Filmoteca forçosa (79)

RRR (S. S. Rajamouli, Índia 2022 (Netflix))

Melodramàtica, maniquea i candorosa fins a extrems que costen de creure, però també espectacular fins al deliri. L’epopeia d’un parell de lluitadors contra l’imperi britànic, convertida en la millor pel·lícula de super-herois de la temporada. Tremenda. (9)

Dirty Pretty Things/Negocis Ocults (Stephen Frears, Regne Unit 2003 (HBO max))

Retrat d’un Occident multiètnic i ple de treballadors immigrants explotats. Una mica irreal, però ben lligada. I amb Sergi López fent de dolentíssim. (7)

Mission Impossible: Ghost Protocole (Brad Bird, USA 2011 (Amazon))

Primer cop que la franquícia recupera el treball en equip de la sèrie televisiva original, que era el seu gran tret distintiu. Apart d’això, un entreteniment de primera categoria i sense cap efecte secundari. (8)

Operation Mincemeat (John Madden, Regne Unit 2020 (HBO max))
Reconstrucció d’una de les operacions més rocambolesques de la Segona Guerra Mundial. El cinema britànic de prestigi en una de les seves facetes més encarcarades i tedioses. Hi surt Pep Tosar. (5)

Thief/Lladre (Michael Mann, USA 1981 (Filmin))

Brillant debut de Mann en el llargmetratge. Un thriller nocturn, lacònic i amb tones d’estil. James Caan fa el paper de la seva vida. (8)

Grosse Freiheit/Gran llibertat (Sebastian Meise, Alemanya 2021 (Filmin))

Aspre drama carcerari que ens recorda que els actes homosexuals van ser punibles a tota Europa fins fa quatre dies. Llàstima d’un final que sembla ser una defensa de la repressió. (7) 

Bocamolla

Habituats com estem a conèixer la història dels Estats Units millor que la nostra, la paraula "Watergate" no ens és desconeguda i fins i tot sabem relacionar-la amb la caiguda del president Richard Nixon a mig mandat. Si els detalls concrets de cas se'ns escapaven, aquí tenim la sèrie "Gaslit" del canal Starz per refrescar-nos-els. En aquest cas la història posa el focus en Martha Mitchell, esposa del Fiscal General i dama coneguda per no tenir pèls a la llengua. Malgrat la seva militància en les files republicanes, la seva incontinència verbal i la seva afició per ser el centre d'atenció la dugué a revelar dades confidencials que precipitaren la destitució del president.

El to del relat és exagerat i fins i tot grotesc; i com que amb les desventures del matrimoni Mitchell no hi havia prou per omplir vuit capítols de gairebé una hora, ha calgut incorporar altres personatges de la trama, de vegades com una vinyeta expandida —el cas del vigilant de seguretat Frank Wills—, d'altres com una subtrama propera al deliri —la del cap dels espies G. Gordon Liddy—. Tenen una mica més de consistència el fiscal John Dean (encarnat en el guapo Dan Stevens) i la seva esposa (l'estimulant Betty Gilpin).

Però "Gaslit" és sobretot el xou del matrimoni Mitchell. Sean Penn, està irreconeixible en la seva caracterització de John N. Mitchell (vegeu si no la foto de dalt) i et fas creus de com han aconseguit la miraculosa transformació. Mentrestant Julia Roberts, sense tenir una gran semblança amb la Martha real, devora la pantalla en cadascuna de les seves intervencions. Per això és una estrella. La sèrie potser no és gaire bona, però per veure el treball de l'actriu ja justifica la pena.

Neix un continent

L’historiador britànic especialista en afers russos Orlando Figes firma amb «Los europeos» (Taurus, 2020, traducció de María Serrano) una ambiciosa obra que fa la crònica de com els avenços tecnològics del segle XIX connectaren els diversos països europeus i aconseguiren crear un sentiment de comunitat internacional. L’aparició de les xarxes ferroviàries, de la litografia, el telègraf i la fotografia van fer empetitir les distàncies i facilitaren l’expansió de la cultura.

Amb una menció detallada de totes les arts —pintura i escultura, literatura, òpera, teatre, música—, «Los europeos» para especial atenció en els factors econòmics que intervenen en la feina dels creadors. L’establiment dels drets d’autor a tots els països és una lluita que s’inicia precisament a mitjans del segle XIX, com ho és igualment el combat contra la pirateria. La implantació d’un repertori dins dels teatres d’òpera, repertori que ha sobreviscut fins els nostres dies, també és una conseqüència de la percepció de drets per part dels compositors.

De fet tot el llibre va ple d’aquestes inesperades relacions de causa i efecte. Per exemple, l’aparició dels viatges en tren propiciaren un tipus de lectura breu adaptada a la durada del trajecte, d’aquí la popularització del gènere contístic. I en un diferent ordre de coses, la irrupció de l’impressionisme i la pintura a l’aire lliure van motivar la invenció de la pintura en tub, un tipus d’envàs que després utilitzaríem per dentifricis, pomades i altres tipus de cremes.

Encara que sorprengui, no va ser fins aquests anys que es va començar a honorar la figura de l’artista amb funerals multitudinaris, dedicació de monuments i inauguració de cases-museu. També va ser el moment del naixement del modern marxant d’art, monopolitzador de determinats artistes i especulador amb les seves obres. Curiosament, moltes de les novetats que descriu «Los europeos» és una situació que es va prolongar amb petites variacions fins les acaballes del segle XX i que actualment semblen vestigis d’un món que s’acaba. 

Com indica el subtítol «Tres vidas y el nacimiento de la cultura cosmopolita» aquest assaig s’articula a través de tres personatges cabdals del segle XIX: la famosa cantant, compositora i pedagoga Pauline García, el seu marit Louis Viardot, historiador i crític d’art, i l’escriptor rus Ivan Turguenev. Aquest tercet, unit durant més de quaranta anys per lligams amistosos i sentimentals, recorre bona part de la segona meitat del segle tenint tracte amb algunes de les seves figures més prominents. Gent com George Sand, Hector Berlioz, Eugène Delacroix, Victor Hugo, Charles Dickens o Gustave Flaubert freqüentaven els seus salons. A través de les seves cartes i dels seus diaris íntims la història s’humanitza i Figes la fa enormement amena. Encara que el símil estigui més que gastat, «Los europeos» es llegeix talment com una novel·la: la combinació perfecta d’informació i diversió que segurament farà les delícies d’una àmplia comunitat lectora.

Serp d’estiu per a l’hivern

La cosa promet: una regió d’aiguamolls aclaparada per un cel permanentment gris, una nena ofegada i una criatura llegendària que habita sota les aigües i atemoreix els pobladors de la regió. Una vídua recent (Claire Danes) amb inclinació per la paleontologia investiga el cas amb la inesperada ajuda del molt il·lustrat capellà local (Tom Hiddleston). El plantejament de «The Essex Serpent» (Apple TV+), adaptació de la novel·la homònima de Sarah Perry, no podria ser més engrescador. Hi ha un misteri per resoldre —existeix realment el monstre?, hi ha algun assassí ocult que treu profit de les llegendes locals?, o bé ha estat un accident fortuït?— i al mateix temps es produeix un enfrontament entre l’esperit científic i el fanatisme religiós en una època dominada per les noves teories darwinianes.

Abans que acabi el segon capítol les esperances hauran sigut àmpliament defraudades, quan descobrim que aquesta és bàsicament una història d’amors gòtics, que podria haver escrit una de les Brönte si hagués tingut nocions de medicina moderna, de socialisme i de trastorns de l’espectre autista. De peripècia escassa i puntualment histèrica, «The Essex Serpent» va transcorrent davant la indiferència de l’espectador. Potser la presència de Danes, amb un rostre avinagrat que no convida a l’empatia, no ajuda gaire, com tampoc no ajuda el doctor xitxarel·lo que fa Frank Dillane, de manera que el pobre Hiddleston ha de carregar una responsabilitat excessiva com a principal focus d’interès.

Per acabar-ho d’arreglar la resolució del misteri és absolutament anticlimàtica: de fet, el misteri no era tal, o sigui que aquí algú ens ha estat prenent el pèl. Com que la novel·la de Sarah Perry compta amb excel·lents credencials, vull creure que sobre la pàgina escrita aquestes febleses passen molt millor.  

Superàvit de súpers (i 2)

Per continuar fent bullir l’olla a la tercera temporada de «The Boys» (Amazon Prime) també es treuen de la màniga un nou equip de super-herois. Habitualment a la sèrie hi ha els Seven —un equip de set super-herois que treballa al servei de la companyia Vought International i que en la intimitat no són tan heroics com pretenen— i The Boys, un grup de marginats sense poders especials que vigilen que cap súper abusi de les seves prerrogatives. Ara s’incorpora l’equip Payback, antics col·laboradors de la CIA que ara viuen retirats. No cal preocupar-se gaire per ells, perquè abans que acabi la temporada hauran sigut eliminats tots. Sí, aquí passa com a «The Umbrella Academy», que (amb tota l’arbitrarietat possible) sempre sobreviuen els protagonistes. «The Boys» s’ho poden fer perdonar, perquè es tracta d’una sàtira ferotge que qüestiona la pròpia essència de les narratives superheroiques i revela els seus components més feixistes.

De fet Homelander, el cap visible dels Seven, amb els seus discursos demagògics i patrioters, els seus somnis de poder i un comportament immoral que ja no oculta sinó que exhibeix orgullosament, sembla la contrafigura paròdica del president Donald Trump. Tot i que The Butcher, el líder de The Boys, combina la figura tràgica de l’antiheroi amb una brutalitat venjativa que en aquesta temporada es veu realçada per un sèrum prodigiós que li confereix poders temporals.

Però si en alguna cosa destaca aquesta tercera de «The Boys» —més enllà d’algunes sorpreses del guió, d’un número musical i unes escenes d’animació— és com de passades de voltes que estan les situacions. Es diria que les regnes de la sèrie han passat a mans d’un adolescent hiper-hormonat. Espereu-vos relacions sexuals desballestades, excés de culs i tites i, al mateix temps, cossos desmembrats i sanguinolents. Si el component crític no fos suficient, aquests excessos podrien servir com a recomanació per aquells que no es conformen amb mitjanies.

Superàvit de súpers (1)

Atès que estan protagonitzades per éssers pràcticament invencibles, les històries de super-herois solen tenir un handicap seriós, si volem fer-les interessants. El recurs més freqüent és fer que el protagonista perdi temporalment els poders i passi unes estones de calvari abans no es refaci; alternativament podem enfrontar l’heroi amb un nou antagonista de facultats equivalents, el que proporcionarà una batussa de llarga durada amb possible resultat de taules. Dues sèries súper-heroiques, que són adaptació d’un còmic i que ja van per la tercera temporada, han optat per augmentar la nòmina de personatges amb poders.

A «The Umbrella Academy» (Netflix) ja vam veure al final de la temporada anterior que els germans Hargreaves havien anat a parar a una línia temporal on havien sigut substituïts per set homòlegs, coneguts com «The Sparrow Academy». La prevista confrontació entre els uns i els altres no dona tant de joc com es podria pensar i els Sparrow van sent eliminats abans que ens haguem familiaritzat amb els seus poders (i amb les seves cares). Passen un munt de coses extravagants (i fins i tot imaginatives), totes relacionades amb els viatges en el temps i, per culpa de «la paradoxa de l’avi», apareix un «kugelblitz» (no pregunteu). Alguns personatges moren, altres queden mutilats. També s’acaba el món. De fet en aquesta sèrie ja és costum que hi hagi un apocalipsi cada temporada.

Però tot això no té ni conseqüència ni importància, perquè ja és sabut que a l’últim episodi la sèrie fa reinici —els morts ressusciten, els membres perduts es regeneren— i tot queda més o menys com al començament. Un cop has après com funcionen les trames, és difícil posar-hi gaire interès, ja que tens la certesa que no hi ha res irreparable: la disposició d’ànim ideal per generar indiferència.

El més notable d’aquesta temporada (que serà l’última que penso mirar) és la transició del personatge de Vanya, que ara es dirà Viktor, i que correspon al procés de reassignació de gènere seguit per Ellen Page per esdevenir Elliot Page. La transformació és presentada amb total normalitat i amb plena acceptació per part dels seus germans a la ficció. Però, esclar, com a un dels pocs al·licients per mirar «The Umbrella Academy», queda veritablement pobre.

Deixo "The Boys" per a demà.

A l’ombra de l’homenot

Les biografies de les grans figures del passat són sovint d’una incompleció exasperant, tant més feridora quan més gran és aquesta figura. És el cas per exemple de William Shakespeare, un dramaturg cabdal i tanmateix protagonista d’una vida plena de llacunes i de zones d’ombra. Aquest cúmul de dades ignorades  —on va estudiar?, què va fer entre 1585 i 1592?, qui va ser l’inspirador dels sonets? quina fou la causa de la seva mort?…— ha servit com a font de conjectures tant als historiadors com als literats, que no han dubtat a oferir teories plausibles sobre tot allò que desconeixem. Una de les qüestions més debatudes és la relació que va mantenir l’escriptor amb la seva família —la dona i els tres fills—, ja que aparentment els va deixar aparcats a Stratford mentre ell feia carrera a Londres. Va ser Shakespeare un marit absentista i un pare negligent? Sabem que va retornar al seu poble natal per passar-hi els tres últims anys de vida, que va fer testament a favor de la seva filla gran i que a l’esposa li va deixar en herència el seu «segon millor llit», el que sembla indicar la prioritat dels seus afectes.

La irlandesa Maggie O’Farrell proposa a Hamnet (l’altra editorial, traducció de Marc Rubió Rodon) la seva pròpia versió de la història familiar de William Shakespeare, i ho fa des del punt de vista de la muller i dels fills que, per descomptat, és la perspectiva menys habitual. De fet, en cap moment de la novel·la apareixen les paraules «William Shakespeare» i, quan cal mencionar-lo, es fa sempre a través del paper que fa en relació als altres: el fill, el marit, el tutor… Igualment l’esposa, tradicionalment coneguda com a Anne Hathaway, és anomenada Agnes (nom amb el que era referida en alguns documents). No per això hi ha cap ambigüitat sobre les persones de les quals O’Farrell escriu, ja que el llibre s’inicia amb aquesta «Nota històrica» ben fàcil d’entendre: 

Durant la dècada del 1580, una parella que vivia a Henley Street, Stratford, va tenir tres fills: la Susanna i, després, el Hamnet i la Judith, que eren bessons.

El nen, el Hamnet, va morir el 1596, quan tenia onze anys.

Uns quatre anys després, el pare va escriure una obra de teatre titulada Hamlet.

Hamnet esta formada per dues parts. La primera, considerablement més llarga, combina escenes del festeig i els primers anys de matrimoni de Will i Agnes amb els esdeveniments de la jornada que va concloure amb la mort de Hamnet. La segona part descriu el procés de dol que viuen els pares i com aquesta pèrdua serveix de font d’inspiració per escriure Hamlet, un fet que té escassa base històrica però que proporciona a la novel·la un preciós final. Malgrat el títol, el noi té una importància més aviat circumstancial, i és la seva mare la veritable protagonista. O’Farrell sembla voler defensar l’Agnes i conferir-li una importància que va més enllà del paper de mare dels fills del bard. D’ella en fa una dona tan salvatge com atractiva, coneixedora dels secrets del bosc i dotada de poders profètics, una mena de bruixa benigna, temuda i admirada.

Apart d’aquest retrat, també resulta molt creïble l’enamorament de l’Agnes i en Will. O’Farrell és en general molt bona en la descripció dels detalls quotidians, que omple de sensualitat (olors, colors, tactes) i d’un sentiment d’intimitat. De vegades li falla una mica el factor sorpresa, perquè durant molts trams del llibre ja sabem cap a on està anant; però els moments on troba l’emoció estan garantits. Hamnet és una novel·la dotada de màgia certa. No em sorprèn que vagi acumulant edicions i lectors agraïts.