaltar el paradís
Per plantar-hi un aparcament

Ei, pagès, pagès
Abandona ara mateix el DDT
Dona’m pomes tacades
Però deixa els ocells i les abelles
Si us plau!

No et sembla que acostuma a passar
Que no saps el que tens
Fins que ho has perdut
Van asfaltar el paradís
Per plantar-hi un aparcament

Tard ahir a la nit
Vaig sentir un cop de porta
Mentre un gran taxi groc
S’enduia el meu home

No et sembla que acostuma a passar
Que no saps el que tens
Fins que ho has perdut
Van asfaltar el paradís
Per plantar-hi un aparcament

Van asfaltar el paradís
Per plantar-hi un aparcament