dimecres, 3 de desembre de 2014

Imatges de la pandèmia (1)

Mentre escrivia abans d'ahir sobre la demora que ha patit l’adaptació fílmica de “The Normal Heart” vaig començar a recordar altres pel·lícules sobre la sida i vaig acabar reconeixent que no va ser el mitjà cinematogràfic el més espavilat a l’hora de reflectir la crisi. Deixant de banda el paper precursor de la peça teatral de Larry Kramer i l’”As is” de William M. Hoffman (totes dues estrenades el 1985), fou la televisió la primera que va reflectir pel broc gros la pandèmia aquell mateix any 85 amb “An Early Frost” de John Erman, encara que he de confessar que jo tot just l’he vista recentment via DVD. Malgrat representar una fita en la història de la televisió per ser pionera en abordar des d’una gran cadena comercial (NBC) la problemàtica d’aquesta nova malaltia, la seva preparació ocupà els seus guionistes durant gairebé dos anys, el que demostra com de delicat resultava el tema en aquell moment. El telefilm tracta sobre un jove advocat d’èxit, encarnat per un joveníssim Aidan Quinn, a qui detecten haver estat exposat al virus de la sida. Després de trencar amb el promiscu amant que suposadament l'ha contaminat, viatja a casa dels seus pares per informar-los que és gai i seropositiu. No tots els membres de la seva família s’ho prenen igual de bé, però mentrestant, entre estires i arronses, es fa una mica de divulgació mèdica apta per a tots els públics. Com que la producció és de qualitat, els pares del noi són Gena Rowlands i Ben Gazzara, mentre que la iaia comprensiva és la molt veterana Silvia Sidney (que sobreviuria prou temps per aparèixer molts anys més tard a “Mars Attacks!”). Vista ara, “An Early Frost” sembla tan rància i mastegada com tots aquells “Grandes Relatos” de sobretaula de diumenge, on s’abordaven temes de màxima actualitat com l’alcoholisme femení o la resiliència dels gossos abandonats, amb un nivell propi d’un magazine d’havent dinat. I tanmateix se’n va dur un fotimer de premis, Globus d’Or, Emmies i qui sap lo, que demostren com en certes coses hem millorat.


De totes maneres, el meu primer contacte amb la sida en el món del cinema cal situar-lo en la modesta producció independent “Parting Glances” (1986) (que aquí es va dir “Miradas en la despedida”, que ja té collons). La firmava el debutant Bill Sherwood, que va morir d'aquell mateix virus el 1990 abans de poder completar cap segona pel·lícula. Narrava la separació d’una parella de gais per motius professionals: un d’ells se’n va a treballar a Sudàfrica, mentre que l’altre es queda a Nova York per cuidar un ex-amant malalt. Potser massa sofisticada per l’època, evitava el sentimentalisme lacrimogen i convertia la seva víctima de la sida en un zombie recurrent en ple procés de descomposició. Que aquest zombie fos Steve Buscemi en el seu primer paper principal li afegeix una pila de punts a la cinta. La banda sonora sobrecarregada de Bronski Beat penalitzava el saldo final.


D’aquests primers temps de la pandèmia la meva versió favorita i amb la que més empatitzo és la que presentà l’any 1989 “Longtime Companion” (o "Compañeros inseparables", en castellà impossible) de Norman René (una altra víctima prematura, traspassat el 1996). El film detallava de forma tan cronològica com quasi periodística la crònica dels fets a partir d’una colla d’amics que es veuen obligats a contemplar com la seva vida de feliç hedonisme novaiorquès s’aboca a un escenari continu de pànic, virus, i malfiances. El títol (que es podria traduir millor com “Company de llarga durada”) reprodueix l’expressió eufemística habitual en els obituaris de l’època a l’hora de parlar de matrimonis sense possibilitat de sanció legal. Curiosament, un munt d’actors joves i plens de futur (com Mary-Louise Parker, Campbell Scott, Patrick Cassidy, Bruce Davison, Tony Shalhoub o Dermot Mulroney) hi intervenien en papers gens menors.

La seva escena final ha esdevingut des de llavors tan irreal com justament desitjable.

2 comentaris: