Imatges de la pandèmia (2)

Com a prova de la cautela amb la que la indústria de l’espectacle s’enfrontava a l’epidèmia de la sida, van trigar una dotzena llarga d’anys a presentar la seva versió més comercial amb la conegudíssima “Philadelphia” (1993) de Jonathan Demme. La premeditació de la maniobra obtingué tanmateix una bona resposta tant de crítica com de públic i fins i tot esgarrapà algun premi de la temporada. L’intel·ligent guió de Ron Nyswaner girava entorn el drama judicial d’un advocat a qui acomiaden del gabinet on treballa quan descobreixen que està malalt de la sida. La introducció d’un advocat defensor inicialment homòfob, interpretat per Denzel Washington, esdevenia l’estratagema ideal per proporcionar una via d’entrada a l’espectador menys propici. Per no ofendre cap sensibilitat es va evitar qualsevol escena íntima entre el protagonista (Tom Hanks) i el seu amant hispà (el gairebé testimonial Antonio Banderas) i es potencià tot allò de més melodramàtic que podia contenir la història, com la insuportable i lacrimògena escena del goter i l’ària de “la Mamma Morta”. Ben interpretada (als citats s’hi podria afegir Jason Robbards, Mary Steenburgen i Joanne Woodward), amb una banda sonora plena de cançons amb ganxo (una especialitat de Demme) que incloïa dos números originals de Neil Young i Bruce Springsteen, a “Philadelphia” només se la podia acusar de manca d’audàcia i d’arribar amb una desena d’anys de retard.

I ara en alemany, i sense mans

Molt més interessant pel meu gust i estrenat un parell de mesos abans fou el docudrama televisiu “And the Band Played On” dirigit per Roger Spottiswoode i produït per la HBO a partir del treball periodístic de Randy Shilts al seu llibre “And the Band Played On: Politics, People, and the AIDS Epidemic”. És un film atípic perquè intenta fer la crònica dramatitzada dels primers temps de l’epidèmia a partir dels seus veritables protagonistes, una narració que abasta personatges i localitzacions molt diversos i que per tant és difícil dotar-la d’una espina vertebradora. Matthew Modine, que interpreta un epidemiòleg inquisitiu (evident alter ego de Shilts) és el que més s’acosta a un fil conductor de la trama. Al seu voltant, una colla d’actors prou coneguts s’escuden en papers episòdics, el que acaba constituint el major atractiu (i la pitjor distracció) de la pel·lícula. Per exemple, Alan Alda fa del doctor Robert Gallo i Patrick Bauchau, del doctor Luc Montagnier, per citar les figures històriques més conegudes de la funció; però entre el populós l’elenc també hi trobareu Ian McKellen, Lily Tomlin, Nathalie Baye, Richard Jenkins, Anjelica Huston, Tchéky Karyo, Richard Gere, Steve Martin i un molt greixós Phil Collins (dit amb tots els respectes). Motiu addicional de la meva inclinació per “And the Band Played On” és la banda sonora de Carter Burwell, músic al qual admiro molt i que aquí firma el que és per a mi la seva obra mestra.

Tres anys més tard, ja el 1996, el director gai Randal Kleiser (sempre més recordat per aquella alegre nul·litat que es deia i es diu “Grease”) filmà “It’s my Party” segons guió propi. El film no obtingué cap mena d’èxit, potser perquè una parella que es desfà a causa de la malaltia d'un d'ells o una festa que conclou amb el suïcidi de la persona a qui es pretén homenatjar no són el tipus de motius que arrosseguen el públic en general a les sales de cinema. Depriment com arriba a ser, “It’s my Party” presenta també un dels repartiments corals més estranys de la història, tots amics de Kleiser, suposo. Al seu centre s’hi troba Eric Roberts, el germaníssim de Julia; però cal afegir a la recepta noms com Margaret Cho, Bruce Davison, Lee Grant, George Segal, Olivia Newton-John, Roddy McDowall, Sally Kellerman, Marlee Matlin, Nina Foch i el Christopher Atkins aquell d’”El lago azul” (on trescava mig en pilotes amb la Brooke Shields). Francament, una conjunció ideada al Purgatori.

De moment me’n vaig; però us deixo amb la banda sonora de “And the Band Played On”. A YouTube només la trobes a l’engrós, o sia que resulta una mica llarga, però aquest Burwell val molt la pena. Reserveu-lo pel cap de setmana.